3 de gener

Hi ha dies que pesen. L’ànima surt lleugera, fresca i neta. Purificada per l’aigua de la dutxa matinera. Un cafè que la posa a to, una truita que l’engreixa, i disposada a veure que hi ha allà al darrere, la veritat està allà a fora diria el Mulder. Però si, hi ha dies que pesen, que tot i la llaga d’esperit que s’encalleix a mesura que camines per aquest mon, després d’un dia com aquest, tornes a casa arrossegant els peus, energia sota zero, l’anima pesada, negre, sense llum ni alegria, i t’empeny a comprar alguna cosa per sopar, recloure’t a la habitació i posar el “don’t disturb” a la porta. I aleshores, jeure al llit, pensar, xerrar i meditar intentant asserenar-te, esperant aquella abraçada de la mare, aquella que et feia quan eres una criatura i tenies por. Només una paraula, un gest que l’acompanyava, i tot arreglat. La felicitat del desconeixement del que s’amaga més enllà de la foscor d’aquest món. Ara ja no, toca donar la cara, tot i les conseqüències anímiques, toca veure, conèixer i posar-t’hi al davant, explicar, perquè hi ha coses que no es poden desconèixer…

Doncs si amigues i amics, seguim a Cambodja. Faré com quan me’n recordo, i situaré el país. Comencem. País del sud-est asiàtic que té una extensió de més o menys un terç de la mida d’Espanya. Actualment hi viuen uns 14 milions de persones, la majoria d’ètnia Jemer i de religió budista. Està encabit en els límits que li marquen Tailàndia a l’oest, al nord Laos, a l’est Vietnam, i al sud hi ha el golf de Tailàndia. La seva orografia està marcada pel riu Mekong que creua tot el seu territori, i a més hi ha la major extensió d’aigua dolça del sud-est asiàtic concentrada en un llac magnífic, el Tonle Sap. I direu, tot això que té a veure amb la introducció que has fet del post? Doncs poc, però ara ve la part política, i aquí ja toquem fibra.

Actualment el país te el nom de Regne de Cambodja, i és que està constituït com una monarquia constitucional. Gran part del territori va formar part pretèritament de l’imperi jemer. Quan va entrar en declivi aquest, els seus veïns van aprofitar per fer-hi la seva, i de les restes, les grans colonitzadores aprofitaren, i ja al 1863 és quan va passar Cambodja a ser protectorat francès. Després proclamació de la independència el 1953, i passada la guerra del Vietnam, va tenir un dels períodes més escabrosos i deplorables que ha viscut la humanitat, quan Pol Pot i els seus jemers vermells van agafar el poder al 1975, concretament el 17 d’abril.

Aquí a Phom Phen, la seva capital, avui hem pogut veure un dels records més explícits de la barbàrie. L’antiga presó de Tuol Sleng, una antiga escola reconvertida en lloc de detenció, interrogatori, tortura i mort. Per conèixer una miqueta més, hi ha una pel·lícula dura, però que ens va encantar i us recomanem, que es diu “los gritos del silencio”. I també us deixo un parell d’enllaços a blogs que expliquen molt i molt bé, un dels mes grans genocidis de la humanitat que va acabar amb la vida de més d’una quarta part de la població del país.

http://beroundtheworld.wordpress.com/2013/06/12/els-khmers-rojos/

http://www.sucdecoco-cat.blogspot.com/2013/06/la-cara-negra-del-pais-phnom-penh.html

Però ja que hi som, us en faré quatre línies al respecte. En un país que tot i la seva neutralitat rebia al seu territori una gran part de la guerra americana del Vietnam, provocant inestabilitat, l’arribada de Pol Pot i la seva entrada a la capital, va ser vista amb bons ulls per una gran majoria. Però aviat van veure que aquest individu no volia un país de tots, quan va iniciar una croada de neteja, buscant l’enemic ocult, com ell l’anomenava. Res de diferencies ètniques, tots eren Jemers, va ser un procés conegut com a auto-genocidi. La inicial idea comunista postulava una revolució que sorgís del camp. Pol Pot volia construir un país nou, en el que tot progrés, i les ciutats com a símbol del mateix, eren enemics del país, i va obligar la població a marxar al camp, convertint les metròpolis en ciutats fantasmes. S’obligava la població a treballar al camp en horaris de semi-esclavitud, perseguint i castigant qualsevol mena de cultura, i tancant les escoles. Van ser perseguits professors, metges i monjos, passant molts per algun dels 300 camps d’extermini que hi havia repartits pel país, com el que demà anirem a veure a les afores de la capital. Portar ulleres, rellotge, o simplement parlar alguna llengua estrangera era motiu suficient per ser sospitós, i posteriorment empresonat, torturat i finalment assassinat en un dels centres com el que hem visitat. S’atribueix a Pol Pot la frase de “millor matar per error a un inocent, que deixar viu per error a un enemic”. En aquesta espiral de bogeria, es van donar les armes a molts nens, reconeguts com a símbols de puresa i donant-los facultats de control i preeminència social, i es va massacrar les població d’edat avançada. De fet, actualment si coneixes la història i passeges per aquestes terres, pots raonar el fet que no es vegi gairebé gens de població d’edat avançada, especialment en algunes ciutats, com per exemple Phnom Phen.

Així hem entrat a Tuol Sleng, o a la presó S-21, l’abreviatura de “security office” 21, on es diu que en algunes èpoques, dels quasi quatre anys d’aquest regnat de terror, s’enviaven 300 persones diàries als killing fields per ser assassinats. Es calcula que aquí hi van entrar 14.000 persones, de les quals només en van sobreviure 12. La visita és devastadora, a més de saber-te en un lloc ple de dolor, que no ha sigut restaurat, i on sembla que hi vegis les gotes de sang en alguna de les cel·les, també està tot recollit en suport gràfic dels mateixos torturadors, que reflexa la por als ulls dels seus forçats models, a les fotografies exposades a la presó reconvertida en museu.

La història sempre hi és, però de vegades el vel del temps ens fa de cuirassa alhora de sentir-nos empàtics, però aquí, nosaltres ja corríem pel mon. Vam tenir sort, de no néixer aquí, en un país, i en un genocidi del que res se’n sap, no se’n parla, no hi ha petroli, ni cap guerra publicitària per enmig, i tot i que els culpables d’aquesta barbàrie alguns són morts, n’hi ha altres que estan vius, potser empresonats des de fa uns anys, però encara no s’han tancat els judicis pels seus crims. De fet, el gran cap, Pol Pot, va morir tranquil·lament a casa seva, mentre es trobava sota arrest domiciliari, però va poder gaudir dels seus fills, i dels seus nets, no com els quasi 3 milions de cambodjans morts, dels quals tenia les mans tacades de sang.

Només quatres anys va durar, i dic només, perquè amb més temps potser no hi quedaria ningú per explicar-ho, ja que les acusacions d’enemic del règim impulsades i promogudes pel mateix, tant afectaven població com els mateixos combatent, i ningú estava fora de perill. Tot va acabar al 1979, amb l’entrada de les tropes Vietnamites que van alliberar el país, tancant i trencant la impunitat per destrossar la vida i la societat cambodjana.

I aquesta és la història, un altre trosset de cor es queda aquí, amb aquests rostres que et miren en blanc i negre, en els instruments de tortura, a les cel·les minúscules per encabir-hi una persona, i a les incomptables històries personals que hi ha al darrere dels fulls d’interrogatori que hem pogut llegir. Allà es queda, una part del nostre esperit infantil, on des de les antigues classes, ara cel·les rodejades d’espí metàl·lic, pots veure el recinte de jocs, on la imatge mental s’alterna entre els nens que hi devien jugar, i els presoners torturats al pal del gronxador com a exemple per a la resta.

Una visita, una estoneta de visita, de les que colpeix i sacseja la persona que creus ser. Aprendre, per això estem aquí, perquè com deia Shakespeare “el passat és un pròleg”, així que només cal desitjar que la història de debò no ens toqui de ple, i tinguem la sort d’estar al lloc adequat en el moment adequat, i no caure en cap guerra, però menys en aquestes “invisibles”. Perquè si d’aquí uns anys, no sabem quants caldran, fem visites a Somàlia, Israel i Palestina, o Iraq per exemple, potser ja han acabat els conflictes latents i també podrem visitar algun S21 local. I aleshores, sense ja poder fer res més, i un altre cop impotents, tocarà explicar, llegir, conèixer i sobretot, sobretot recordar, perquè com deia un filòsof espanyol, que semblava mirar cap a casa quan pronunciava aquestes paraules:

“qui no és capaç de recordar el passat, està condemnat a repetir-lo”