27 d’octubre

Crec que una de les millors definicions de la Índia, ens la van donar a Boudhanath, concretament a “La Casita”. El Dani, ens deia que la Índia era un país on no et pots relaxar en ningun moment, i tot i que hem vist que en alguns llocs es pot fer, quan el teu pressupost és ajustat i has de trepitjar carrer, sortint de la bombolla dels taxis prepagats, i els hotels cars, és una lluita constant. Per això, potser de vegades costa arrencar-se a fer coses, i més quan estàs a l’altre punta de la ciutat, i saps que serà una gimcana només el apropar-te allà on vols. Però aquest a la vegada és un dels encants d’aquest país, perquè quan ja t’hi trobes immers, ho normalitzes entrant i participant del joc.

Bombai és enorme, com una mena d’illa de forma triangular, que en alguns punts i per ponts sembla que quedi connectada a terra ferma. La part sud, el vèrtex del triangle invertit, és la zona de Colaba, potser la més turística, i on volem anar a parar avui. Les altres zones, són conegudes com els “suburbis”, nosaltres estem a la “western suburb”, així que després d’un esmorzar sobre el llit de l’habitació, toca començar.

Amb força sortim al carrer, un primer rickshaw que li diem que ens porti a la estació de tren que volem, i ens diu que perfecte. I diem que posi taxímetre, i diu que no, però ens plantem, i o hi ha taxímetre on ens baixem, al que accedeix amb normalitat. L’estació és plena de gent, fem cua per comprar bitllets, i quan arriba el nostre torn els comprem. Un altre cop en segona per 20 rúpies els dos. Preguntem en primera però en valen 90 cada un, així que avui tocarà anar apretats…

Esperem, i la gent es va amuntegant, arriba el tren i els primers intenten pujar en tromba sense deixar baixar els que ho intenten. Caos entre el que un noi i una noia, aconsegueixen baixar quasi aixafats. Ara és el nostre torn, perquè no hi ha massa temps. Els primers que pugen, i quan ho va a fer l’Eva, alguns que l’empenyen per passar, i es desperta el seu cantó fosc, i traient una força amagada s’agafa al passamà, i deixa caure el pes cap a la multitud, fent un espai buit, i deixant impressionats, i amb cara de sorpresos als indis que no gosen moure… Jo veig l’escena des del darrere, i llàstima que no tingues una càmera a mà perquè era digna de retratar. Però la imatge la tinc a la retina per poder-la explicar… ☺ Amb el passadís obert, podem entrar tranquil·lament, i seure perquè tot i que semblava que s’acabés el mon per entrar, el vagó va pràcticament buit.

L’estació Victòria és la darrere parada del tren, i la primera de les nostres. Una herència britànica, d’arquitectura espectacular i que val la pena veure. El sol al carrer, deixa veure que avui passarem calor, i fem una volta rodejant la façana de l’estació, en uns carrers contràriament al que havíem vist fins ara, ben asfaltats, i sense massa trànsit.

Un passeig de dos quilometres ens separa de la porta de la Índia, i l’anem seguint, aturant-nos per comprar aigua, i d’entre els moltíssims bancs trobar-ne algun que ens dispensi diners. Una mena de mercat de carrer, on hi venen de tot està present durant tot el nostre recorregut, a més d’alguna edificació que ens crida l’atenció.

Aquesta zona és una mica diferent a l’Índia que havíem tastat fins ara, perquè tot és prou net, i els carrers estan ben asfaltats. A més no hi ha massa circulació ni soroll, i en algun moment sembla Barcelona un diumenge en ple mes d’Agost. Sobretot hi circulen taxis, de models nous, i sobretot alguns d’antics que ens encanten. Els colors ens són familiars…

Finalment, la porta de l’Índia, el lloc d’entrada dels immigrants en temps remots, i que ara es troba custodiada per un perímetre de seguretat. Dones i homes separats, han de passar per arcs de detecció. Un cop a dins, infinitat d’indis que aquí intenten vendre’t una foto.

El negoci aquí, és anar amb una impressora portàtil en una motxilla i càmera a la mà, i intenten fer-te veure que la foto serà de pel·lícula. Pel que sembla, no som els seus objectius preferits, perquè ja portem càmera a la mà.

Molta gent, però és un lloc preciós, perquè s’hi aplega molta gent del país, i la combinació amb el mar, les barques, la porta, i el hotel Taj al costat, fan que el gaudim de valent, trobant algun raconet on seure.

Un passeig per davant de l’hotel, i pels carrers propers, i finalment decidim entrar a veure que hi trobem al gran hotel, on s’allotjaven personalitats i reporters des de fa dècades. Hi ha força mesures de seguretat, suposem que arrel de l’atemptat que va patir al 2008. Els seus passadissos són plens de botigues d’alt nivell, una piscina sembla un lloc idíl·lic per fer un te, però preguntem i només és per la gent que s’hi allotja. Un parell de restaurants, on s’hi poden quedar els visitants, però són cars per les nostre butxaques, i ens acontentem per passejar entre aquesta gent carregada de diners, i fer-nos alguna foto rodejats de famosos… ☺

Comentant-ho amb l’Eva, és un d’aquells llocs, on et sembla que no hi encaixes, que és massa ben posats per nosaltres, perquè es nota la pela llarga de la gent que hi ha per aquí…però si ens hi conviden estaríem encantats de fer-hi alguna nit…

I sortint, tenim alguna proposta més per visitar avui, però ja són ben bé les quatre i a les sis es fa fosc, així que decidim buscar un lloc per menjar alguna cosa. Un restaurant que es diu Pizza Express, però al contrari del que podria semblar, és d’aquells més aviat tirant a cars. Això si, la millor pizza que ens hem menjat des de que vam sortir de Barcelona creiem. Una autèntica delícia que ens cruspim com si no haguéssim menjat en dies. Un cafè per acabar, que pensava seria un tallat, i és quasi bé com un consomé, però que de sabor és bastant acceptable, i aprofitem que la wifi funciona per fer quatre coses que teníem pendents.

Ja passades les sis, comença a enfosquir, i toca buscar un taxi. El mateix de sempre, però ja ho tenim per la mà, taxímetre al canto o baixem, i engeguem la marxa cap al desconegut. Dues hores de trajecte, perquè el trànsit és molt dens, i a més el conductor, com la majoria dels que hem trobat no tenen molt clar cap a on han d’anar i a mig camí ja comença a preguntar. Finalment, arribem a un lloc que coneixem , i des d’allà ja el sabem guiar fins a la porta del hotel.

A la porta, ens acomiadem del personal que ens demanen alguna foto pel facebook, i anem a dormir que demà toca llevar-se aviat, que ens espera tren i sobretot platja!!!!