2 d’abril

Avui és dia d’acomplir somnis, els de l’Eva principalment, i els meus com a colaterals. Ella crec que en parlava des de que la veig conèixer, potser fins i tot la primera nit mentre ballavem i reiem a Gràcia. No ho recordo massa bé, havia begut alguna copa de més. ☺

Uns preguntareu que és això del títol, altres somriureu recordant com les vostres passes passejaven per aquest parc nacional, i a uns pocs potser us farem saliveres, perquè no és fàcil venir fins d’aquí, a un país que es troba quasi a les antípodes de casa. I quan arribes i per fer-ho més difícil, has d’arribar al mig del no res d’una extensió que supera els set milions i mig de quilometres quadrats, unes quinze vegades Espanya, i unes 250 vegades Catalunya. El meu país és tant petit que cantava el Llach…

I enmig de tot això, centrant somnis adolescent de visitar terres indòmites, hi ha la gran pedra vermella. El monòlit més gran del món crec, que és terra sagrada per la població aborigen, que ja des d’abans que arribés l’home blanc vivia per aquestes terres. El poble Anangu el consideren sagrat, de fet creuen que aquí habiten els esperits creadors del món. Algun expedicionari occidental va decidir anomenar la roca com a Ayer’s rock, però el nom d’Uluru segueix molt present entre la gent, potser perquè a més de la sonoritat, agrada el significat en llengua aborigen, “mare terra”.

Amb la irrupció de l’home blanc moltes coses van canviar en aquest territori freqüentat per dingos i altres bestioles adaptades al desert. A principis de segle passat, i davant d’actes contra els aborígens, aquesta població va marxar presa de la por envers aquest nou vingut que no respectava ni a la terra, ni a ells. Passats uns anys, van iniciar el retorn cap al seu lloc d’origen, i amb alguns programes del govern, ara estan integrats en la vida del parc. De fet, alguns son rangers que vigilen i ensenyen el parc al visitant.

Potser l’emoció m’ha traït, i no he explicat com hem arribat fins aquí. Potser hauria d’anar pas a pas. Teniu raó, però tot i així ho faré ràpid. La nit, calorosa, mosques durant el dia, i mosquits a la caiguda del sol. Una àrea de descans de carretera ens ha servit per fer nit, i entre la foscor i amb la porta del darrer oberta l’Eva ha sentit els udols dels dingos. No les ha tingut totes, i potser ha pensat uns quilòmetres més endavant, quan hem vist una Road House amb zona d’acampada gratuïta, que potser allà haguéssim estat més resguardats.

A aquestes àrees de servei, habitualment hi pots trobar benzina a preus alts, una botiga petita de queviures, i un restaurant o pub on matar la gana i/o calmar la set.

Uns cent quilòmetres abans d’arribar, et poden saltar les alarmes si no estàs informat, i és que hi ha el Mount Conner, una muntanya de forma similar a l’Uluru, i on a part de parar a un mirador de carretera, també pots fer-hi excursions a cavall.

Però nosaltres no parem massa atenció, tenim pressa, ens crema la il·lusió i arribem aviat a la zona que rodeja l’Uluru. És un parc nacional, el Uluru-Kata Tjuta, i actualment, limítrof al parc s’ha fet una mena de complex que engloba totes les opcions d’allotjament, amb un rang de preus per a totes les butxaques. Des de l’hotel al càmping. Nosaltres a aquest últim i gràcies.

La calor al migdia demana zones d’ombra o aigua, i estem de sort perquè tenim piscina al càmping, a més d’una zona on cuinar sota sostre, on s’està força bé, i on sembla que les mosques et respecten una mica més.

I quan el dia cau, tornem a lo important. Agafem el cotxe, i cap a l’entrada del parc. 25 dòlars per cap, i entrada per a tres dies. Ja som a dins, la trobada serà imminent, després d’un revolt, allà ens espera. Majestuós, vermell com ens havien dit, tot i que els núvols matisen el seu color.

Diuen que canvia de color depenent de la inclinació amb que el toca el sol, passant de colors taronges a vermells llampants, i quan hi ha núvol el morat és el color que agafa. La millora hora per apropar-s’hi segons sembla, és a la tarda, al capvespre, perquè amb la caiguda del sol les tonalitat van canviant, i tu només has de seure amb tranquil·litat, deixar que el cervell desconnecti a mode apagat, i gaudir del paisatge.

Un primer lloc on aturar-nos i des d’on es pot veure com el sol va caient. Sunset point l’anomenen, però com tenim temps, anem a recórrer les carreteres del parc per fer-no una idea global, i poder-lo visualitzar des de diferents perspectives.

Els núvols potser no deixaran veure un capvespre de somni, amb la imatge tant retratada i que esperes veure en directe, però ens és igual. Així que tornat al punt del capvespre, aparquem el cotxe i traiem l’artilleria pesada. Unes cerveses, les millors que tenim per a la ocasió, i ben fredes.

Alguna paraula, alguna mirada, però és un moment anhelat des de fa temps, i necessitem el nostre temps amb nosaltres mateixos per poder recompondre tot el que significa. Posar en ordre la nostre motxilla de records, i fer un raconet per poder encabir aquest símbol sagrat de nou quilometres de diàmetre. Això ja no tancarà ni de conya Kike… ☺

L’estona passa, el sol cau en s’hora baixa, i dins l’horitzó… Antònia Font, em segueix venint al cap, cada vegada que s’ajunten capvespre i alegria. ☺ I allà parem el món, el nostre, perquè el sol segueix en el seu, baixa i s’amaga, i la resta de vehicles marxen, però nosaltres seguim. Esperant a ningú, ni a res, mentre anem enllestint la cervesa, degustant cada glop, fent-lo petit, perquè amb ella duri aquest moment tant com sigui possible. El gran moment. El nostre moment.

I ja fosc, i abans que tanquin, encaminem les nostre passes de tornada. Comencen a sortir les paraules, però no per definir res, perquè aquests moments no es poden descriure. Un moment inoblidable, tindrem dos dies més per venir, però el primer sempre és únic. I acomplert el desig, s’obre la porta a que altre somnis s’instal·lin amb un cartell que digui “per complir” , però de moment, el lloc que ocupava l’Uluru queda vacant, que es mereix un respecte.

Així que esperem uns dies, i s’admetran propostes…

Informació pràctica:

– Ruta: 195km Rest Àrea – Mt Conner – Yulara – Uluru – Yulara

– Hem dormit bé a la rest àrea, però a 100km del Uluru hi havia una roadhouse que admetia càmping gratuït.

– El càmping del Uluru té piscina i un bon lloc on cuinar i estar-s’hi.

– En el càmping hi havia una oferta on si pagaves 3 nits tenies una quarta gratuïta.

– L’entrada al Uluru val 25$ per persona i et permet entrar-hi durant tres dies.

– En tota la zona no hi ha wifi gratuïta, al càmping hi havia una opció que no vam agafar que per 10$ tenies 24hores de connexió.