Ja som a casa. Ítaca ens rep i no ho fa com deien les escriptures. El camí de rajoles daurades esperat, tremola a cada passa. S’esquerda el que tantes vegades havíem somiat seria la nostra tornada. El món de casa s’enfonsa i nosaltres amb ell.

Aquell que vam deixar, aquell que fent servir la regla matemàtica del parèntesi havíem deixat oblidat. El primer a resoldre és el que hi ha a dins, diu allò que ensenyaven a classe mentre sumàvem i restàvem. I és el que hem fet durant una mica més de quinze mesos. Trobar-nos a nosaltres mateixos, i enfortir un vincle de parella mentre gaudíem de cada segon d’aquesta etapa, meitat somni, meitat aventura, on allò que deixàvem enrere només era record. Un dia a dia immens i desconegut, ple de incògnites ens esperava cada matí, on el passat només tenia un sabor a enyorança, de vegades dolça, i de vegades, en comptades ocasions, més difícil de portar. Però res de realitat, res de la dura realitat que a casa queda, i que et colpeja fort només arribar.

Passar en unes setmanes de la felicitat més absoluta a un dolor profund. D’aquells que crema, que fereix molt a dins, i que no se’n va. Poc a poc anirà minvant, ho sabem, o això esperem. Però també creiem que no desapareixerà mai del tot.

Dos mesos de lluita. De l’aeroport a l’hospital en trajecte directe sense escales. Però el Mario pare, no ho ha aconseguit. No hem pogut compartir tota la nostre motxilla de records amb ell. Era potser amb qui més il·lusió em feia compartir-la, perquè sé que l’hagués gaudit tant com jo. Que els ulls se li omplirien de llàgrimes, quan li expliquéssim emocionats com ens ha tractat la gent. O com riuria sense parar per cada anècdota, per cada vivència. Una expressió, una presència, una energia que ho omplia tot, i que ara ho segueix fent cada cop que el recordem. Se’ns fa molt i molt estrany que no hi sigui. Era únic, insubstituïble. El món el necessita. Nosaltres el necessitem.

I mentre lluitàvem per sortir-ne. Lluny, molt lluny, el Pere feia una conferència enlluernant a tots els assistents d’Hermosillo, Mèxic. Aquesta era la seva, la que demostrava que d’això en sabia, i molt. La que deia, aquí estic jo i puc fer-ho. La millor. L’última.

Encara el recordem al Japó, descobrint el sushi i gaudint-ne d’allò més. El trobem a faltar a cada dinar de diumenge. Molt, més del que podíem haver pensat. El seu bigoti omnipresent, explicant-nos qualsevol cosa, i ara que no hi és, ens adonem de tot el que hem aprés al seu costat. Anem tard per donar-te la raó, però la tenies Pere.

Però toca anar endavant. Mario, Eva, i també ViatgeaItaca, perquè aquest parell que ens ha deixat es mereixen que acabem d’explicar l’aventura. Ho farem per ells. Ho farem per nosaltres. Trobarem força i temps per reprendre l’activitat, ara ja instal·lats des de la bonica Barcelona.

Buscarem un racó amagat ben a dins, on hem emmagatzemat felicitat que adquirida i ben conservada, filtrarà les paraules que seguiran explicant que cal viure, que cal gaudir, que cal somiar.

Omplirem la motxilla de més i millors records, fins que no tanqui. Que el dia que ens retrobem, Mario i Pere, la buidarem gaudint-la plegats. Carregats esperem marxar al viatge infinit. Però de moment, esperarem, encara tenim molta feina per aquí.

Mentrestant, seguim en contacte.

Us estimen, Eva i Mario
Viatgeaitaca.com