3 de gener

Hi ha dies que pesen. L’ànima surt lleugera, fresca i neta. Purificada per l’aigua de la dutxa matinera. Un cafè que la posa a to, una truita que l’engreixa, i disposada a veure que hi ha allà al darrere, la veritat està allà a fora diria el Mulder. Però si, hi ha dies que pesen, que tot i la llaga d’esperit que s’encalleix a mesura que camines per aquest mon, després d’un dia com aquest, tornes a casa arrossegant els peus, energia sota zero, l’anima pesada, negre, sense llum ni alegria, i t’empeny a comprar alguna cosa per sopar, recloure’t a la habitació i posar el “don’t disturb” a la porta. I aleshores, jeure al llit, pensar, xerrar i meditar intentant asserenar-te, esperant aquella abraçada de la mare, aquella que et feia quan eres una criatura i tenies por. Només una paraula, un gest que l’acompanyava, i tot arreglat. La felicitat del desconeixement del que s’amaga més enllà de la foscor d’aquest món. Ara ja no, toca donar la cara, tot i les conseqüències anímiques, toca veure, conèixer i posar-t’hi al davant, explicar, perquè hi ha coses que no es poden desconèixer… Continua llegint!