22 de juliol

Avui hem matinat, però no excessivament, deixant els nostres companys de son i lliteres dormint, hem canviat d’habitació. Tot i que no fem canvi de hostel, com vam reservar les 4 nits en dues tongades, i tot i ser el mateix tipus d’habitació, ens fan fer canvi d’habitació a un altre igual, a la mateixa planta….Vam preguntar si seria possible no haver de canviar, però no ha pogut ser… No acabem d’entendre aquesta mena de lògica organitzativa xinesa, però don’t worry, no problem, canviem i llestos….

Un cafetonet que fem, amb dubtes de si avui toca o no, i metro cap la plaça Tianamen i la ciutat prohibida que es troba just al costat. La història d’aquesta ciutat tancada, és que va ser el lloc on va residir la Cort durant molts segles, i per moltes dinasties. El nom prové que durant molt de temps, no hi podia entrar ni sortir ningú sense el permís del emperador.

No sé que preferim, perquè ara potser hi pot entrar massa gent….creiem que es tracta dels espais més plens de gent que hem vist mai, però tot i el volum no hi ha massa retencions, ni trepitjades, només algun perill puntual de que algun paraigua de color rosa, et tregui un ull….

L’Eva cola el carnet d’estudiant, i l’entrada ens surt per menys de la meitat. El recinte és enorme, 720.000 metres quadrats, 980 edificis, i us puc ben assegurar que no queda ni un espai de tranquil·litat, així que no acabem de gaudir de la visita, i abans del que pensem, i després de passejar entre innumerables passadissos i edificis que ens semblen tots iguals, sortim per la porta sud.

Una mica de mal sabor de boca, perquè era una de les coses que ens feia il·lusió veure, però el podem treure entrant al parc Jinghsan, on uns temples a sobre d’un turonet fan que amb les vistes que hi trobem, endolcim una miqueta el gust d’aquest matí, perquè tot i que aquí també hi ha força gent, ens hi notem diferent, potser son els espais oberts, les vistes o la natura, qui sap.

Sortim del parc, i primer McDonald’s del viatge!!! Un Big Mac, i una de pollastre, patates i begudes…els clàssics hi son presents però adapten una miqueta la resta d’oferta als gustos del país, i el pollastre es fa omnipresent.

Sortim per anar en metro cap al Temple del Cel, i comencem a adonar-nos que les cames pesen, l’esforç d’ahir i de les caminades per aquesta ciutat que no s’acaba mai, ens comencen a passar factura. Paguem els 35 per persona que ens costa la entrada, i podem entrar al parc. Moltíssims xinesos jugant a les cartes i a una mena d’escacs, i també infinitat d’altres xinesos que son turistes en aquesta ciutat. Passejant, anem recorrent el parc, i arribem al temple del cel, on es feien ofrenes als deus, i després de fer-hi una volteta, enfilem parc avall, arrossegant els peus i cossos, amb la ferma decisió d’anar cap al Hostel a descansar una mica, i després ja veurem que farem.

El parc està rodejat de Huttongs, que són antics barris, on els estrets carrerons s’omplen de cases baixes, a més de restaurants i botiguetes més de l’estil tradicional. Es veu que en les cases d’aquests barris, no hi havia WC a dins, i eren compartits a fora, així que Beijing és la ciutat del mon amb més lavabos públics per metre quadrat. És també força típic recórrer els Huttongs, en bicicleta i remolc portat per un xinès, però nosaltres no ho provarem.

Agafem el metro, i tornem cap al hostel que també es troba en un Huttong, tot i que pel que sembla el govern està enderrocant alguna d’aquestes zones per fer-hi edificis més alts….

Seure una estoneta, dutxa reparadora i roba neta.

Mentre el nostre cos es recupera, i els peus ens demanen clemència, repassem els comptes. Estem fent un excel amb tots els comptes del viatge (si Patri encara que no ho creguis, també fem un excel per això…. ☺), i estem veient que anem una mica passats de pressupost. Avui jugant amb ell a fer estadística, amb els diners gastats que portem a dia d’avui, i dividit pels dies que portem de viatge, hauríem de tornar cap a casa el 25/4/14, i per exemple no poder anar a Austràlia o Sud-Amèrica, però per sort hi ha dues coses importants que ens fan somriure. La primera és que aquesta estadística és enganyosa, perquè hi ha tot de gastos inicials inclosos que s’han de repartir en tot el viatge, a més de que no tots els països son igual de cars, i la segona és que estem aprenent a no pensar massa en aquestes coses, gaudir del que ens vingui de gust, i intentar aprendre a estalviar en els llocs on creiem que si que podem fer-ho, i on l’experiència que comencem a tenir ens ho indica. Per exemple, no vam estar massa atents, i insistents amb el couchsurfing a Beijing, i hem pagat una petita fortuna (pel que val a la resta de Xina) per dormir en aquesta ciutat, així que ja ens estem posant les piles perquè no ens torni a passar a Shangai…

Però el que tenim clar que no farem, és renunciar a les coses que ens agraden, i ens omplen, encara que això faci retallar una miqueta el temps del viatge. Així que amb aquesta filosofia per bandera, hem descartat anar a la zona olímpica per veure-la il·luminada, perquè el cos no vol seguir el que diu la ment, i passegem pel carrer del costat del hostel, fins que trobem un restaurant que ens crida l’atenció. Fusta i modernitat combinen amb tocs de tradició mil·lenària, així que cap a dins, i descobrim un d’aquest petits paradisos que recordarem quan tornem. Una carta amb fotos, i explicacions en anglès, i tot de pinxos. Un retolador, i la carta, on apuntar tu mateix el que vols amb el nivell de picant que vulguis, i amb aquests elements, fem volar la nostre imaginació….

Cervesa i Sprite, per fer clares, i comença l’assortiment: Una ostra passada per la paella, pinxos de gamba, de bolets, patata, bè, tapa de bolets boníssima, i segona passada….més tapes i pinxos com els petits cors de ànec que tastem i no ens desagraden.

Esperit de viatge, gaudir d’aquests moments inoblidables associats als petits plaers que ens fan feliços, tot i que no acompanyin al pressupost, això si, no us penseu que ens hem deixat una fortuna, que tot el que hem sopat, no ens ha costat més de 13 euros entre els dos……

I ara, a dormir després de conèixer les dues Australianes que tenim com a companyes d’habitació, que el somni serà reparador, segur…..