2 de Gener

Tot i que s’està d’allò més be al Strawberry Bungalow, la meteorologia segueix sense acompanyar, i tot el que té a veure amb platja perd una part del seu encant, així que no ens fa massa pena haver de deixar el mar, la sorra i la tranquil·litat per anar a buscar el ciment de la capital.

La última truita i un cafè per esmorzar, i ja preparats esperem a l’hora convinguda perquè ens portin fins a la estació d’autobusos, o més ben dit la parada des d’on surten els busos de la companyia que hem contractat. Allà, i amb una puntualitat de rellotge casi suïs, sortim amb destí la capital del país. Són unes sis hores les que ens hi separen, en quilometres no és tant, però el tràfic i les carreteres no donen per més, així que al seu ritme, i amb alguna aturada per fer avituallament i descongestió urinària, anem fent carretera a ritme del vídeo musical estil karaoke que es pot veure a la televisió durant tot el trajecte.

Comencem a intuir que arribem, i aviat ja som conscients que hem arribat a la gran ciutat. Diu la llegenda, que una tal Lady Phen, va anar fins al riu en un punt proper on ens trobem ara, i allà entre uns troncs que arrastrava la corrent, hi va trobar unes relíquies, cinc estàtues de Buda concretament. Ella entusiasmada, les va recollir, netejar, i per poder-les lluir com cal, a dalt d’un turó artificial es va construir un temple per donar-li cabuda. Allà va néixer la que és ara la ciutat més gran del país, i l’actual capital del regne. Phom Phen, que traduït seria una mena de “el turó de Lady Phen”. L’àvia Phen com també l’anomenaven, es poden seguir els seus passos al mateix temple, que es pot visitar avui en dia sota el nom de Wat Phom.

Nosaltres, ens aturem com ho van fer les estàtues, però no ve a nosaltres cap encantadora avia, si no una munió de conductors de tuk-tuk que ens volen portar allà on nosaltres decidim. Aquí no son tan durs negociant com per exemple a Tailàndia, i no és tan difícil negociar uns preus més ajustats.

Vam reservar ahir allotjament a la Homeland guesthouse, un lloc barat que des del primer moment ens ha agradat, i on de moment tot i ser només dos, dormirem en una habitació triple. Acomodem les motxilles a l’espai més que suficient, i intentem organitzar les nostres activitats per al dia d’avui. Una revista que hem agafat a la recepció ens ajuda, i marquem amb una X gran allà on posa que hi ha un restaurant espanyol.

Aquesta ciutat no és per vianants com la majoria de les que pots trobar al sud-est asiàtic. Voreres inexistents, o quan hi son, o massa altes, o ocupades per vehicles que no permet caminar-hi amb continuïtat. Pel contrari, el passeig ens fa descobrir una ciutat diferent a la que esperàvem. Alguna avinguda ample, amb botigues, bars i centres comercials que semblen occidentals, i un supermercat d’aquells ben grossos, on entrem per fer una ullada a tot el que poden tenir.

Seguim caminant, és fosc, i entre algun carreró on en altres circumstàncies i país potser no hi entraries, veiem un edifici nou, blanc i modern, i on a la porta hi diu: “Quitapenas”. Si, hi hem arribat, i decidim que ens encanta el nom abans d’entrar-hi. Mirem la carta, per comprovar els preus, i el primer que capten els nostres ulls enyorats, son dues paraules clau: croquetes i escalivada. El preu ja no importa, avui toca sopar bé, sopar de casa. Una planta baixa decorada amb molt de gust, i al pis superior trobem el nostre racó en una habitació amb sofàs baixos. La sorpresa, la carta de vins, i és que un Costers del Segre, concretament el Colors, el tenen per fer a copes. Preguntem si podem fer ampolla, i a la resposta afirmativa la segueix la visita del propietari del bar, que volia conèixer als clients que havien demanat aquesta raresa…

Adrian és el seu nom, viatjant d’aquí i d’allà, i emprenedor, intentant buscar les oportunitats a l’exterior, aquelles que a casa costa de trobar. Una estona de conversa molt animada, però diu que ens deixa que se’ns refredaran els plats que hem demanat, i és que l’Eva fa cinc minuts que està inquieta. Allà esperen, just a tocar, han arribat. I si que ho són, la pinta la tenen… bona textura al primer anàlisi visual. Son croquetes de “rabo de toro”, i les deixarem pel final. Abans, uns ous estrellats, una escalivada amb anxoves, i unes verdures amb romesco fan de preludi deliciós al tant esperat moment croquetil. Espectaculars!!! Les fem durar, quasi les llepem més que mosseguem, i s’allarguen tant com l’última gota de l’ampolla de vi. Aleshores el compte, una mica més car del que habitualment paguem, però tampoc res per estripar les vestidures, i a més pagats contents, d’allò més. I abans de marxar, una estoneta més de conversa amb l’Adrian, que explica i li expliquem històries diverses sobre viatges, experiències i noves tecnologies. Un bon lloc per venir a trobar un raconet de casa, passar una estona molt agradable i que recomanem de valent. Si algú passa per Phnom Phen, val la pena apropar-s’hi, és senzill el podeu trobar al facebook posant “Quitapenas Phnom Phen”….

I de tornada somriures, evitant els cotxes i motos quan no hi ha voreres per on caminar, per arribar a la nostre habitació triple, on avui dormirem l’Eva, el Mario, i unes magnífiques croquetes!!!