04 d’agost

Estem encantats amb aquest viatge, amb aquesta experiència vital que ens està fent canviar, i obrir-nos una miqueta més a les relacions humanes. En un dia a Shangai, quasi hem conegut més gent, que en les nostres vacances d’estiu de cada any, i és molt bonic, veure que les possibles diferències culturals, idiomàtiques, i personals, fan un pas enrere perquè aparegui a primera fila les ganes de compartir experiències, i moments, que segur seran únics.

El couchsurfing, ens està donant molt, no només el fet de poder alleugerir en major o menor mesura el nostre pressupost, si no la possibilitat de poder conèixer una mica de la quotidianitat d’una família autòctona, que t’expliquin histories on aprens a veure altres formes de vida tant vàlides com les nostres, i que s’interessin per la teva persona i tot el que hi ha al teu voltant, on el viatge que estem fent n’és un element essencial. I aquí a Shangai, hem tingut moltíssima sort, el Wilson i la Konnie, no solament ens han donat un lloc on dormir, i les claus de casa seva, si no que ens han obert la seva vida, dedicant-la, durant aquest cap de setmana, a nosaltres, de fet l’han viscut per nosaltres. Una autèntica passada, i de vegades fins i tot, costa assimilar el no saber demostrar-los tot lo agraït que estàs….

Avui hem dormit com a troncs, i tot i que no vam posar el despertador tecnològic, el biològic ha fet la seva feina, i cap a les 9 estàvem desperts i descansats, però hem mandrejat una bona estoneta.

Al menjador, hem fet taula rodona, i hem transmès als nostres amfitrions, el que ja havem parlat abans, que avui els deixaríem descansar una miqueta, i que aniríem pel nostre compte a fer una miqueta de turisme pel centre. Ens han deixat un mòbil xinès perquè els poguéssim localitzar quan volguéssim, i ens ha escrit en un paper totes les instruccions de com arribar cap a on volíem anar.

Després, cap al cotxe, i abans d’anar al metro, hem passat per un mercat, on hem pogut comprar els productes imprescindibles per poder cuinar aquesta nit una bona truita de patates, i fer pa amb tomàquet. Les coses a fer, aquí a Xina, amb intèrprets sempre son més fàcils, i en un tres i no res, estàvem agafant la línia groga del metro, mentre ells tornaven cap a casa, amb la truita de patates en potència.

Una hora ben bé de trajecte, i al sortir a la parada de Yuyuan, no només la calor i el sol ens reben, també dues noies molt simpàtiques que ens demanen si els hi podem fer una foto. Amb un anglès molt bo, però amb una verborrea accelerada, i un discurs ben estudiat, ens fam veure que on volem anar hi ha molta gent, i després d’explicar-nos les millors coses de Shangai, ens conviden a acompanyar-les…per sort, hem llegit sobre el tema, i el nostre amic Dinu, ja ens va explicar en primera persona, un episodi similar, així que ens acomiadem amablement, i tot i la seva insistència, marxem en un altre direcció, evitant que ens portin a una casa de tes, on després de prendre els més cars, marxarien i ens deixarien pagant l’astronòmic comte….

De camí, tres noies, espanyoles, de Castelló més concretament, encara que una a Menorca residint, ens saludem i comencem a xerrar. Estan uns dies a Shangai, i van al mateix lloc que nosaltres, així que ràpidament, ens hi fem, i mentre passegem per les botigues camí els jardins, ens anem explicant històries mútues.

Fem servir els carnets d’estudiants nosaltres, i elles els d’identitat, per poder rebaixar els 30 yuans de la entrada a la meitat. Els jardins molts bonics, tranquils, sense gaire gent, i amb algun trosset d’ombra, on intentar combatre aquesta calor infernal, que fa fondre els ossos. Alguna galeria interior de quadres, on l’aire condicionat ens alleuja, i sortim dels jardins passejant en direcció al Bund, que encara que ahir el vam veure, ens ve de gust acompanyar-les i després anar a fer un mos.

La Cristina, la Carmen i la Maria, son encantadores, i els encanta viatjar, així que tenim moltes coses per explicar-nos, i moltes coses en comú, i el temps va passant ràpidament, fins que trobem un raconet on menjar alguna cosa.

Buscàvem alguna cosa més autèntica, però estem cansats, i es fa tard, així, que alguns trossos de pizza i un parell de plats per compartir, amb cervesetes beeeeen fredes, que són un regal del cel…

Ja cap a dos quarts de 6 ens acomiadem, amb una mica de tristor perquè ens hagués agradat coincidir més dies, però ens deixem els mails, i Maria, no et preocupis que segur que t’anem a veure a Menorca quan tornem, que necessitarem descansar del viatge….jejejeje… ☺

Entrem a uns grans magatzems només de menjar, buscant pa i vi, com el Marcelí, i trobem un Cabernet Sauvignon xinès, que entra en el nostre ajustat pressupost, i pa de motlle perquè no hi ha res mes….

Una tempesta elèctrica impressionant, comença mentre som al metro, i un sms al Wilson que respon al parell de trucades i missatges que teníem preguntant si estàvem bé. Quan sortim del metro, ens passen a buscar amb el cotxe, i tornem cap a casa, on podem, a corre cuita i amb la paella que s’enganxa molt, fer la truita, pa amb tomàquet, una amanida de tomàquet i all. A més obrim els últims paquets d’embotit que portem, però la ocasió ho mereix, així que tot i que la truita no ha quedat massa bé d’aspecte, fem un soparet, on ens acompanya el fill dels nostres amfitrions, d’uns 8 anys i que és molt eixerit. Molta conversa en anglès, per conèixer la realitat xinesa i catalana, mentre anem fent via amb el vi. De menjar xinès, una mica de sopa que ha fet la seva avia, i un licor, que l’anomena vi xinès, però que és molt fort, 56 graus, i un sabor i entrada en boca de les que et fan revifar per dins….

Una trucada de telèfon per demanar-nos un taxi, per demà, ja que l’avió surt molt aviat, i en metro no arribaríem a temps, i acomiadaments diversos intentant demostrar tot lo bé que ens hem sentit a casa seva, missió impossible perquè és molt difícil definir en paraules, i mes quan no són en la teva llengua, les emocions i sensacions més especials i interiors…

Així que, última nit a Xina, de la nostre primera tongada, i demà a pel sushi, que segur ens deu estar esperant…..