16 de setembre

Si nois i noies, avui dia 100. Xifra rodona que va donant sentit al nostre viatge, i reafirma la nostre ment en el seu convenciment de que això no són uns vacances d’estiu. 100 dies magnífics on hem après moltes coses, i hem gaudit de la felicitat que dona el poder fer el que t’agrada. Dies bons i no tant, però en una clara superioritat dels primers, majoria absoluta, quasi el ple, diria jo. I res millor per celebrar la centena, que la visita a un dels llocs que teníem marcat amb una X ben grossa en el nostre calendari viatger, abans de sortir de Barcelona. Un dels llocs amb màgia, símbol de la força i la resistència d’aquest poble, que tot i que la dura repressió xinesa intenti esborrar la seva personalitat, segueix persistint i resistint en la seva lluita.

Avui toca dormir una mica més del compte. Una dutxa amb aigua calenta, que ja han passat 48 hores des que vam arribar, i anem a fer un esmorzar abans de les 11, hora en que hem quedat per donar el punt de sortida al dia compartit. Les 11 passades, i cap al Potala, amb el guia que porta una velocitat més, i com es diria en l’argot ciclista, va pujant i baixant dins del gran grup per comprovar que tots el membres estem be i no ens desviem del camí.

La hora d’entrada al palau pròpiament dit, és a les 12:40. Abans control de seguretat, on no pots passar ampolles d’aigua, ni encenedors. Explicacions al jardí davanter, i mentre anem pujant les escales que ens porten cap a la porta d’entrada. Nosaltres fent fotos, i desconnectant de les explicacions, que per ser masses i repetitives ens comencen a cansar. Pujar les escales en un dia com el que fa, i ser conscient d’on ets, és una delícia. Un plaer on recrear-te, és una pena que no es pugui fer per lliure al teu ritme, i voluntat… ☹

Porta d’entrada i aquí s’acaben les fotos. Monjos a tort i dret, i turistes que conjuntament amb els seus respectius guies, fan la visita una mica menys deliciosa. Només disposem d’una hora per fer la visita, i el nostre guia segueix amb la tònica d’explicar massa coses intranscendents per nosaltres, i intentar guanyar temps, corrent entre els grups de turistes xinesos. Nosaltres comencem a estar al límit amb aquesta forma de fer, així que comencem a anar una mica a la nostra, encara que no podem desconnectar completament, i no gaudim totalment de la visita, fins que el guia ha de sortir corrents per anar a fitxar a la sortida, i podem gaudir completament del final del recorregut sols.

Tot i així, hem pogut aprendre moltes coses d’aquest lloc, com que va ser construït el 1648, i que va ser residència de tots els Dalai Lama, fins al seu exili el 1959 a Mc Leod Gang, Índia. El Palau blanc constituïa la residència del Dalai Lama i tots els seus monjos, mentre que el vermell era on es dedicaven a l’estudi i la oració.

Potser nosaltres n’esperàvem massa, però segons el nostre parer, el guia ha deslluït la nostre visita a aquesta meravella, així que sortim una mica cansats i enfadats del Palau, però contents del que hem vist. Es fa tard, i sortim per anar cap al monestir de Sera, a uns 5 kilòmetres del centre de Lhasa, i on anem a la parada del bus per apropar-nos-hi. A la parada encara ens desesperem més perquè havíem d’agafar un bus que no passa, i n’agafem un altre amb el que després hem de fer un transbord que no entenem massa. Arribem al peu del monestir i allà podem reposar forces a un petit restaurant tibetà. Son les quatres passades, i per nosaltres és tard, però els holandesos no hi estan massa acostumats a això de dinar tant tard, i no estan massa contents.

El monestir de Sera, és un de les tres “grans” universitats monestir Gelupka (és una de les escoles del Budisme) del Tibet. El seu nom en Tibetà te el significat de recinte de roses, perquè tot i que inicialment tenia un nom diferent, es va canviar perquè hi havia moltes d’aquestes flors plantades. A la revolta de Lhasa del 1959, els xinesos en van destruir una bona part i centenars de monjos van ser assassinats.

Aquest monestir és molt conegut perquè els monjos, al patí, fan un debat entre ells sobre les ensenyances de Buda i la filosofia budista, i quan esbossen les seves teories de coneixement exposant-les als altres monjos, fan un moviment molt característic, al estil de Joaquin Prat, en el precio justo, quan deia “a jugar”, i ells ho fan conjuntament picant amb el peu a terra. Segons ens va explicar el guia, és una manera simbòlica de posar la seva idea al gran pou del coneixement…o alguna cosa semblant…

Un cop hem pagat la entrada corresponent, i passat al pati, hem pogut veure el gran nombre de monjos que van fent petar la xerrada entre ells, amb el seu característic moviment de mans i peu. Uns creiem que militars xinesos vestits de civil, no et deixen apropar massa…

Per acabar, cap a les cinc, s’asseuen tots junts i reciten uns mantres que et fan entrar en un estat de consciència de pau i tranquil·litat, allà assegut. Els observes embadalit, fins que el guia trenca el moment, s’apropa i ens indica que ha arribat la hora de marxar cap a un altre lloc. Per què no podíem haver arribat abans….. ☹

L’últim temple que hem vist al mateix monestir de Sera, ens ha esgotat la paciència diària envers el nostre guia, així que hem anat completament a la nostre i quan hem acabat hem sortit a esperar a fora que sortís la resta del grup. La tornada no ha acabat bé, perquè havíem demanat anar a una oficina de correus que havíem vist a Lhasa, i els guia dient que era massa tard i que estaria tancada, ens ha fet baixar en una parada abans de la que tocava perquè havíem d’anar a comprar oxigen per si de cas ens feia falta pel camp base de l’Everest. I en aquest cas, l’Eva que estava força més cremada que jo, s’ha emprenyat de valent i ha iniciat un discussió amb el guia, que ha portat una mica de tensió al grup fins a l’arribada al hostel.

Després de la tempesta, hem sortit a passejar per airejar-nos i que els ànims tornin al seu estat bassal. Així que unes patates fregides, uns momos, i un parell de panets que finalment hem comprat per emportar i que ens hem menjat a l’habitació han servit per donar per acabat el dia, i esperar que demà sigui millor en l’aspecte de les relacions interpersonals….