31 d’agost

No m’acabo de trobar del tot bé, una mica de febre i un mal de cap persistent que em fa la guitza. Potser això de dormir en hotels de luxe el meu cos no ho tolera. Esperem que no sigui això, perquè m’agrada força ☺. Petra ens espera demà, però avui i de camí, passarem pel castell de Karak, que van construir els creuats, i on sembla que darrere dels seus murs i muralles, i dins de les seves estances, hi ha moltes de les claus de l’anomenada guerra santa.

L’Eva i la Glòria han dormit bé, jo no tant. Ens vestim, i tranquil·lament baixem a fer l’esmorzar, inclòs en el preu de l’habitació. Unes bones viandes, mentre poc a poc ens anem despertant. De cafè del bo ni rastre, podrien posar unes càpsules com les que ahir teníem a l’habitació acompanyant a la màquina de cafè, però no, el de l’esmorzar és d’aquells que la majoria d’hotels s’empenyen en posar.

Tranquil·lament a l’habitació ens dutxem i fem les motxilles. No cal córrer, que ningú ens espera. No estem cansats, però les princeses seuen una estona mentre fem el check-out davant del mosaic que hi ha a la recepció.

El cotxe bull, aquí el sol no dona treva, i la calor en aquest punt tant baix, és una petita tortura. Engeguem motor i aire condicionat, i fem la carretera que voreja l’aigua. Ocellots que fan seu el cel, mentre la costa agafa uns colors preciosos al contacte amb les sals d’aquest estrany mar.

Deixem sals, aigua i fang, i ens adrecem cap a Karak, tot i que de vegades les senyals siguin inexistents o difícils de seguir. Un policia ens ajuda amb les seves indicacions, i mentre anem pujant carreteres on la vida són quatre cabres i algun ase, veiem al fons un castell que imaginem serà el de Karak. Està situat a una vall, controlant-ho tot, i al costat d’una ciutat d’uns vint mil habitants és on pots trobar aquesta fortalesa creuada, que la van començar a construir allà cap al 1140. Moltes millores i reconstruccions posteriors per aquest gran castell que va ser un enclavament molt important en la lluita per la Terra Santa.

Amples estances, escales amunt i avall per les que et pots moure lliurement, fan que entrar-hi sigui una petita aventura.

Petits i grans salts, que poc a poc obren un passadís cap a una cambra de tresors amagats des de fa molt temps. No els toquem, els deixem allà, i tornem a tancar el forat que amb el que tenim, ja n’hi ha prou.

Diuen que a les masmorres d’aquest castell, i des de la presa de possessió del castell per part de Reinald de Chatillon, els presoners que hi entraven eren torturats salvatgement, fins al punt que Saladí en persona va prometre matar-lo amb les seves pròpies mans. Des d’aquest castell, Reinald de Chatillon perseguia les caravanes i controlava les rutes que unien Damasc, amb Egipte i La Meca.

Després d’algun intent, Saladí va aconseguir conquerir el castell i capturar els seus ocupants, entre els que es trobaven Reinald de Chatillon, al qual va fer responsable de totes les atrocitats comeses, i li va tallar el cap. Diuen que aquest castell és un molt bon exemple de l’arquitectura dels creuats, i en ell es barreja arquitectura europea, bizantina i àrab.

Tot i el sol, la visita ens agrada i força. En algunes cambres, l’ombra i la brisa que corre per dins fan que t’hi vulguis quedar una estona. No obstant, sembla que no som els únics, i a determinats racons hi ha deixalles, i algun que altre matalàs que segurament no deu fer massa que han fet servir.

Necessitem hidratar-nos, i toca deixar el castell per anar cap al restaurant on al costat tenim el cotxe. Un amable home ens el vigila, ens ha indicat que allà el podem aparcar, i casualment està just al davant del seu establiment… Per sort, és molt simpàtic i estem xerrant una estona. Just al costat, hi ha un noi amb la samarreta del Barça, que al saber d’on som, quasi bé ens fa un reverència… ☺

Passem una bona estona xerrant amb tothom qui passa per allà. Arriba un home petitó i repentinat que condueix un Mercedes de la postguerra, i després d’aparcar, s’asseu allà al costat. Parla castellà i català, o al menys unes quantes paraules. Sap que som catalans, i que és Catalunya, i sembla que té amics per tot arreu. Realment molt divertit, i els dinars que ens costen els refrescos, no ens saben tant greu quan hi ha uns quants somriures i conversa divertida pel mig.

Seguim camí cap a Wadi Musa, la població a tocar de Petra. Volíem fer carreteres secundàries, però les indicacions no són massa clares, i sense buscar-ho arriben a la carretera principal que uneix tot el país. Allà, entre asfalt de tres carrils i molts forats i bonys, hi ha també força controls policials. En la majoria, uns somriures, quatre paraules, i potser ensenyar els passaports és suficient. Però en un d’ells, un policia ens demana si podem portar a un amic seu que va en la nostre direcció. I pistola al cinturó, qui li diu que no…

Doncs dit i fet, ja tenim al Mohammed, que així es diu el bon home, assegut a darrere del cotxe, al costat de la Glòria. No parla massa anglès, però intentem iniciar conversa, que poc a poc es va convertint en un improvisat curs d’àrab. Ens sobte, la quantitat de paraules que tenen arrels comuns al castellà, i és que la influència que ens van deixar, és molt més gran del que ens pensem de vegades. Nosaltres preguntant de tant en tant, i la Glòria apuntant al seu quadern les diferents paraules i expressions que ens indica el nostre eventual professor, anem passant l’estona. “Sahara”, vol dir “desert”, ens explica, mentre nosaltres bocabadats veiem que senzilles són algunes coses…

Al carrer principal de Wadi Musa hi ha el nostre hotel. “Marselam” Mohamed, fins la propera, diem mentre una encaixada de mans precedeix a la entrada al hotel. El Peace Way hotel, tenia bones crítiques al booking, però crec que cap d’elles era referent a l’amabilitat del personal. Això si, les habitacions estan prou correctes, i el lloc està ben situat, al centre de la ciutat.

Sortim a menjar alguna cosa que tenim força gana, i entre les opcions que hi ha, ens convenç un petit restaurant on tenen uns pollastres que s’estan rostint, i que emanen una flaire que ens atrapa.

Els sol s’està amagant, el roig i el taronja comencen a aparèixer, i fer seu el cel, mentre nosaltres queixalem la carn que ens acaben de portar. A veure que tal demà, avui el dia ha estat força bé, tot i que el mal de cap no desapareix. Així que anem a dormir, que demà Petra ens espera, i és d’aquells moment que hem somiat, d’aquelles imatges que algú un dia va plantar en el teu subconscient, i que poc a poc ha anat creixent fins a convertir-se en una icona dels teus somnis. Demà l’acomplirem, demà Petra serà nostre..

Informació pràctica:

– Ruta: Mar Mort – Karak – Wadi Musa

– L’entrada al castell de Karak costa 2JOD per persona

– A Wadi Musa ens estem al Peace Way Hotel on l’habitació triple amb bany ens costa 22,5JOD la nit