4 de gener

Ahir al sortir de la presó de Tuol Sleng, teníem el cor i l’estómac tan regirat, que no vam tenir forces per anar als Killing Fields just al sortir, així que la duresa del que va passar en aquest país quan jo ja havia nascut, l’hem hagut de seguir vivint avui.

Si, perquè, tot i que quan viatges normalment et dediques a veure les coses maques d’aquells països que visites, a vegades, també toca conèixer la realitat d’aquests, i sobretot la seva història que és la que fa que siguin com són.

Una de les coses que més em va colpir quan vaig venir l’altre vegada i vaig començar a conèixer aquest passat tan cruel de Cambotja, va ser el fet que no és una cosa que hagués passat fa molt temps, no, és un genocidi molt recent. O sobretot això penses quan tu ja existies, si, el 17 d’abril del 1975, quan va començar aquesta bogeria encapçalada pel Pol Pot, jo tenia un anyet i mig. I això fa que t’arribi molt més al cor, i sobretot et fa pensar… I si jo, en comptes de néixer a Barcelona, ho hagués fet aquí??

Així que avui, sabent que no ho passaríem bé, hem agafat un tuk tuk i hem anat cap al centre del genocidi Choueng Ek, o més conegut com a Killing Fields o Camps de la Mort.

Quan vaig estar aquí ara fa uns cinc anys, no recordo que et donessin una audioguia. Al igual que no recordo el museu, però crec que són dues coses que fan ara i que milloren molt la visita, tot i que evidentment la fan molt més dura, ja que quan més t’expliquen més ràbia et fa tot!!

No us sabria dir en quin moment ho he passat pitjor de la visita, o potser a mida que anava escoltant i veient se m’anava encongint el cor cada vegada més fins que m’ha caigut alguna llàgrima.

Crec que el cor se m’ha començat a encongir en la primera fossa comú, on la gent hi deixa polseres suposo que per a recordar. Allí a part t’expliquen que quan és època de pluges i el terra es remou segueixen sortint ossos i trossos de roba o dents per tot arreu, i efectivament una mica més endavant n’hem vist algun fragment d’os.

Més endavant en una zona tocant a un lloc on és agradable passejar-hi, et toca escoltar diferents relats de gent que van viure aquest horror i uffff, una frase que m’ha quedat marcada és la d’un home que en el 75 tenia no més de 13 anys, el van desallotjar de Phnom Phen, i els soldats en la seva dèria de deixar buides les ciutats, manaven a tothom que anés als seus pobles d’origen, i ell va pensar:

però si el meu poble d’origen és Phnom Phen!!

Ara, on ja definitivament m’ha caigut la llàgrima ha sigut davant de l’arbre de l’extermini, si… Un nom molt fort oi? Però quin nom pots posar a un arbre on mataven els infants més petits a cops contra ell?

Com podeu imaginar entrar a l’stupa commemorativa també ha sigut molt dur, ja que allí s’hi troben els cranis que han anat trobant a les foses comuns d’aquest lloc i clar… N’hi ha moltíssims!!

Acabada la visita i amb molts pocs ànims, hem tornat amb el tuk tuk cap a la ciutat, i ja ha anat bé que el trajecte fos llarg per poder-nos asserenar una mica i poder gaudir una mica de la resta del dia.

La següent parada ha estat davant del palau reial, on hem decidit no entrar-hi perquè és molt semblant al de Bangkok que ja tenim vist.

On si hem volgut anar ha sigut al FCC, l’antic Club de Corresponsals Estrangers, on s’hi reunien tots els corresponsals en temps de guerra i que si no m’equivoco surt a la pel·lícula Los Gritos del Silencio.

Allà hi hem fet un te, i hem decidit on anar a sopar, i el guanyador ha estat… Un mexicà!! Quan feia que no menjàvem uns burritos o uns tacos?? Mooolt oi?? Doncs avui ho hem fet i…. Estaven d’allò i més bons!!

I ara a dormir que demà…. Toca canviar de país!!