1 de setembre

El Mario avui tenia una mica de febreta. Així és que s’ha quedat a l’hotel i l’Eva i jo ens hem anat cap a Petra, la ciutat nabatea. I ho hem fet molta d’horeta. Per llevar-se aquí no cal despertador ja que tenim uns magnífics altaveus de la Mesquita que ens arriben amb tota la seva potència i a dos quarts de cinc és la primera crida a l’oració. I, per si et tornes a adormir, un cop acaba el cant, al cap d’uns deu minuts en tornen a posar un altre. No és que haguem tingut mala pata amb la posició de l’hotel. Hem comprovat que la posició de la mesquita i l’orientació dels altaveus és la ideal perquè ningú s’escapi de sentir-la bé.

Amb aquest magnífic despertador a dos quarts de set ja érem a la taquilla, on hem agafat entrades per dos dies. Cada entrada val 50 dinars i si és per a dos dies, 55. Com a mínim, un petit estalvi! I a caminar s’ha dit. Hem baixat per un primer camí on es comencen a trobar tombes ja i un temple que anomenen dels obeliscs per la barreja que hi ha d’elements egipcis i hel·lenístics. És una bona mostra de la cultura nabatea, la qual assimilava tot el que els anava passant pel seu regne.

Al cap de poc ja hem arribat a l’inici del siq, el corredor entre muntanyes per arribar a una de les imatges més representatives de Petra: el Tresor. El recorregut ha estat molt tranquil i gairebé misteriós, ja que no hi havia ningú. Només uns pocs ocells i poca cosa més. I sempre la sorpresa de què et trobaràs a la cantonada següent. Ben encaixonades entre roques de múltiples colors que deixen passar capriciosament la llum.

I, finalment, després d’una cantonada, per fi (el siq té uns dos quilòmetres) apareix un petit fragment del Tresor i, de cop, la placeta amb tot al davant. Allà la tranquil·litat ja s’ha esvaït perquè hi havia una colla de beduïns organitzant el dia: uns amb els burros, els altres amb els camells i encara uns altres que entraven per l’altra banda amb cotxes tot terreny a tota pastilla. Davant mateix del Tresor hi ha un xiringuito i segurament han d’entrar-hi coses a primera hora del matí. Però no ho podrien fer abans d’obrir? O bé fer-ho sense tant de soroll? Hem anat fent fotos pertot arreu. En una cantonada un cotxe semblava que perseguís la pobra Eva perquè allà on es posava, allà que aparcava. I en el petit temple del davant era impossible d’entrar-hi perquè s’havia convertit en un aparcament de burros.

A partir d’aquí hem anat baixant i recorrent tota l’avinguda principal mentre anàvem dient que no a tots els beduïns que ens volien portar en cavall o burro. Fins i tot un, quan érem pujant les escales d’un temple, hi ha pujat igualment amb el burro per preguntar-nos si no volíem anar a tot arreu i principalment al Monestir amb burro.

D’entre les coses que hem vist caldria destacar la gran quantitat de tombes que es van veient a tot arreu. Moltes estan mig enfonsades o erosionades i les combinacions entre roques i elements arquitectònics formen una fusió inversemblant. També el teatre és molt bonic ja que van aprofitar la mateixa roca per fer-lo però al cap d’un temps va haver-hi un terratrèmol i, entre això i el pas del temps, una meitat està com enfonsada amb el color de la roca grisa de fons. I una tercera cosa curiosa és l’arbre de pistatxos que és al costat del nimpheum. D’aquest darrer només queden les pedres que el sustentaven però l’arbre, de 450 anys, està ben ufanós i fa una ombra impagable.

Després d’anar contemplant els diferents monuments hem anat a buscar el camí de l’anomenat monestir. Tot i que havíem llegit que hi havien 850 esglaons, totes decidides, hem començat l’ascensió després de rebutjar innombrables ofertes de burros que ens hi haguessin portat. El camí va pujant poc a poc entre escales que de vegades es desdibuixen pel desgast de les roques, però és bo de pujar a l’hora que ho hem fet per l’ombra que feien les muntanyes. A mig camí hem trobat paradetes però eren tancades suposem que per l’hora i perquè realment hi ha molts pocs turistes.

Finalment hem arribat a un lloc on hi havia un xiringuito per descansar i prendre alguna cosa així com paradetes obertes. Allà deixaven els burros que havien pujat alguna persona i a partir d’allà les cames eren l’únic recurs. I així, poc a poc i bona lletra, hem començat a veure el “Monestir” per darrere. Efectivament es distingeix entre la muntanya una gran urna i, quan gires, descobreixes una gran esplanada i una construcció molt semblant al Tresor. Aquest, però, és més gran, amb columnes d’estil nabateu (les del tresor són jòniques) i sense escultures.

Després de l’esforç hem pujat encara una mica més per anar a veure les vistes fantàstiques que hi ha des dels diferents llocs del voltant. Molts de cartells dient “la millor vista del món” o “la fi del món” ens convidaven a pujar encara més amunt, però ens ha semblat que ja en teníem prou. Així que ens hem plantat en el xiringuito beduí del davant del Monestir i ens hem pres un te a la menta tot reposant i contemplant tranquil·lament aquesta meravella.

Quan hem emprès la tornada el sol ja començava a estar alt i la calor aprestava. Com que era baixada, hem anat fent poc a poc. Hem vist un senyor que baixava en burro i dos beduïns que baixaven amb burro gairebé al galop. En veure’ls hem comentat que hem fet santament de no llogar cap burro perquè ho haguéssim passat molt pitjor que no pas a peu.

Un cop al pla, el retorn ja s’ha fet més pesat perquè el que a l’anada era una baixada fresqueta ara s’havia convertit en una pujada enclotada amb un sol de justícia. I tot ho és de pujada: l’avinguda principal, el siq i els altres dos quilòmetres que resten fins a l’entrada. Però no teníem un altre remei i, a més, tant l’Eva com jo volíem arribar aviat per veure si el Mario es trobava millor. Així que a bon pas hem desfet el camí decididament.

Hem arribat una mica desfetes i acalorades, però per sort el Mario estava una mica millor. Així és que, després d’un relax, ens hem anat a menjar una mos: el Mario un arrosset i nosaltres un matouka, una mena de kebab amb xai, pollastre, verduretes i arròs que estava boníssim.

Com que semblava que el Mario ja es veia capaç de fer alguna coseta i avui era l’únic dia, dels que estem aquí, que feien Petra by night, ens hem decidit a agafar-ho. Així és que a dos quarts de nou, com si l’Eva i jo no haguéssim fet res, hem repetit el trajecte de quatre quilòmetres que separa l’entrada al recinte del Tresor. Però aquesta vegada amb llum de tot d’espelmes que havien posat als dos costats del camí. Tot i que havies de mirar bé on posaves els peus, ha estat emocionant i bonic. I, un cop davant del Tresor, tot d’espelmes cobrien la plaça. Ens han fet seure a terra en unes catifes que havien preparat i poc després un home amb una mena de violoncel o cítara (és que no s’hi veia gaire) ha tocat i cantat melodies àrabs. Després un altre ha tocat la flauta tot passejant-se entre les espelmes. I finalment un home ja gran ens ha explicat una mica com un conte la història de Petra. També ens han servit un te calent. O sigui que la vetllada ha estat d’allò més completa. Una cosa digna de veure, amb una màgia especial. Al Mario li ha agradat aquest primer contacte nocturn amb la ciutat antiga de Petra i a l’Eva i a mi també ens ha agradat l’experiència, malgrat la pallissa que portàvem a sobre.

I apa que no ha estat res, que demà, si el Mario continua bé, repetirem i farem altres recorreguts per Petra.

Informació pràctica:

– L’entrada de dos dies a Petra val 55JOD per persona, es pot pagar amb Visa però et cobren un recàrrec.

– L’entrada a Petra by Night són 12JOD per persona, aquest espectacle no el fan cada dia, només els dilluns, dimecres i dijous.