Viatge a Ítaca

Dia 89 i 90: De Dazhai a Chengdu, de retràs en retràs

9 comentaris

5 i 6 de setembre

Quan fa anys, l’Eva va pensar en anomenar el blog, “Viatge a Ítaca”, emfatitzant “que el camí sigui llarg, ben llarg, ple d’aventures, ple de coneixences”; segurament no tenia al cap un parell de dies com els que hem passat.

Els dies de trasllat potser són els que menys agraden, però sempre donen petites anècdotes i moments que te’ls fan recordar amb carinyo quan passa el temps. En aquest cas, crec que ens costarà, i si ho fem serà amb un somriure als llavis de que ja ha passat. Això si, de tot se n’aprèn. Llegia en un blog que un viatge no són vacances, i sovint és lo oposat al descans. En podem donar fe… ☺

Per fer aquest darrer trasllat xinès, pre-tibetà, el nostre pla de ruta, es va veure modificat perquè no quedaven places en llitera per fer les quasi 24 hores de Guilin a Chengdu, així que vam optar per fer dos etapes en tren, una asseguts, de dues hores fins a Liuzhou, i després des d’allà 22 hores més fins a Chengdu en llitera.

Som a Dazhai, són les set del matí, i sona al mòbil la melodia de desperta ja!! Tot recollit, i cap avall, que l’autobús passa a les 9, i hi ha moltes escales que cal baixar. El temps segueix la tònica, i plou de manera insistent, així que avui les capelines faran els seu servei, per tapar-nos a nosaltres i a les motxilles. Anem amb temps, que la combinació, pluja, escales i motxilles pot portar a alguna caiguda inesperada, però amb cautela i calma, anem fent camí sense cap entrebanc. La minivan ja la teníem reservada, per 100 yuans els dos, i tot i que ja la veiem estacionada a l’aparcament gran de la entrada, el conductor no apareix per enlloc. Hem arribat mitja hora abans, així que seiem i esperem fins que passats trenta minuts de l’hora de sortida, arriba un bus regular que recull algunes persones que hi havia esperant, i d’on baixa el nostre conductor.

Dazhai

Seiem incòmodament, i després d’una miqueta més de dues hores i mitja, sense aturades, estem a la estació de trens de Guilin. Tornem caminat cap al Wada hostel a recollir la nostre motxilla, i aprofitem per fer un bon esmorzar que en els dies de trasllat sempre va be tenir l’estomac ple, que no saps quan ho tornaràs a poder fer…

El tren el tenim a un quart de cinc, i nosaltres com sempre, una bona estona abans que ja hi som. Suposem que és per la pluja, però aquest tren el van endarrerint, i fins a una hora més tard no apareix el número de l’andana al plafó.

És el senyal que indica que ens preparem per passar el control, el tren ja és aquí…
Avui quasi bé agraïm que aquest tren no vagi en hora, perquè reduirà l’espera de després a la següent estació que es preveu serà d’unes set hores…

El recorregut amb moltes aturades, es fa una mica llarg, de un quart de set que havíem d’arribar, es fan quasi bé quarts de nou. Cap problema, sortim, i busquem un lloc on fer un mos que ens serveixi de sopar. Al costat de la estació, uns quants establiments que donen el perfil. Però avui no estem per massa complicacions, així que ens decidim per una cadena de menjar ràpid, de menjar pollastre ràpid, per ser més concrets. Fem un combinat de beguda i viandes de diferents formats, que ens surt molt bé de preu. Ja només ens falta comprar viandes, per les quasi 24 hores que ens esperen de tren, i cap a la estació a esperar.

Lizhou

Només arribar, primera vista al panell informatiu, i aixxx, que això ja no pinta bé…. Són les nou, i el tren havia de sortir cap a la una del matí. Però ja quan arribem ens indica que serà a les tres. Doncs res, paciència i a esperar. Alguna caparrada per passar la estona, però sense massa convenciment que ja tindrem temps quan ens enllitem al tren.

Les tres de la matinada. Vint minutes perquè arribi el tren, i l’endarrereixen vint minuts més. Una estoneta més, i vint més. Així successives vegades que ens fan presagiar una llarga nit . Fins que passades les quatre, suposo que cansats d’anar endarrerint l’horari de vint en vint minuts, posen un cartell en xinès que no entem. Preguntem a una ànima caritativa, i ens indica que posa que el tren te problemes i que no se sap quan arribarà. Fantàstic ☹….. Que fem?

Lizhou2

Primer de tot, cal enviar un mail al hostel per anular la reserva de la primera nit. Problema, no tenim Wifi. Preguntem a la gent jove que per allà passa, i finalment en trobem un que parla bé anglès, i envia des del seu mòbil el mail de cancel·lació en nom nostre. I ara què? Preguntes i situacions hipotètiques que ronden pel nostre cap, quan pràcticament tothom que esperava el nostre tren marxa de la estació…

El tren no està cancel·lat, el que diuen és que té problemes, així que decidim esperar a les cadires de la estació, amb la incertesa present, i la impotència de no poder-te comunicar amb ningú perquè et clarifiqui la situació, o et doni una solució. Res, a esperar….dormim poc i malament per torns, per vigilar les coses, però sobretot per controlar si hi ha bones noves del nostre tren.

Cap a les sis del matí, novetats. Torna a posar hora de sortida. Les deu i vuit és la hora escollida, i esperem cansats i confiats en que aquesta sigui la bona. El temps aquí no el gaudeixes. Examines una vegada i un altre, a consciència el rellotge de la paret, confirmant que cada vegada va més lent, el temps no corre quan més ho desitges. Vint minuts abans de l’hora indicada, i tornen a ajornar l’arribada del tren. I així un parell de vegades més. Desesperats, amb alguna llàgrima que cau d’impotència, quan intentes comunicar-te amb algun dels controladors i no et donen cap informació que sapiguem entendre.

Un últim retràs, en aquest cas de quaranta minuts i deixa l’arribada del tren per passades les onze. Ens mirem, no ho veiem clar, i imaginem aquesta situació perllongada infinitament… però abans de que una nova mostra de desesperació es faci evident, un canvi al plafó, i el nostre tren ve anunciat amb número d’andana. És possible? L’Eva corre a preguntar, i torna amb una cara d’incredulitat, de que aquest cop, si. Carreguem ràpidament motxilles a l’esquena, i passem per mig de la cua que s’havia fet per un altre tren. Ens fan esperar quasi bé a l’andana, però a la llunyania el veiem, per la nostre via….

Ens deixen passar, i busquem el nostre vagó, els nostres llits, i la nostra tranquil·litat perduda…. ara ja ens és igual el temps que passem dins del tren. Ens sentim com a casa…. ☺

Lizhou5

I després de que ens canviïn els llençols que hi havien, ens estirem i a dormir plàcidament. Són les dotze del migdia, però ens és ben igual. Ens llevem a mitja tarda, i fem una estirada de cames pel passadís del vagó. Seiem a la tauleta des d’on contemplar el paisatge. Pluja i més pluja, no hi ha clemència.

Lizhou4

No tenim ni gana, alguna coseta per picar, però res consistent. Converses ara si tranquil·les sobre com ha anat el dia, i com ens hem sentit, que desemboquen en un sentiment de felicitat. És la calma que ve al darrere de la tempesta, i ho retorna tot al seu estat idíl·lic. I quan tanquen llums, cap a les deu, silenci, i esperar que la son arribi fins al matí següent.

Lizhou3

Dos quarts de set del matí, i ja sembla que arribem perquè comença el moviment de neteja. Però fins passades les 8 no s’intueix Chengdu. Finalment, ja hi som, 48 hores després d’haver sortit del paradís de la tranquil·litat de les terrasses d’arròs. Baixem, i a la sortida una estació de taxis ben senyalitzada i organitzada. Tretze yuans ens costa, no arriba a dos euros, i ja estem a la porta del Mix hostel, on passarem uns dies. No sé si pel que ens ha costat arribar, o per les primeres impressions d’aquesta gran ciutat, però crec que ens agradarà…..

Anuncis

9 thoughts on “Dia 89 i 90: De Dazhai a Chengdu, de retràs en retràs

  1. Carai, vaja 48 hores ! Això sí que és una aventura de viatge ! Però vaja, finalment s’hi arriba !!

  2. Sento aquesta odissea del tren. Jo no se si hages aguantat quan era jove tantes hores. Petons ,Avi..

  3. UUuaauuuu! 48 hores, quina paciència! Però penseu el cantó positiu de tot plegat: teniu tot el temps del món per poder-ho fer i sabeu que tot el que passi després serà a millor, no? 😉

    • I tant!!!!! El temps, és una des les coses que en tenim força… I teniu tota la raó, que quan ha passat, el que ve després te un gust més dolç. De fet el tren final, el vam gaudir molt i molt… 🙂

  4. Déu n’hi do! Pel que l’avi ha explicat sempre del famós viatge a Melilla pagat per l’estat em sembla que va ser molt pitjor!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s