7 de gener

A casa del My els dies comencen ben aviat. L’hora d’anar a l’escola per les criatures és les set del matí, i per nosaltres és l’hora d’esmorzar. Avui també, convertint-se en fabulós costum, és deliciós, i podem confirmar i reafirmar que la mare del My és la millor cuinera del món, tal com ell ens havia avançat, si més no, la millor del sud est asiàtic…

Avui el dia té història, en té molta, d’aquella que hauria de fer pensar. Reflexionar com una vegada i un altre, ens segueixen fent veure les coses com a alguns els interessa que les veiem. Com creen la opinió de la massa controlant el flux d’informació. Tot i que hauria de ser al contrari, alguns pensen que la informació fa la realitat i no al revés, i potser tenen força raó. A casa exemples mil, començant per determinats polítics de la sociovergència, que porten anys i anys enriquint-se amb l’entramat sanitari català, o com poden desaparèixer quasi 150.000 euros de la marató, i que un cas i en l’altre, grans mitjans públics o privats, com per exemple Tv3 o la Vanguardia, ho passin per alt, i no vulguin ni els interessi fer-se’n ressò. I aquí, a on som ara, a una guerra cinematografiada en totes les versions possibles, amb la participació estrella dels Estats Units, que s’han especialitzat en el mercat propagandístic de vendre’ns el bé suprem de les seves guerres, com qui ens ven cotxes.

Però de cotxes a Vietnam, pocs, especialment a Saigon, on les motos són quasi bé una cultura. Un noi ens deia l’altre dia: “no moto, no novia” . Quanta raó, quins records de temps d’institut… ☺ Nosaltres, és a dir, jo, moto i novia, anem cap al centre. Seguim al My i a la seva dona pels carrers de Saigon plens de ciclomotors, cap al centre. Poc a poc, t’hi vas fent a aquesta manera de circular, on els semàfors no hi juguen massa, i on als creuaments la norma és anar passant poc a poc, fins que ho veus clar, i aleshores que s’esperin els altres.

La primera visita la farem al Palau de la Independència, o també conegut com a Palau de la reunificació. I perquè de la reunificació? Doncs perquè, com a la major part del món, els europeus van fer de les seves…

La història comença al 1858 quan França decideix envair el sud del Vietnam. El 1867 completa la missió. En ell lloc físic on es troba aquest palau, van començar a construir el que anomenaren Palau del Governador, que van fer servir, com molt bé explica el nom, tots els governadors que van tenir per aquí.

A principis del 1945, el Japó decideix que ell també vol aquestes terres i les envaeix, fins que a finals del mateix any, amb la seva rendició als aliats durant la segona guerra mundial, torna a permetre l’entrada dels governadors francesos al Palau. Uns anys més tard el Viet Minh, l’exercit de Vietnam que lluitava contra el colonialisme francès, obliga als francesos a capitular i signar els acords de Ginebra, pels quals marxen del Vietnam, i s’acorda que el país queda dividit en dos parts separades pel paral·lel 17, Vietnam del Nord (comunista) i Vietnam del Sud (anti-comunista). A més, es preveu un referèndum pel 1956 on es decidirà si el país es reunifica.

Abans de portar a terme el referèndum, Ngo Dinh Diem donant un cop d’estat, es converteix en president i anul·la els comicis, recolzat pels països que no volien la reunificació, i impulsa un règim dictatorial. Aquí entren en escena, un grup armat que hem sentit anomenar a milions de pel·lícules, els Viet Cong, que són els guerrillers afins a Vietnam del Nord que lluiten a territori de Vietnam de Sud, contra el règim del president.

El país i l’exèrcit del sud estaven plens de corrupció, i al 1962, dos pilots de la força aèria del mateix exèrcit es va rebel·lar, i van fer volar dos avions que en comptes d’anar contra les tropes dels Viet Congs, van bombardejar el palau on estem ara, i que en va destruir una gran part. Posteriorment es va iniciar la restauració, i a les seves noves instal·lacions pots veure la zona del búnquer, des d’on es comandaven les estratègies de l’exercit del sud, o el mur ja arreglat que al 1975 va destrossar un tanc de l’exercit de Vietnam del Nord, fet que va marcar el punt culminant de la caiguda de Saigon i la fi de la guerra de Vietnam.

Finalitzada la visita, des d’allà i conduint les motos pels atapeïts carrers, hem anat a veure el mercat de Ben Than. Allà de tot per comprar, elements culinaris de la zona, cafès a dojo, souvenirs i qualsevol altre cosa que pugueu necessitar. A més, a la manera de la Boqueria, algunes paradetes on pots seure i menjar alguna cosa. I nosaltres, aprofitant que és la hora, doncs hem segut a prendre uns batuts realment deliciosos, i uns plats que han demanat al Thuy i el My per nosaltres. Coses típiques i diferents que mai havíem tastat, i que com no, s’han negat a deixar-nos pagar.

I a la una toca visita perquè obre el torn de tarda del Museu de les restes de la guerra, un lloc que ens interessava veure. El museu està ubicat a les instal·lacions de l’antiga agència d’informació dels Estats Units, i aquí hi pots trobar sobretot fotografies, material militar en forma d’armes de tots els tipus imaginables i que ens hem cansat d’escoltar a la filmografia del gènere, i grans aparells bèl·lics com helicòpters, avions o tancs.

Alguna de les fotografies són realment brutals, exposen en tota la seva cruesa la naturalesa de la guerra, i els seus desencadenants posteriors, els efectes de les armes químiques utilitzades, el temut agent taronja, i les malformacions que han provocat. A més una col·lecció de tota la bateria de mines antipersona i altres, que veure-les així, tot i que ja saps que estan desarmades, fa una mica de respecte. I més quan ets conscient, perquè ho has vist, tot el mal que han provocat, no només a nivell de víctimes mortals, si no sobretot a nivell de mutilacions.

Un repàs a les petjades de la història d’aquesta guerra, segurament propagandístic i tendenciós des d’un punt de vista objectiu, però que potser serveix per equilibrar una mica la balança que la infinita màquina propagandística nord-americana ens ha anat fent creure al llarg dels anys. Quan trepitges aquests llocs, el cos et demana conèixer, i comences a llegir, a informar-te. Llegeixes i aprens com aquestes nacions que porten el ritme polític del món, segueixen influint des de l’opacitat en el destí del mateix, inventant guerres allò on els interessa i disfressant d’enemic a l’amic d’altres temps, que ara ja no necessiten. Podríem escriure’n un post com aquest per cadascun dels diversos països d’ànim colonialista, però serveixin els Estats Units, que lideren el ranking, com a cap visible.

Ja al 1915 intervenien a Haití, segons les paraules del seu secretaria de defensa ”perquè la gent de color no sap governar-se a si mateixa, i té una tendència inherent a la vida salvatge…”, 19 anys s’hi van quedar per assegurar-se’n. Nicaragua, Guatemala, República Dominicana, Bolívia, Xile, i molts altres han patit els atacs directes o indirectes dels nord americans amb una excusa o amb un altre. Diu algun gran pensador, que l’únic país del món on no hi ha cap cop d’estat és els Estats Units, i potser és així perquè és l’únic lloc del món que no hi ha una ambaixada dels Estats Units.

La seva arribada al Vietnam, el desplegament podríem anomenar, es va justificar amb l’anunci del president Johnson que els nord vietnamites havien atacat 2 bucs de guerra americans. La maquinària engega, el parlament recolza la guerra, la opinió pública nacional i estrangera li dona el vistiplau. I ja després de molts i molts bombardejos massacrant a la població civil, el secretari de defensa reconeix que l’atac als vaixells era una enganyifa. No us recorda a alguna jugada amb armes químiques i Iraq com a protagonistes?

Això si, pel·lícules, televisió, llibres, i diaris que expliquen qui són el bons i qui els dolents, que ens ho inculquen quan l’heroi de torn ha matat milions de “charlies”, que li recompensen amb l’estrella púrpura al valor. Pel que sembla en aquest joc que practiquen aquestes nacions omnipotents, els envaïts sempre tenen el deure de patir la guerra, i els invasors el dret d’explicar-la.

I si, d’aquí sortim més competents en diverses matèries. No només perquè hem pogut conduir una moto pel centre de Saigon, si no perquè ens ha fet pensar tot això del museu. Entendre una mica més com funciona el circ que ens han muntat. Potser per a la propera guerra, hauran d’inventar noves i millors excuses perquè les creguem.

I després de totes aquestes històries, el dia acaba a la perfecció, amb un sopar a les sis de la tarda a casa. Plats nous i deliciosos. Una carn feta amb allets, una sopa, i fruita, molta fruita que aquí és sorprenent i ens encanta.

I per fer contrast, abans d’anar a dormir i després d’estar una estoneta amb les criatures que ens roben un trosset de cor més a cada segon que passa, anem cap al barri “motxiller” de Saigon, on fer una cervesa, envoltats d’altres turistes occidentals alguns dels quals ja han passat de la cinquena copa. Donem gràcies al cel per haver conegut a aquesta família, i que ens hagi donat la possibilitat de conèixer aquesta ciutat des d’una vessant tant i tant diferent.

I abans d’anar a dormir, explicar el quiz de la qüestió. Per què aquesta ciutat es diu Ho Chi Minh i no Saigon. Doncs aquest canvi va ser al 1975, no es un canvi recent no!!!, Amb la caiguda de la ciutat, el govern de Vietnam del Nord va decidir canviar-li el nom, li van posar l’actual nom en honor del militar, líder polític i revolucionari, i a més fundador de l’exèrcit que va lluitar contra els francesos. Ho Chi Minh, va ser president de la república del Vietnam des del 1954 al 1969. Però pel que diuen i pel que hem pogut comprovar, per molta de la gent d’aquesta ciutat serà sempre Saigon.