20 i 21 de gener

Vietnam mon amour, comiat silenciós, amb sensació de que marxem per tornar algun dia, a repetir i ampliar aquesta experiència que tant ens ha donat, i que ens demana més i més. Una manera de viatjar diferent que ens ha portat gràcies al nostre bon amic My, a endinsar-nos una mica en el teixit quotidià del país i la seva gent, i a veure una part del país de manera fàcil i còmode, de la mà d’algú que hi viu. No ha sigut un repàs viatger a les icones turístiques, però ens enduem una de les millors sensacions del viatge, d’un periple per Vietnam que hem coronat amb la Badia de Halong, tantes i tantes vegades somiada quan et fas una idea mental de com serà el teu viatge.

Hem de matinar, perquè hem d’agafar una furgoneta cap a l’aeroport a les vuit del matí, però avanç s’han d’aprofitar les tarifes de nit amb esmorzar inclòs, i més quan aquesta és a un buffet com el del Melià. Potser no l’hem fet de la manera apocalíptica del primer dia, que semblava que seria el nostre últim àpat, però hem degustat una miqueta de totes les coses que ens venien de gust.

L’operació furgoneta és un èxit, perquè per 2 dòlars t’apropen des de la zona propera al llac, a l’aeroport en una furgoneta embotida fins al capdamunt. Res greu, el trajecte és curt, i el preu s’ho mereix. L’aeroport petit, i sense massa coses a fer, esgota les meves últimes esperances de comprar la samarreta desitjada. Mateixa història de qualitat de la tela deficient, pel meu gust.

El trajecte per sobre els núvols no arriba a les dues hores, i en un tres i no res, estem posant els peus a terra de l’agitat Bangkok dels últims temps. La temperatura idíl·lica en aquestes dates a la capital de Tailàndia, on fa la calor justa per anar amb samarreta de màniga curta i no suar, que contrasta amb el fred que feia a Hanoi, més proper a les latituds catalanes, i per tant de climes similars durant aquestes èpoques.

Per arribar a Kaosan, hi ha la opció del taxi directe, o la combinada de metro i taxi. No n’hi ha cap manera que coneguem que sigui directe i barata. La opció combinada és la nostre elecció, i després d’un parell de paraules d’insistència aconseguim que el taxista posi el taxímetre quan ja hem baixat del metro. Kao San, ens sentim com a casa, i aquesta vegada hem escollit el Green Hostel com a opció d’allotjament. El preu al canvi, era d’uns 5 euros la nit, d’aquí la tria… Els recepcionistes, no són de somriure fàcil, i contrasta una teoria que anem elaborant al respecte, que l’hospitalitat i facilitat de Tailàndia es deu als birmans emigrats que en massa treballen per aquí, i que pel contrari els Tailandesos no ho són massa del somriure per endavant. A més aquí, a aquest hostel, sembla que el tenen ple, i el preu que hem reservat online és la meitat del que tenen ara, així que ens intenten fer pagar el preu actual, però res de res nois, som catalans, i la pela és la pela, així que preu pactat i ens donen una habitació que podríem qualificar de no massa agradable.

Però si alguna cosa ens agrada d’aquests carrers, és la seva vida, i sobretot que ja ens trobem com a casa. Sabem el que volem i a on ho podem trobar, així que menjar una pizza deliciosa al Little Italy, un cafè d’Starbucks, o una agència de confiança on contractar desplaçaments, no suposa cap mal de cap.

La nit, concretament el dormir, una mica pitjor, ja que no de manera massiva, però ens hem aixecat amb alguna picada sospitosa. Com estarem només dues nits, cap problema i avui comprovarem, si és tracta d’un mosquit o d’alguna altre cosa.

Per el segon dia a Bangkok, la missió és anar a la zona dels centres comercials. Volem útils tecnològics, i intentar anar al cinema. De camí, trobem que la zona propera al centre econòmic es troba ocupada, per mils de tendes de campanya, i persones amb samarretes, que entre altres lemes llueixen, “Shut up Bangkok, restart Thailand”, en referència a la crisi política i de caos institucional que viu el pais, especialment la capital des de fa anys. Properament hi ha eleccions, i el clima que es respira, tot i que d’aparent tranquil·litat és tens. De fet, hi ha hagut algun atemptat recent contra els manifestants que ha acabat amb víctimes mortals.

Nosaltres, passegem per la zona d’acampada que és enorme, entre pantalles gegants, música, i paradetes on venen de tot. Els contraris al règim estan ubicats a les portes dels grans magatzems. Allà, als grans edificis, seguretat i registre de bosses a tots pels que passem. La nostre operació d’adquisició tecnològica és desestimada pel comitè d’experts, Eva i Mario al capdavant, perquè els preus del que busquem són cars. No hi ha kindle per llegir, i ho haurem de seguir fent a l’ordinador. El cinema tampoc, que les hores no ens convencen. Després de passar pel gegantí MBK, fem una passada pel Central World, on a les plantes superiors, trobem quelcom amb el que no hi comptàvem, i que ens fa salivar.

No, noooo és vi….. Es tracta d’un restaurant japonès, on durant 90 minuts pots menjar tot el que vulguis, d’entre els plats que hi ha a la carta. No n’hi ha moltíssims, però si suficients, i de sushi no en falta. El sistema és que pots demanar el que vulguis, però si algun plat no te l’acabes l’has de pagar a part, així que és millor demanar pas a pas.

Que us he de dir que no hagueu imaginat ja? Doncs que suposem que pel restaurant no ha sortit a compte que vinguéssim, perquè encara que creiem que la nostra capacitat estomacal s’ha reduït, pel sushi sempre hi ha espai suficient…

La tornada cap a Kaosan, també en metro i vaixell. El que has d’agafar, el marca el color que duen a la bandera, i per un preu baix, el taronja ens porta on volem, encara que sempre va atapeït fins a la bandera.

I fins aquí Bangkok, última nit. De moment no tenim previst tornar-hi, però el viatge dona tantes i tantes voltes que qui sap. Però si tornem dues coses clares, ens allotjarem a Kao San Road perquè ens encanta, però no serà al Green House, que aquesta segona etapa no ens ha agradat ni el tracte, ni les condicions de l’habitació.