14 d’abril

Habitualment expliquem el que fem durant el dia, passant molt de puntetes per les nits. Avui potser hauríem de començar on ho vam deixar ahir, perquè si a Darwin encara no havia començat la temporada de cinema a la fresca, aquesta nit passada en podríem fer una sessió.

I ahir us deixàvem entre pluja, molta pluja. Ben aviat ja estàvem sopats i esperàvem aixoplugats a dins de la furgoneta. Però comença el cicle cinematogràfic, i ho fa amb una comèdia costumista. I és que la pluja no para, traspassa la tela i decidim recollir-la. Surto sense samarreta i tanco, però acabo ben xop. Al entrar, em trec els pantalons. El cotxe estava aparcat massa aprop de la vegetació, i situat a un trosset de terra, que si seguia plovent com fins ara, es podia complicar la sortida. Així que m’assec al seient del pilot i el moc a un lloc més “segur”. En aquestes, que el noi de la furgoneta del costat, apareix i em pica el vidre. Ell sense samarreta i amb una tovallola al cap, i jo només amb els calçotets posats. I entre els dos una conversa en anglès sobre la seguretat d’on estem aparcats i els temuts cocodrils. La imatge sense dubte, per riure, de fet l’Eva encara ho fa.

Una mica més tard, i després d’una estona de televisió que ens tenia abduïts, toca la pel·lícula de misteri i terror psicològic. L’Eva ha de sortir a fer les seves necessitats, i amb la poca llum que ofereix la lluna, se n’adona que ja no queda ningú. Érem quatre vehicles fa no res, i ara només quedem nosaltres. Hi ha alguna cosa que han vist, i que nosaltres encara no? Alguna figura silenciosa sortida dels aiguamolls? Us puc assegurar que amb aquesta incertesa costa que surti el que has sortit a fer.

I per últim, una d’assassinats, sang i fetge. I és que de mosquits n’hi ha per avorrir, i és obrir la porta i entren en manada. Després, durant mitja hora toca buscar-los, i fer-los saber que aquí entren, però no surten, com deia el mític anunci d’un mata escarabats. Però ja han fet feina, i cada cop que donem, és una taca de sang que queda, la nostra. El Grissom i el seu equip CSI tindrien feina en aquest habitacle…

I final de cinema a la fresca, i anar a dormir, o al menys intentar-ho perquè amb tot tancat fa força calor, tot i que segueix plovent. Però finalment la son arriba, i ja és el matí quan despertem contents perquè ha parat de ploure, no està inundat el parking, i cap cocodril gegant ens ha devorat. Però la sensació de cansament amb la que ens aixequem ens recorda que avui no hem dormit bé.

Però no valen mandres, i abans de les set ja estem esmorzant. El cocodrils saltadors ens esperen a les vuit, i si arribes abans, tens torrades i cafè de franc, així que espavilem que avui farem doble esmorzar. No teníem clar si fer l’excursió, perquè la experiència consta d’un passeig d’una hora en vaixell, mentre amb una canya pengen menjar, i els cocodrils treuen mig cos del riu per intentar-la agafar. Molt turístic i artificial? Potser si, però pensàvem que ens sortirien unes bones fotos, així que finalment vam decidir fer-la. Com a experiència vivencial n’hem tingut de millors, però les fotos que pots fer, són realment espectaculars.

Els cocodrils que anem a veure són dels anomenats d’aigua salada, o d’estuari. A Austràlia hi ha dos subespècies d’aquests animalons, la dels anomenats fresh-water, que són petits cocodrils d’aigua dolça que veiuen en aigües fredes i corrents. No són massa grossos i tampoc excessivament agressius, i a més són d’un tipus que només pots trobar en aquestes terres. Però a més tenim els altres, els que se’t mengen com no vigilis, i que són els que trobarem avui. Es cruspeixen tot el que poden, fins i tot altres cocodrils, així que nosaltres ens els mirarem des de les alçades del segon pis ara que ja comença l’excursió fluvial… ☺

Tres aturades del vaixell, en les quals tres cocodrils s’apropen a intentar capturar el menjar que els ensenyen, i ens donen oportunitats per veure les seves dents i la seva grandària de prop. El primer, era impressionant, els altres dos no tant grans, però aquest diuen que són els que salten més alt.

I de cirereta del pastís, els ocells. Els ensenyen petits trossos de carn, a la colònia extensa de falcons o similar que hi ha al riu, i ells cridant s’apropen a pel menjar fàcil. Les noies del vaixell llancen la carn, i els ocells la cacen al vol. Digne d’un circ, impactant quan algun quasi et passa les plomes per la cara.

I tornem contents. Somriem, mentre aprofitem per fer un altre cafè. Visita als lavabos que no estan malament, i si vols pots tocar una pitó d’aigua que hi tenen. Jo, quan han demanat voluntaris, no estava atent… ☺

Una última instantània amb un cocodril d’una mida que esperem no trobar mai, i cap al cotxe.

Decidim desfer un tros de carretera, que ahir ens va encantar Fog Dam, i volem veure més ocells i el que hi hagi. El ranger que apunta qui entra i qui no surt, ens reconeix i ens saluda. I nosaltres cap a dins. De moment no hi ha cocodrils, o no els veiem, però d’ocells segueixen havent-hi una pila.

Tots, menys els jabirus que avui han faltat a classe. Una volta, unes fotos, i gaudir d’aquest lloc que és fantàstic i ens encanta.

Adeu ranger, fins la propera, i de camí fem parada a una road-house amb un nom molt curiós, com moltes d’elles. “Annaburro” es diu, i a més del fet que et posa que trobaràs informació de Kakadu que no trobes per enlloc, de tenir uns lavabos que aprofitar, i un pub amb alguna pell de cocodril i taula de billar, també veiem uns emús dins d’un reixat. Són els segons que veiem, però els primers que podem fotografiar. Els altres en llibertat, van marxar corrents abans que traguéssim la càmera.

Seguim carretera, confirmant que hi ha parts tancades degut a la època en que ens trobem. Haurem de tornar en una altre temporada potser? Però no ens podem queixar, i és que quan encara comentem els salts dels cocodrils, un rèptil de considerables dimensions ens creua per la carretera com si tal cosa. Temps just de fotografiar-lo.

I com penúltimes passes a Mary river, anem al Nothern Lookout, on una barqueta petita pesca en un riu presumiblement ple de cocodrils. Estaríeu tant tranquils en aquesta petita embarcació sabent el que poden saltar aquest bitxos?

I acabem al Coozens lookout, que de vistes panoràmiques no en te moltes, tot i el nom. I vist, desfem la carretera de terra d’un trenta quilometres que no s’aconsella fer en aquesta època amb un cotxe com el nostre, respirant amb tranquil·litat quan arribem a l’asfalt.

Havíem esmolat els ganivets, després de saber que aquí, a aquest parc, hi feia vida el “alter ego” real en el qual es va inspirar Paul Hogan, per fer el personatge de la mítica i idolatrada pel·lícula, tant vista a la nostre adolescència, “Cocodrile Dundee”. Rod Ansell, es deia fins que va morir al 1999. No sabem exactament de què, però imaginem que algun cocodril li devia tenir jurada.

Esperàvem en aquest parc, poder veure de més aprop algun dels cocodrils gegants que hi tenen casa, però no hi hagut manera de fer-ho des de terra… ☹

Els cels són sempre un espectacle, i fer carretera també, perquè en qualsevol moment pots descobrir que alguns del molts ocells que hi ha, han decidit reposar-hi al mig, i has de tocar el clàxon perquè s’apartin una mica. Per sort no n’hi ha cap de sord…

Última aturada del dia que ha sigut intens, i a altres punts propers no hi podem arribar perquè la carretera està tallada. Anem cap al Stuart Point, on hi ha un Lodge d’aquests luxosos, però no per fer-hi nit, si no perquè estava marcat com a interessant. No arribem a creuar la entrada, però hi trobem una gran quantitat de wallabies que tranquil·lament mengen sobre l’herba.

Aquests no estan acostumats a la presència humana, aprofiten el menjar fàcil i segur, però quan ens senten ja estan fent saltirons per amagar-se.

I per fi, i esperant el millor del que hem vist fins ara entrem a Kakadu. El parc del que tothom parla, i comencem a recórrer alguns dels més de 200 km que té de carretera asfaltada. Estem molt cansats, destrossats quasi a quòrum, i no hi ha cap zona d’acampada gratuïta oberta que estigui a prop, així que al primer càmping que trobem, i ara que ja comença a enfosquir, decidim parar, tot i que el preu és una mica alt. Però res, esgotats ens fem un fideus d’aquests precuinats i a intentar dormir una mica, que esperem demà tinguem emocions fortes.

Informació pràctica:

– Ruta: 292km Rest àrea – Spectacular Jumping Cocodriles – Fogg Dam – Annaburro – Nothern Rockhole – Coozens Lookout – Point Stuart – Mistake Billabong – Kakadu

– Tot i ser una turistada val la pena fer un dels creuers dels cocodrils on els fan saltar per agafar el menjar, podreu fer unes bones fotos, val entre 30 i 35$ per persona.

– A dins de Kakadu senyala un parell de càmpings gratuïts al entrar però per ser època de pluges l’accés hi està tancat.

– Podeu dormir a Aurora Resort a tocar de South Alligator River, ens ha costat 14,5$ per persona