7 de desembre

Un altre dia que el despertador no te clemència, i dona la tabarra abans que tota la sensació de son no s’hagi esvaït. Per sort, avui no és una hora intempestiva, però a dos quarts de vuit ja estem esmorzant per tenir una bona base energètica. Ens havien informat que el ferry que porta a Mingun sortia a les 9:30, així que tranquil·lament, i xino xano, fèiem un passeig des de l’hotel fins a la zona on el mapa marcava el punt de sortida del vaixell. Obres, i carrers aixecats que fan més difícil la convivència de vianants i vehicles, i ja tocant al riu, una mena de parc d’entreteniment, amb una noria que sobresortia.

L’avantatja d’aquests països de trets facials característics, és que als de fora se’ns veu de lluny, i només cal un crit per l’esquena d’alguna persona que se n’adona perquè ets allà i que vas una mica perdut, per orientar-te cap al camí correcte. Comprem els tickets en una mena de local que no donaria cap seguretat, si no fos perquè en aquest país sembla que et pots fiar de tothom, i paguem l’equivalent a 5 dòlars per persona en moneda local.

Són les 9 menys cinc, i per sort sempre arribem amb temps, perquè el ferry tenia les nou com a hora de sortida, així que sense esperar gens ni mica, estem fent una d’aquelles coses que tant agraden a l’Eva i al seu sentit de l’equilibri. Passar de barca en barca per taulons primets de fusta, que si més no fan pensar que has d’anar en compte o hi haurà remullada segura.

Un vaixell, tipus golondrina barcelonina que és ple de turistes. No hi ha cadires, seiem tots a terra sobre una estora en el pis superior, amb excepció d’un senyor amb pinta de capità de l’exèrcit nord-americà ja retirat, que ha trobat una cadira, i tot i que la tripulació li vol prendre, ell ferm la conserva fins al final del viatge. Sol, brisa, barquetes, i una sensació creixent de que tot i que no estem encara gaire fins de salut, ha valgut la pena aixecar-se que el dia promet ser interessant.

L’arribada després de gairebé una hora, és esperada amb delit per una sèrie taxistes d’allò més inusuals, no en la seva persona, si no més be en el seu vehicle…

Una senyora, que amb els seus somriures aconsegueix que considerem si comprar un barret plegable dels que ven, però que finalment declinem perquè no sembla massa còmode perquè l’Eva el porti amb la cua. Però tot i la desil·lusió inicial ens extreu la compra d’una aigua ben freda, i la promesa que després tornarem per provar els seus fideus…

Animalons arreu, i a mi que els gossos em tornen boig, l’Eva m’ha d’estirar de la samarreta perquè deixi de mirar embadalit com juguen els cadells.

Un cel blau radiant, i núvols d’aquells que son d’un contrapunt embellidor a les fotografies, a més el nostre comité de recepció a Mingun son unes magnífiques figures blanques que miren impertèrrites el mar, mentre custodien el temple daurat del darrere.

Les escales que hi pugen, són un lloc perfecte on fer fotos des de tots els angles imaginats.

Un noi, que ens comença a xerrar i contràriament al que sempre fem, li seguim el joc, així que ell veient l’oportunitat, ja no es separa de nosaltres i ens va marcant el camí a seguir i explicant cada racó interessant de l’indret. Imaginem que esperant rebre una contraprestació econòmica futura encara sense acordar.

Avui estem esplèndids, així que ens deixem portar i aprendre tot el que podem que després ja vorem per on surt quan haguem de pagar. Un temple amb forma de cub, una mole que un terratrèmol de fa tres anys va partir per la meitat és la nostra següent aturada. És impactant veure les seqüeles de la força desfermada de la natura.

Un altre temple, allà una estàtua d’un monjo de la localitat crec, amb una memòria de record guiness. No és una exageració, en una placa explica com està inscrit en aquest llibre de records, per memoritzar i recitar paraula per paraula no sé quants llibres sagrats.

Un campana gegant, i ens conviden a passar-hi mentre la toquen. Mai havíem estat dins d’una campana mentre algú la feia sonar. De fet, mai havíem tingut la oportunitat de posar el peus a l’interior de ninguna campana.

Un passeig per la part del poble més tradicional i les seves cases, on uns quants nens ens saluden mentre juguen. I allà al fons, la gran pagoda blanca que immaculada llueix sota el blau intens del cel. I una foto, però ay!!! Que passa Eva?, i és que un clau de considerables dimensions ha foradat la seva sandàlia, per sort sense arribar a fer ferida, però un bon ensurt ens hem emportat.

Sabates fora, com en tots els temples, i pugem les escales per entrar cap a dins, i fer una volta per la part superior de la pagoda.

La gran pagoda està rodejada per set onades blanques, que segons ens comenta el guia, és el número de la sort aquí a Myanmar. I sobre les quals, veiem el lloc idoni per fer-nos una foto els dos junts.

I de tornada ja, moltes paradetes d’artesania local, on fem el cor fort perquè realment tenen encant i ens encantaria poder comprar alguna d’aquestes coses, com per exemple titelles precioses que hi ha per tot arreu.

I el final, un parell d’immenses pedres que segons ens explica representen uns lleons, però que nosaltres per molt que les mirem i remirem, seguim veient un elefant…

Per tornar fins al punt de sortida del vaixell, el guia ens acompanya un tros, fins que finalment es decideix i ens comenta el tema monetari, de que si li podem donar la “voluntat”. Donem el que considerem oportú, que cal dir-ho no és massa, però ell ho considera poca “voluntat”, així que entrem en una negociació sobre un preu que no havíem pactat ☺ una mica surrealista. Finalment, ell cedeix i es dona per vençut sense estar massa d’acord, i nosaltres que en qualsevol altre moment vital potser estaríem violentats per la situació, amb l’experiència adquirida aquests darrers mesos, seguim el nostre camí, oblidant l’incident en trenta segons.

La senyora dels barrets que ens veu i somriu, i ja ens està preparant una de les dues taules que té. Demanem un parell de plats de fideus i unes begudes. Un nen ens du el beure, que gelat és perfecte per combatre la calor, mentre la senyora sense cap explicació surt corrents cap al poble. Nosaltres sorpresos, bevem i esperem, però el rellotge va girant, i la senyora no apareix. Dos quarts d’una i la seva silueta apareix portant els plats de fideus que deu haver anat corrents a fer a casa. Potser amb un, ja en tindríem prou perquè son força abundants, però ens cruspim els dos, encara que quan anem a pagar, veiem perquè era el somriure de la senyora, perquè ens fot una bona clatellada. Res abusiu, però massa car per un lloc com aquest.

La tornada en ferry que surt a la una puntual i no espera a ningú. La fem més ràpid. En quaranta minuts ja hi som, però no te res a veure que jo hagi agafat el timó… 😛

Contents, però cansats tornem caminant cap al nostre hotel i al arribar-hi enllestim algunes tasques diverses que teníem endarrerides, i sortim ja quan es fa fosc a fer un volt, i sopar alguna coseta, per acomiadar Mandalay com deu mana.