3 i 4 de desembre

Dia 3, l’aniversari de la Mon, la meva germana, i avui no hi podem estar a prop ☹, ni tampoc comunicar-nos per skype, perquè les wifi que trobem van una mica a pedals. De totes maneres, des de la recepció del ET Hotel, alguns missatges de felicitació, per desitjar-li que en faci molts i molts mes, si que podem enviar.

L’aire condicionat de l’autobus d’ahir a la nit, fet amb l’essència d’algun frigorífic ubicat al pol nord, ha deixat seqüeles. L’Eva ja es troba bastant malament, amb símptomes febrils, i jo que sempre vaig amb retard, també els començo a intuir en la meva persona, però no tant acusats. Decidim descansar, que no ho hem fet massa durant la nit. A més, llegir coses de les que podem fer per aquí, que pel que sembla a Mandalay, no hi ha moltes coses a veure, però a les rodalies se’ns obren un bon feix de possibilitats.

L’Eva sembla que li ha sentat bé dormir una miqueta, i podem sortir a conèixer les zones properes a l’hotel. Pel que anem veient, aquesta ciutat ens sembla la més bulliciosa que hem trobat, més desordenada en els seus carrers, però alhora molt fàcil d’orientar-se, perquè a l’estil de New York, canviant semàfors pel “passo jo primer i no miro” això si, els noms dels carrers son numerals ordenats de nord a sud, i d’est a oest.

Un parell de voltes a veure que hi trobem, i res amb un encant excessiu. Molts homes que ens ofereixen taxis per avui, demà, o quan vulguem. Finalment ja parem a fer un dinar tardà, i per rematar-lo un batut a un bar del costat, que anomena la Lonely, i on podem gaudir d’un parell de batuts de plàtan amb llet.

Comprem alguna cosa, per si tenim una mica de gana, i després de comprar un bitllet d’autobús per al proper destí a intentar dormir, a veure si amb la son recuperem una mica de la salut perduda, que demà volem sortir a veure alguna de les coses interessants que hi ha per aquí.

El dia 4 comença amb un bon esmorzar, que va inclòs en el preu com a tots els allotjaments que hem anat trobant fins ara. L’Eva es troba una mica millor, però encara no està per cantar victòria, i jo ara ja començo a evidenciar el refredat.

L’esmorzar és de 7 a 9, així que no tens cap més opció si els vols fer, que aixecar-te aviat. Decidim que avui anirem a veure el Pont de Ubein, el pont de teca més llarg del mon, però la hora ideal per fer-ho sembla que és al voltant del capvespre. Les bicis són una bona opció per arribar-hi, sobretot a nivell econòmic, però no estem per massa esport. Fem temps, i després de dinar alguna cosa, un taxi ens porta entre circulació abundant i desordenada a la vora del riu, on descansen altres vehicles i autobusos, a una entrada del pont, on unes barquetes i els seus barquers ens ofereixen la possibilitat, amb contrapartida econòmica de portar-nos a fer un volt que les fotos tal com diuen seran precioses. No ho dubtem, però ja el taxi ha fet un desgast elevat del nostre pressupost.

No hem de pagar per entrar al pont, és un pont en ús, que fa servir la població per creuar de banda a banda, i és especialment transitat per monjos de la zona.

Imatges i espectacle visual que commou les nostres retines, perquè tot i ja haver-lo vist en alguna fotografia, poder-lo gaudir amb el lleu moviment, i el murmuri de la fusta quan la trepitges supera les nostres expectatives.

El fem tot, fins a l’altre punta, només pel plaer de caminar-lo. Un kilòmetre doscents metres que després de 200 anys encara es manté ferm sobre el llac Taungthaman. El seu nom llegim que el deu a un ogre que va arribar allà en busca de Buda, diu la tradició.

Mitja volta i cap enrere, per aquest construcció espectacular lleugerament corbada per resistir millor el vent. Unes escales que baixen a terra a uns petits illots on hi ha unes tauletes i cadires de plàstic, disposats a la manera clàssica del xiringuito de platja. I allà asseguts deixem passar el temps, fent una beguda, i xerrant amb un dels barquers que ha deixat els seus clients, i es sap l’alineació del Barça quasi millor que jo. Li encanta el futbol, de fet juga de porter en algun dels equips de la zona, i llueix la samarreta.

Busquem entre alguna zona enfangada un bon lloc, amb un punt de vista diferent que faci lluir encara més les fotografies, i el trobem. Tot just un moment abans que autobusos en massa inundin la zona, i una legió turistes hi baixin. Les barquetes antuvi solitàries i parades, ja es posen en moviment totes alhora i plenes de gent que tracta d’aparèixer a les nostre fotografies. Per sort, ja teníem la feina feta.

Monjos amb les seves túniques, nens amb els seus somriures, i bicicletes que es condueixen a peu, mentre nosaltres fem les últimes fotografies quan el sol ja es retira i cau darrer d’algun turó.

El pont aguanta, tot i que ara hi ha molta més gent que circula sobre ell. Nosaltres també. Alguna última fotografia de colors ataronjats, mentre ja el sol es va convertint en ombra poc a poc, i sigil·losament sortim per on havíem entrat.

Botigues de quadres preciosos i altres manualitats, que si tornéssim a casa, segur que ens farien plantejar si algun de petitet marxava dins de la nostre maleta. Per sort ara no hi hem de pensar en aquestes coses. Ara, la nostre ment, només ha de concentrar-se en buscar el nostre conductor que ens ha d’esperar, més que res perquè encara no li hem pagat. Finalment el veiem, quan ell ja ens ha trobat i s’apropa a nosaltres, i iniciem els vint minuts de trajecte de tornada entre força trànsit variat.

Per acabar el dia, un lloc per sopar. Els plats ja preparats, disposats en safates. Només cal decidir quins vols, i te’ls porten a taula, conjuntament amb arròs, les begudes demanades i una sopa que pica moderadament però que és força bona. Ens agrada força aquest lloc i els quatre plats que hem demanat.

I res més, a dormir, i a veure si fem net de gèrmens, que demà ens toca agafar per no perdre la costum del nostre recorregut per aquest país, un autobús ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora.