13 de novembre

Les monges que ens acompanyaven la primera part del viatge en tren, no hi eren quan hem despertat. A l’Eva li va costar més dormir perquè un mal de cap persistent s’afegia a l’excessiu soroll del tren.

L’estació de destí, parada final del nostre tren és Ernakulam, nom del districte on es troba Kochi. El tren ha recuperat horari endarrerit, i quasi be ha arribat puntual. Trobem una petita habitació on guardaran les nostre motxilles, i sortim per la porta de la estació amb la tranquil·litat que donen els taxis prepagats, i és que aleshores no tens cap eixam d’homes que t’encerclen, tots intentant-te convèncer del mateix alhora, amb arguments similars.

L’Eva, ja havia estat per aquí, i tot i que no va venir en tren, el seu llegendari sentit de la orientació no falla, i decidim anar caminant cap al port.

Kochi, com a ciutat, té un dels ports mes importants de l’Índia, es troba al sud del país, a l’estat de Kerala, un dels més rics. A tocar del mar, hi ha Fort Kochi, el primer assentament europeu a l’India, portuguès per ser més concret, i és allà on ens volem apropar.

La ciutat té unes sis-cents mil habitants, i si ajuntes tota l’àrea metropolitana, el nombre s’eleva al milió i mig.

Com és relativament aviat, de camí trobem un d’aquells llocs que ens agraden. Ben posat, bo, i barat, així que fem un parell de Chais, el te amb llet que trobes a tota arreu, sota l’aire condicionat i per un preu que no s’apropa ni de lluny al mig euro.

El camí fins a l’embarcador, són uns vint minuts des de l’estació, i ens sorprenen les voreres que hi ha en una part del mateix, perquè són de quasi be mig metre. El trajecte en les barques transbordadores, dura un quart d’hora i val 4 rúpies per persona.

Només baixar, anem caminant, tot i la insistència dels tuktukeros, i arribem allà on volíem.

Les grans xarxes de pesca i les seves paradetes de peix al costat, on pots comprar el peix recent pescat, i te’l porten a un restaurant amb el que estan associats perquè te’l cuinin.

Me la imaginava diferent aquesta zona, perquè les deixalles rodegen aquestes grans xarxes que s’aguanten amb estructures de fusta, per fer-les pujar i baixar, i a més, en segon pla, pots veure la zona industrial entristeix una mica la vista. Pel que m’explica l’Eva, els capvespres són espectaculars, perquè al fons es pon el sol, i la seva imatge darrere les xarxes dona molt bones fotografies. Avui, fa un dia molt nuvolat, així que d’això res de res…

En aquesta part, i sortint del passeig que voreja el mar, hi ha un curiós contrast entre tradició i modernitat, on alguns llocs amb nom i aire tradicional portuguès, donen pas a uns altres amb un estètica molt mirada, d’allò precisament que escasseja a les botigues que hem anat trobant per aquest país.

Alguna cosa per dinar, res de peix que portem molts dies menjant-ne, i anem fent temps passejant per aquest barri. De tornada, camí invers. Caminar, barca, caminar, i parada a fer uns sucs al mateix bar d’abans. Des d’allà, una estoneta més, recollir les motxilles que ens han guardat per molt poquetes rupies, i anem a agafar un taxi prepagat fins a l’aeroport.

Una hora més tard, estem ensenyant passaports i bitllets a l’entrada de la terminal internacional. Fem una mica de temps a que obrin el mostrador per facturar, xerrant i menjant alguna cosa que ens serveixi de sopar.

A les vuit ja estem facturant sense cap problema, tot i que dues de les motxilles passen de pes, una per facturar i l’altre per pujar-la a cabina. Per sort, el noi creiem que, o s’ha equivocat o ha fet la vista grossa, però nosaltres no direm res, i estem passant el control de seguretat, amb un somriure que respon a tots els somriures que ens adrecen tot el personal que anem trobant. Molt bona experiència en aquest sentit amb la gent de l’aeroport i especialment d’Air Asia.

Després del detector de metalls, et passen un estri manual per sobre la roba, als homes allà al davant, però a les dones les fan passar a una àrea reservada. L’Eva quan surt, em diu que la noia que “l’escorcollava”, era molt simpàtica, i somreia sempre, quasi be igual que a l’aerport del Prat… ☺

Així que a les onze, toca avió cap a Kuala Lumpur, a Malasia, marxant de l’Índia amb un sabor de boca dels millors, segurs que tornarem perquè ens ha encantat, i així, podrem seguir descobrint les mil i una coses diferents que té per oferir, aquest país ple de contrastos.