11 de setembre

Avui diada catalana, important en molts aspectes, evidenciant la voluntat i el sentir de molta part del poble català, que ho vol manifestar, sortint al carrer i formant una cadena humana multitudinària que travessi el territori de nord a sud. Nosaltres no hem pogut participar, per raons evidents, i hem fet la nostra petita diada, deixant per avui, una de les coses que més il·lusió ens feien al venir a terres xineses.

El títol del post no deixa res a la imaginació, així que si, ens hem llevat aviat, avui si que tocava ☺, i amb un taxi que hem parat al carrer del costat del nostre allotjament, i després de la intermediació del mòbil com a element de connexió de dues llengües que no es reconeixen, per uns 35 yuans, hem arribat al centre de recerca i reproducció del Panda Gegant.

En aquestes instal·lacions al nord de la ciutat, podem trobar com no pandes gegants i també el panda vermell, més petitet i que la seva població s’ha reduït moltíssim, i tant un com l’altre es troben en perill de extinció. En aquest centre, distribuït en una manera similar a la d’un zoo, però pel que sembla amb més mirament i espai pels animals, ajuden a la reproducció, tant natural com assistida dels ossos, i tenen cura del cadells per augmentar la ràtio de supervivència dels mateixos. Intenten reproduir les condicions d’aquesta animalons, en els jardins on s’exhibeixen, a més de facilitar-nos tot el bambú que puguin necessitar, de totes i cadascuna de les subespècies que els agrada menjar.

Hem après força coses d’aquests plantígrads bicolors. La seva progressiva desaparició en llibertat, d’on d’ocupar gran part de la zona asiàtica, han quedat reduïts a petites zones on viuen en llibertat. Tenim la imatge del panda associat al bambú, però son carnívors i tot i que han evolucionat en el tema alimentari per a la seva supervivència no fan que no en algunes zones a un bon àpat de carn. També respecte a la seva adaptació, ja que és un animal molt carismàtic i es vol tenir arreu del mon. Però no s’adapten a qualsevol clima, i necessiten de tempures fredes, i una humitat considerable per estar saludables, i algun dels llocs escollits per acollir-los arreu del mon, no han sigut massa encertats mirant la salut de l’animal. I per últim comentar, que aquí al centre, pots fer alguna mena de voluntariat que inclou la neteja de les instal·lacions i altres feines diverses, per estar més en contacte amb aquests ossos tant bufons.

I després d’aquest quasi breu introducció, passem a la part divertida de la qüestió, i és la visita… Una autèntica passada!!! Aquest pandazoo, és ple de caminets, i seguint les indicacions que vas trobant, passes pels diferents recintes on trobar els pandes. N’hi ha moltíssims, i tot i que no tots estan per la labor de fer passar l’estona a l’espectador, els pots trobar descansant en les postures més divertides. Diuen que cal arribar aviat, perquè fins a les onze donen el seu topall d’activitat, però nosaltres hem estat fins a les dotze passades, i hem trobat alguns que tenen unes ganes de marxa…això si quan comença la calor, comencen a picar la porta per entrar a la part coberta.

Aquests ossos, són tal com els imaginàvem, tranquils i lents de moviments, sense ni gota d’agressivitat entre ells, i juguen i es mouen els que en tenen ganes, de maneres que semblen quasi humanes. Fan tombarelles, o caminen endarrere de punta a punta del seu jardinet… Fotos i fotos, no us en diem quantes que ens prendríeu per bojos….

Hi ha la part on pots veure el pandes recent nascuts que estan a la incubadora, però els més crescudets de dos o tres mesos no els vam poder veure, si n’hi han….Això si algun de jovenet, però més crescut si que en vam trobar. Creiem que pagant pots fer-te alguna foto i tocar-ne algun, però nosaltres no ho hem fet així que no ho podem corroborar. Veient-los tranquil·lament com juguen i fan cabrioles ja n’hem tingut prou per aquesta vegada.

Un altre cosa és el panda vermell, hi ha una part del recinte on els pots veure, i després de passar per on tenen els més petites a les incubadores, entrem a un jardí, i després de baixar unes escales, allà el tenim estirat en mig del camí…Unes urpes que fan que no t’hi apropis massa, però una actitud que et conviden a no allunyar-te corrents. Algun cartell diu que no t’apropis a menys de tres metres, però amb respecte al possible perill vam poder veure’ls de més a prop. El camí segueix, i de sobte te’n pots trobar algun altre que creua tranquil·lament, o que ve cap a tu, però no vam sentit a ningú cridar, així que tranquils, però si alguna xinesa que s’espantava i s’amagava darrere d’algú altre….

Realment és un lloc imprescindible de veure, ens ha encantat, i per acabar la visita, un llac, on peixos gegants i cignes negres es barallen pel menjar que els hi tiren els visitants. Una jardí de roses acompanya un caminet, i creiem que durant la primavera deu ser espectacular.

Nosaltres contents i feliços amb l’esperit infantil a flor de pell i recorrent les venes, sortim del parc encantats, segurs de que hi tornarem. O si no, a algun altre lloc on els puguem veure més en el seu estat natural.

L’autobús 198 per tornar, i després el 1, això ho recordem, però no tenim més eines perquè llestos com som, ens hem deixat el mapa… ☹

Però després de baixar del primer, no veiem cap 1 a la parada. Un taxi resoldrà la situació, però li ensenyem l’adreça del hostel, i ens diu que no sap on és, així que tanquem la porta i a per un altre. Mentrestant esperem, veiem un autobús amb un número 1 dibuixat, correm i el parem, alguna cosa ens diuen, però paguem i entrem cap endavant sense miraments. A mesura que avança no les tenim totes que sigui el que havíem d’agafar, i més quan el final de línia és a una estació d’autobusos del tipus de recorregut més llarg. Doncs res, estem més o menys orientats, així que caminant s’arriba a Roma, o en el nostre cas al hostel després d’una estoneta d’exercitar la musculatura inferior. Per sort, un bon dinaret, i repòs tot ho arreglen, i no fem massa cosa més, amb la consciència ja quasi immunitzada contra el síndrome de la pèrdua de temps d’episodis anteriors. I així el dia avança i passa, mentre planifiquem alguna coseta important pel nostre futur de viatge, i a dormir que és la penúltima nit a la Xina (comptant Tibet, com a territori independent, avui més que mai), i s’ha d’aprofitar.

Bona nit, i bona diada!!!!