7 d’octubre

Pokhara, és un d’aquells noms que des de que el vaig escoltar, m’agrada. Tinc una rara mania, i és que vull anar a determinats indrets, dels quals, la sonoritat del nom em crida l’atenció. Si, ja ho sé, no és un punt de vista viatger amb un criteri massa elaborat, i això explica perquè un dia vam arribar a “Encinitas”, a tocar de San Francisco, i descobrir que per allà no hi teníem massa a fer. Però la llista és llarga, i de vegades et trobes amb sorpreses agradables. No us avorriré amb més detalls al respecte, però Pokhara, s’hi troba en ella. Aquesta era fàcil que la visitéssim, perquè tot i que l’Eva prova de frenar quan pot aquesta bogeria meva, aquest racó de Nepal, no només es troba en la meva llista fonètica, si no que també hi és a l’agenda de tots els visitants de Nepal, i si a més tenen alguna mena de trekking als seus caps, és punt indispensable del recorregut.

Nosaltres, em sap greu dir-ho, de passejades llargues muntanyes amunt i avall, aquesta vegada les justes. No estem preparats físicament, i tot i que els nostres caps hi anirien després de llegir diferents blogs i les seves experiències, hem sigut realistes, i aquesta vegada hem dit no. Però Pokhara és més que això, i ens hem aixecat a una hora prudent per començar-ho a descobrir.

Avui hem dormit molt bé, les condicions del hotel, no sempre van lligades a la qualitat del son, però avui crec que ha ajudat el trobar-nos tant a gust amb el que hem escollit. Per tant, amb els nivells d’energia al màxim, hem buscat un lloc on esmorzar. L’oferta és amplíssima, on destaquen la quantitat de locals orientats als turistes occidentals. Aquesta zona del Lakeside, és tot el que un viatger necessita per trobar-s’hi a gust, i a més a uns preus força assequibles, encara que una mica més elevats que a altres llocs. L’esmorzar-dinar, no ha estat malament, però la relació qualitat preu, no ens ha satisfet, així que ja en buscarem d’altres.

Seguidament, gestions a fer, pels dies que estarem per aquí, i per seguir amb la nostre ruta per aquest país i pel següent. No us explicaré més detalls, perquè si no li traurà encant als propers posts, però tenen molt bona pinta, i estem molt il·lusionats amb el que ve a continuació.

Així que seguint el carrer que voreja el llac, hem comprovat com el poble ha crescut molt en quan a edificació segons em comenta l’Eva. Quasi al final del poble, els restaurant que hi ha, tenen pinta de ser més baratets, però nosaltres volem anar més enllà, buscant on es va allotjar l’Eva en l’anterior ocasió, per anar a fer un te, amb unes vistes privilegiades del llac.

El camí de terra i pedres, continua uns deu minutets. El seguim caminant mentre algun cotxe ens esquiva, i arribem a la terrassa del bar-restaurant. Pugem al primer pis, on esperen una tauleta i unes cadires de plàstic, amb bombetes de color vermell nues, penjades del sostre. El llac, tranquil·lament descansa al nostre davant, i ocellots que solquen el cel buscant, imagino, alguna cosa per menjar. Els preus de la carta, són molt més baixos que d’on veníem, i fem un parell de tes mentre un solet boníssim ens acompanya el moment. Aquesta ciutat, s’ha convertit en un dels llocs adequats per fer parapent a bon preu, i just aquí al costat, tenim el punt d’aterratge de molts d’ells, així que el te, la conversa i aquests humans amb ales de plàstic, ens fan passar una bona estona d’aquelles que el temps s’atura, i deixes de pensar-hi per concentrar-te en la importància del moment.

El rellotge no el mirem, però si el sol com anuncia retirada. Així que nosaltres deixarem les nostres costums de vida Barcelonines, i cap a les cinc, preveient la foscor que hi haurà en una hora, estem tornant, i descobrim un camí a la vora del llac Phewa, on hi ha un hotel amb unes cabanes de fusta i palmera quasi a peu d’aigua, que tenen una pinta espectacular. No preguntem preu, i estem molt bé on dormim, però serien una bona opció per a una propera ocasió.

Pescadors, nens, vaques, i alguna dona que es banya vestida a dins del llac ens conviden a fer algunes bones fotos. El camí s’acaba i retornem al carrer principal. Un lloc regentat per una família que sembla hindú, reclama la nostre atenció, i allà fem el que podem anomenar sopar cap a les sis de la tarda. Uns quants plats per picar, i el preu no és excessivament alt. Aquí hi treballa tota la família, el pare de família capta la clientela, la mare ajuda a la cuina a un noiet que creiem que és el fill, i dues noietes molt eixerides i espavilades de les quals la més petita creiem que no supera la desena d’edat, serveixen les taules, i estan per la caixa. Hi ha unes quantes taules, i és dels llocs amb millor qualitat de servei que hem trobat per aquí.

És fosc quan acabem. La tornada conjuga els bars que t’ofereixen prendre alguna copa per la nit, amb les botigues de roba, encara obertes esperant a que et decideixis a comprar quelcom. Nosaltres, no necessitem ni una cosa, ni l’altre, així que amb una ampolla d’aigua recent comprada, passem per davant d’un parell de locals amb música en directe, un parell més amb actuacions folklòriques locals, i no parem fins que entrem al nostre hotel, on les coses relatives a les fotos fetes, blogs, i demés, ens entretenen fins que arriba la son.