30 d’agost

Mosaics a Madaba, vistes des del Mont Nebo de la terra promesa, i llegir el diari sobre les aigües del Mar Mort. Un dia complet, amb un mica de tot. Si diuen que Moises va trobar la terra promesa des del Mont Nebo, nosaltres ho hem fet al arribar a l’hotel que havíem reservat a tocar del Mar Mort. Luxes, d’aquells que no ens hem permès durant el viatge, però és que com ha vingut la Glòria, hem de tractar-la com una princesa… ☺

Deixem Amman, esmorzant com deu mana a la nostre guesthouse. El home que la regenta és un encant, potser dels millors que hem trobat en tot el viatge, i ja en portem uns quants per comparar. El cotxe és al mateix lloc on el vam deixar, al final d’una llarga pujada que motxilla a l’esquena costa una mica més de fer. La sortida de la caòtica ciutat d’anells concèntrics, és més fàcil quan juntes en el mateix espai, una Eva i un mapa, així que sense gaire complicacions estem fent via cap a Madaba.

Aquesta petita ciutat, pel que fa als nostre barems, és la cinquena del país en quan a població. Seixanta mil ànimes hi viuen, la majoria musulmanes, però hi ha una part important que han optat pel cristianisme. Trenta cinc quilometres direcció sud-oest des d’Amman, i sense saber massa bé com, estem entrant al centre de la ciutat, just a tocar d’allò que hem vingut a veure. Així que aprofitem un foradet, i deixem el cotxe ben aparcat. Quin canvi de terç, aquesta ciutat, o com a mínim, la seva part més cèntrica té un cert encant en les seves botigues, restaurants, i un parell o tres de carrers on al caminar no has d’anar esquivant vehicles.

L’església de Sant Jordi és la nostre primera parada. Un dinar (moneda local) per entrar a la sala d’interpretació, on un seguit de plafons expliquen dades al voltant del que podrem trobar a dins de l’església, a més d’una petita botiga on comprar tot tipus de souvenirs, i on sembla que no es pot fer cap fotografia (ho vaig llegir després, i ja que estan fetes, cal aprofitar-les…).

Anem per feina i entrem a la petita Basílica grega ortodoxa de Sant George. Darrere d’una cinta vermella el veiem. Es tracta d’un mapa-mosaic de l’època bizantina amb la representació gràfica més antiga de Jerusalem, Terra Santa, i la terra fins a tocar el Delta del Nil. Data del segle VI, i està molt ben conservat tot i que sembla que no hi ha massa mesures per preservar-lo.

Molt a prop, i sortint per una porta lateral del complex, hi ha l’església de la verge Maria de Madaba. El preu aquí ja són 2 dinars, i es tracta d’un recinte on pots veure un seguit de mosaics que s’han recuperat de la ciutat.

Serveix com a centre de recuperació, restauració i investigació, i seguint un camí més o menys marcat pots anar veien els diferents mosaics. De protecció, no massa, i és que en un dels més importants situat a terra d’un saló, un nen que hi juga, i passa corrents per sobre. Qualsevol dia porta als seus amics a fer un partit de futbol…

Tornem al cotxe, deixem la ciutat dels mosaics, i fem carreteres secundaries passant pobles no massa endreçats. Cotxes aquí i allà, que no sempre respecten el sentit del trànsit, i poc a poc anem guanyant metres fins arribar al Mont Nebo. Diu l’antic testament que aquí va ser on va morir Moises, i des d’on va veure la terra promesa. Els jueus, i els musulmans també l’admiren ja que es tracta també d’un profeta per a ells. Diu la Sagrada Escriptura, que un cop aquí dalt, i després de veure allò que considerava la terra promesa amb els seus ulls, Deu li va dir alguna cosa semblant a: “Ara ja l’has vist, però d’arribar-hi res de res, que d’aquí no passes…”

I allà s’hi va quedar, i fa molts anys van construir un monestir romà per commemorar el lloc on va morir. Fa uns vuitanta anys el van descobrir, i està en procés de restauració creiem, perquè no hi hem pogut entrar. El que si que hi ha i hem pogut veure, són unes vistes impressionants de la zona de Cisjordània, la ciutat de Jericó i la vall del Jordà, i si el dia acompanya, també es pot veure Jerusalem. Des de les alçades, i ajudant-te del mapa de localitzacions i quilometratge, et pots adonar de lo aprop que estàs de la zona de conflicte entre Palestina i Israel, i és que Jordània està enmig d’un sidral dels bons, perquè a més d’aquests dos, també fa frontera amb Siria, Iraq, i Aràbia Saudí…

Des dels 817 metres de la muntanyeta, ara toca anar davallant perquè ens dirigim cap al punt més baix de tot el Planeta. A uns 416 metres per sota del nivell del mar es situa el Mar Mort, on la concentració de sal sembla que fa impossible qualsevol tipus de vida. Només vuitanta quilometres de llarg per uns setze d’ample, i cada vegada perdent superfície, perquè sembla que l’evaporació és més gran que no l’aigua que va rebent del riu Jordà. En podem donar fe, perquè a mesura que t’hi apropes, i baixes més i més, entres com en un microclima que et colpeja amb un cop sec de calor asfixiant, que es dissimula només amb una mica de vent.

Som a tocar d’ Israel, el Mar Mort fa de frontera natural entre els dos països, i allunyant-nos de la mateixa, anem recorrent la carretera que el bordeja buscant el nostre allotjament. Les indicacions no són massa clares. Posa “Mar Mort”, i ara t’espaviles…

Per sort, un cartell sembla que l’anuncia, però el veiem la segona vegada que hi passem per davant, després de fer i desfer un bon tram de carretera. Havíem llegit que tens tres opcions per banyar-te a aquestes aigües salades. La primera, anar a la platja pública. La segona, pagar entrada a un ressort amb platja privada, i la tercera quedar-t’hi a dormir en un d’aquests últims, i com nosaltres som així de despresos, doncs per aquesta ens hem decantat.

El llocs es diu Winter Warrick Valley, i està forçà bé. L’habitació que ens han donat pels tres, és una meravella(els vam escriure i hem tingut sort), amb cistella de fruita inclosa, i pètals de flors repartits per tot el lavabo. Sort que no tenim pressa per anar-hi, perquè no és ràpid apartar tots aquests despulls de boganvídia.

Després d’aclimatar-nos amb l’aire condicionat, toca fer piscina. Una estoneta entre el jovent de l’hotel, i entre capbussada i capbussada, un noiet català que ens saluda. Està amb el seu pare per aquí, i és molt eixerit, així que la conversa, millor dit, el seu monòleg, passa del futbol al basquet amb facilitat, i d’allà a tot el que us pugueu imaginar.

És l’hora de la bellesa, i és que diuen que les sals d’aquest mar són de lo millor per la pell, i tot i que lo nostre és insuperable, intentarem com a mínim mantenir-ho. No estem a tocar de la platja de l’hotel, així que tens un servei de bus que t’hi porta cada trenta minuts més o menys (potser menys que més). No són ni deu minuts de trajecte, però caminant i amb aquesta calor no ho aconsellem. Ja hi som, deixem les tovalloles a les hamaques, i cap a dins…

Ens havien comentat que les ferides piquen i força, al contacte amb l’aigua. Si que ho fan, però potser no tant com pensàvem. El que si que s’ha d’anar molt amb compte, és amb els ulls, perquè si entra aigua, has d’anar cap a la dutxa que la cosa pica i força. Però si vas en compte, l’experiència és força divertida. Si tens la ocasió pots llegir una Vanguardia que ens ha deixat el nostre amic català…

Empastifar-te-se cara i cos amb el fang que hi ha en un cubell.

O simplement estar-hi una estona a dins, deixant que la flotabilitat positiva faci la feina dura, i tu només et limitis a relaxar-te.

No és una experiència per estar-hi hores i hores, creiem, però una estona és un imprescindible. Diuen que val molt la pena veure la posta de sol des del mar. Nosaltres, i per la ubicació d’aquest hotel i de la seva platja, no val massa la pena, així que fet el banys i tret el fang de totes les parts del cos, decidim tornar cap al hotel, que ja estem a tocar del capvespre, i potser des de la terrassa el podem veure bonic.

No hi ha cervesa, llàstima, però unes dutxes, i ja nets, seiem a la terrassa per a les vistes d’un bon capvespre. Llàstima d’una torre elèctrica que l’espatlla una mica, però a nosaltres ens és igual. Estem els tres junts, en un lloc especial, i el dia ha sigut genial. Que més podem demanar?

Doncs un bon sopar, així que baixem cap a la zona de buffet. Arribem just quan una tribu d’espanyols d’edat avançada intenten entendre’s amb l’encarregada del restaurant. Els podríem explicar que parlant en castellà, encara que ho facin més lent, els seguiran sense entendre, però ens acontentem en traduir al anglès la frase de a quina hora tanca el buffet, i tots contents.

Així que pensant si regar el sopar amb algun dels vins que hi tenen, fem una volta per decidir quins plats portarem a la nostre taula. El ventall de plats no és exquisit, però no està malament, així que fem un variat de tot una mica, i per acompanyar, aigua que aclareix la vista i les idees.

Dia magnífic, i tots baldats anem a dormir no massa tard. Demà toquen més coses, i si són com les d’avui, la cosa promet, perquè Jordània té moltes coses a oferir, i lo que és millor, totes molt variades.

Informació pràctica:

– Ruta: Amman – Madaba – Mt Nebo – Mar Mort

– L’entrada a l’església de Sant Jordi val 1JOD, i s’hi pot veure el mosaic del mapa de la zona.

– L’entrada a l’església de la verge Maria val 2JOD i s’hi poden veure molts mosaics ben conservats de l’epoca bizantina.

– L’entrada al Mt Nebo val 1JOD, a part de veure algun mosaic les vistes són realment impressionants.

– Al Mar Mort ens allotgem al Winter Warrick Valley on l’habitació doble amb esmorzar val 65JOD sense impostos. Pensem que igual val la pena pagar més i anar als altres hotels que estan a tocar del mar mort i des d’on es pot veure una bona posta de sol.