04 de juliol

Estem vencent resistències interiors i exteriors que et fan entendre, com l’entorn marca les nostres costums, els nostres rols socials, l’espai personal, el concepte del temps, i les coses que coneixem o creiem conèixer de la vida o de nosaltres mateixos.

Estem en un Ger, en les tendes circulars típiques dels nòmades mongols, que poden muntar i desmuntar en un parell d’hores, per buscar condicions més favorables per a ells mateixos o per al seu bestiar. Estem acampats en ple Gobi, hem superat la idea que desert és sorra i dunes, aquesta terra inhòspita, àrida, dura i seca també forma part del desert que tant anhelàvem veure, i tenim la gran sort de poder estar acampats davant les grans dunes de sorra blanca, obrir els ulls pel matí i contemplar la silueta retallada dels camells sobre el fons blanquinós d’aquestes moles de sorra, i a l’horitzó les muntanyes, una visió d’aquelles que somiem quan som a la gran ciutat, i que quan ets aquí t’acostumes a veure, tot i que no per això la deixes d’apreciar.

La lliçó vital d’ahir a la tarda no té preu, veure un llarg camí, quasi infinit en algun moment, on el teu cos et diu prou, que ets una formigueta i que no avances, que no podràs….però l’esperit és fort, i passet a passet vas fent camí, sense pensar en el final, sense pensar en el principi, només on ets, i en fer uns passos més. El final, el punt culminant és veure que ho has aconseguit, que has arribat on volies, i això és màgic. Lo important no és si ets el primer, ni quan arribes, si no que has arribat allà on volies, i això que hem après. Estic orgullós d’haver-ho fet, però encara molt més de l’Eva. Ahir vaig tenir una bona lliçó de coratge.

Avui és el primer dia que no fem furgoneta i el cos ho agraeix. Gaudir de la vida al desert, de estar desconnectats del mon, res de whatsapps, res de facebook, ni de twitter, avui nosaltres i els nostres companys aquí presents, tornant a les arrels.

El desert marca les condicions de vida, descobreixes que el teu ger no és teu, pertany a tothom a qui vulguis que hi sigui, així que després de llevar-nos cap a les 8 i fer totes les tasques sanitàries essencials, tenim el ger ple de gent per l’esmorzar, avui toca una espècie de revoltat de botifarra i verdures, molt bo, alguna pasteta acompanyada de xocolata, i del te amb llet del que ens estem convertint en fans. No els coneixem a tots però tant se fa, compartim el que hi ha, la Orgi és un sol, i aquí no sobra res del que ha preparat.

El sol és l’amo i senyor d’aquestes terres, dissenyant la vida de les seves gents, i nosaltres en formem part, així que no sortim del ger perquè la calor costa d’aguantar, però el transformem en lloc de trobada. Aprenem jocs tradicionals fets amb ossos de cabra. En un es fa com una mena de cursa, on tires quatres ossos, i vas avançant depenent del que surti, i en l’altre, on fem un super campionat amb professionals inclosos, on es tracta de recollir els ossos que puguis de terra, mentre tires un cadena a l’aire (l’Eva ja ho explicarà millor en algun altre post). El temps passa, amb jocs on participem tots, i arriba l’hora de preparar el dinar. Avui la Orgi ens ensenya a fer dumplings, que després ens hem menjat i estaven fantàstics!!!!

La tarda avança entre escacs, cartes i repòs, mentre els camells es preparen per a nosaltres.

Un passeig d’una horeta, on fem el recorregut molt tranquil·lets, fins a la vora d’un rierol, on parar a que beguin. El meu camell em devia tenir al·lèrgia, perquè ha fotut uns esternuts que ha deixat a la pobre Eva perduda. El nostre camelryder, que no arriba als deu anys, ens porta en comitiva, sota la vigilància del seu pare, i arribem al punt de partida per posar-li punt i final a aquesta estoneta camellaire. Crec que no ens hi veuran en alguna excursió de dies en camells, però mai se sap…

Avui, ens han proposat comprar una cabra entre tots i fer la típica barbacoa d’aquests indrets, i com no, hem acceptat, així que hem pogut veure com la triaven, mataven i preparaven per ser menjada.

Pensava que seria més dur de veure, però de totes maneres crec que no m’hi dedicaré….

La reunió la hem fet al ger més gran, amb la resta d’occidentals que hi ha per aquí, i els autòctons tots barrejats, on ens hem pogut menjar totes les parts de la cabra que volguéssim, inclòs algun fetge que el Mashka m’ha portat expressament, i que no li he pogut dir que no…

La foscor costa d’arribar, i és un dels moments del dia que espero amb il·lusió perquè aquest cel mai l’he vist en la meva vida. Un munt d’estrelles apareixen de sobte, però el que més em sorprèn és que veu com un mar de granets de sorra de petits punts de llum, que et fan observar i observar, esperant trobar alguna cosa que no saps que és, però que no et permet deixar de mirar. Potser és la bellesa, qui sap. Potser un trosset d’eternitat transformat en aquesta estoneta de mirar aquest cel que mai oblidaré….