18 d’octubre

Últim dia a Varanasi. Matí de ciutat. Tarda i nit de tren que ens espera Agra, i el Taj Mahal imponent i il·lusionant.

Esmorzar a la guesthouse, on per no perdre el costum, uns crepes espectaculars han endolcit diàriament els nostres esmorzars, i en conseqüència la nostre estada en aquesta ciutat. Sortim a passejar una estoneta, i constatem a cada passa que poc a poc agafes el pols a qualsevol ciutat, i tot i que aquesta no ens ha acabat d’apassionar, notem que han millorat les sensacions de manera progressiva des de que vam posar el peus en els seus carrers plens de fang i brutícia. El temps ha ajudat, ja que quan el sol apareix, la vida somriu de manera diferent, i es veuen les coses d’una altre manera.

Avui, de camí al ghat que hem sortit a visitar, un noiet que sota una aparença d’adolescent, ens sorprèn amb la seva vivesa, i sobretot per lo be que parla el castellà. Així que seguim una conversa, que en altres situacions haguéssim tallat ràpidament, amb un no volem res. Té una botiga, i segons ens diu està casat. Anem acompanyant-nos mútuament un bon tros, i ens explica moltíssimes coses interessants al voltant de la vida de la ciutat, i entén que el nostre viatge és llarg, i que no volem comprar, i de manera molt subtil ens dona la seva targeta per si necessitem qualsevol cosa. Ens ha caigut molt bé, però de moment no hi passarem, potser en un altre moment.

El ghat, és ple de vida, el sol treu la gent al carrer, i a més de totes les persones que s’apleguen per fer negoci amb el turista, també podem trobar tota la gent que està fent els seus rituals, a la vora del riu, o a dins. Oferiments de tot tipus i colors, que rebutgem perquè tots comporten una contraprestació econòmica, i simplement restem en un raconet veient aquesta vida, que als nostres ulls és estranya i diferent, però ens agrada, i la provem d’immortalitzar amb la càmera de fotos, intentant que ningú se senti ofès pel fet de fotografiar-lo.

Camí invers cap a la guesthouse, on un dinar barat però complet, ens servirà de coixí per al tren. Les motxilles a l’esquena, i a negociar un tuk tuk fins a l’estació. Ens espera un conductor a la porta, però el preu no ens agrada, li diem que no, però sembla que els quatre o cinc del voltant li segueixen el joc, perquè no varien el preu. Caminem una mica, i en un tres i no res, en trobem un que s’adapta una mica més al preu que volem pagar.

L’estació sembla diferent de dia i amb sol, que a plena nit, i amb una bona tempesta de quan vam arribar. Les estacions de per aquí, no estan tancades, obertes a tothom i a totes hores, i tot i que arribem quasi quaranta minuts abans, ja indiquen la plataforma de sortida del nostre tren, així que cap allà que anem, i després de comprar unes galetes i uns plàtans, el trobem que està arribant. Ens sorprèn, la impaciència d’aquesta gent. Entenem que hi ha uns vagons amb seients no reservats, on abans de que el tren pari, hi ha una guerra per ser el primer en pujar. Però fins i tot, en els que anem nosaltres, anomenats slepper, tots en lliteres, però amb número assignat, n’hi ha algun que intenta entrar per tots el mitjans, quan les portes encara estan tancades.

És la classe més econòmica de les que pots anar estirat, i són lliteres de tres pisos, i als laterals una de dos. Molta gent, però sembla que ens han col·locat a tots els turistes junts, i en aquest vagó hi ha una parell d’espanyols, i a la nostre zona de lliteres, un noi basc, i tres israelians amb els que compartirem nit.

Haritz es diu el nostre company, i és un viatger infatigable, amb el que de seguida ens hi fem i compartim experiències i somnis. Les sis, hora de sortida, puntualitat britànica reminiscent, i ja estem en marxa. Una parella de policies armats amb metralladores passegen pel tren, i ens donen un document a llegir i signar, sobre qüestions relatives al menjar, i temes de seguretat. Se’n van, i la conversa amb l’Haritz, ens porta a l’hora del son, i nosaltres a les lliteres de dalt de tot, estem a la glòria. L’únic però, la quantitat d’aturades que va fent el tren, obrir i tancar llums, i que no hi ha massa consideració per si algú dorm, a més de que amb tant moviment, no les acabes de tenir totes que la teva motxilla o les sabates segueixin allà quan despertis. Així que quan a les cinc del matí sona el despertador que hem posat per no passar-nos d’estació de destí, ens mirem i corroborem que no hem dormit massa ni bé.

La sortida de l’estació com sempre, els lleons que s’apropen a la seva presa, amb forma de turista i motxilla a l’esquena, però nosaltres, abans de negociar amb ells, anem a les guixetes amb el nostre amic basc per intentar treure un bitllet per a ell, i nosaltres preguntar alguna cosa.

Preparats, Agra ens espera. I ja som en un tuk tuk els tres, amb un bon preu negociat, sobretot amb les maneres directes, i el saber fer basc, que s’ha accentuat pel fet que porta ja tres mesos voltant per aquestes terres.

A l’arribar a Taj Ganj, la zona més motxillera d’Agra, preguntem a un hotel, dels que havia estat l’Eva en ocasions pretèrites, però que ens demana una mica més del que volem pagar. No podem baixar preu, així que l’Eva s’espera allà amb les motxilles, i anem amb l’ímpetu de l’Haritz a preguntar i negociar per les diferents guesthouses que hi ha. Finalment i gràcies a la seva ajuda, en trobem una, que està força be i a un preu raonable, així que després de recollir a l’Eva, anem a deixar les nostres motxilles, i a decidir que fer….