16 d’abril

El despertador toca diana a les sis i mitja. Ho ha de fer amb insistència, perquè la nit d’avui ha sigut plàcida i l’hem aprofitat. Sortir una mica de les calors tropicals del nord, i fins i tot a mitja nit anar a buscar el llençol per tapar-te. Per poder treure’ns de sobre la decepció de Kakadu, vam decidir ahir regalar quilòmetre enrere, i tornar a una zona espectacular d’aigües que ja havíem trepitjat anant cap a Darwin.

Així que cap amunt, esmorzar, i a fer una estoneta de carretera que anem cap al parc de Litchfield. Dues zones d’aigua ens esperen, i nosaltres a elles amb moltes ganes, després de la calor i el desencís dels últims dies. També esperem molta gent, que la setmana santa ja és aquí, i també a aquest país la celebren per les mateixes dates.

Aparquem, a la primera, i si al parking no hi ha massa gent, és un bon senyal. I contents, amb els nostres banyadors posats, baixem les escales cap a la base del salt d’aigua. Les Florence Falls, que tot i ser zona de cocodrils, és un lloc assenyalat on poder fer bany, així que no en deuen haver, suposem. ☺

Només dues persones. Una noia rossa de bastant bon veure, i el seu company en el que quasi bé ni m’he fixat. Només tenia ulls… per l’Eva. I sentint la força de l’aigua amplificada per les roques, ens submergim. Aquest lloc és espectacular, aigua fresqueta, però que convida al bany.

Arribem fins al fons, passem per sota la caiguda d’aigua. Ens situem a l’altre costat, però no hi ha cap passadís que ens porti a un tresor amagat com a una pel·lícula d’aventures. Costa arribar-hi nedant, càmera aquàtica en mà, i contra la força del corrent, que en aquesta època és forta. Resultat: Unes fotos i vídeos que esperem siguin bonics, a canvi d’una mica d’aigua empassada.

I de sobte, estem sols. Gaudir d’un lloc així com de la nostre piscina privada, és una cosa que no té preu. Però el privilegi dura poc, i el nostre moment s’acaba per deixar que altres el gaudeixin. Així que sortim, i desfem el camí, aquest cop de pujada, mentre ens anem creuant amb els visitants que acaben de baixar d’un autobús.

Una altre zona de bany queda al parc, i passarem a veure si està molt atapeïda. Per sort no hi ha massa cotxe, així que ens apropem. Són com petites piscines naturals unides per salts d’aigua. No són massa alts però la corrent és forta, i les roques rellisquen així que s’ha d’anar amb compte.

Però fent equilibrismes anem trobant el nostre lloc, jugant amb la força de l’aigua i la teva estabilitat personal.

Bones fotos, bons moments. A cada petita zona de bany, un forat on poder seure i que l’aigua et cobreixi, i és que el lloc es diu Bulley Rockhole.

Just al darrer, uns jovenets fent salts des d’una roca una mica més elevada. Nosaltres no ho provarem. Beneïda joventut…

I ja toca tornar, que comença a arribar força gent, així que caminar els cinc minuts fins al cotxe, assecar-nos i a fer carretera que encara ens queden altres coses a veure a Austràlia. De moment, i de camí, una intersecció que ens fa molta gràcia, tot i que no ens hem decidit a anar cap al nores…

I al fons, i sobre el cel, ocellots que giren i giren. N’hi ha molts, i molts, realment és espectacular. Al arribar a la carretera, una explicació possible, i és que sembla que hi ha foc al costat de la carretera. No sabem si és controlat o no, que aquí ho fan bastant, però els ocells semblen nerviosos i desorientats…

En seguim veient mentre ens anem allunyant quilòmetres i quilòmetres. Alguns, menjant del que el tràfic ha deixat sense vida. I nosaltres també hem de menjar, així que aprofitem una àrea de descans per fer uns entrepans. La zona preciosa, on sembla que algú hi han fet bany, tot i que no hi ha senyal que el permeti, i nosaltres que som obedients: “no sign, no swim”.

Amb forces renovades el camí es veu d’un altre manera.

Un parc proper a Katherine amb un nom massa complicat per recordar. Eva m’hauràs d’ajudar… Ahh, si ara m’ha vingut a la memòria prodigiosa de l’Eva…. Nitmilunk, i allà ens esperen les Edith falls, uns salts d’aigua on poder fer-hi un altre bany. Però la part més propera a la zona d’aparcament està tancada al bany, i per arribar a les de dalt s’ha de caminar una mica, i amb aquesta calor no ens decidim. Però fem un passeig pel llac, llegint i veient algunes coses interessants.

Primer, una trampa per a cocodrils, la primera que veiem, i que les fan servir per capturar un exemplar, que després mouran a un altre lloc amb menys risc d’interacció involuntària amb la fauna humana. Aquí, sembla que aquí hi ha una població estable de cocodril “freshwater”, una varietat típica i única d’Australia, i pel que indiquen amb ells no prohibeixen el nedar, tot i que amb precaució de no fer-ho de nit, que és quan mengen. Així que suposem dues coses: la primera que aquests no deuen ser tant perillosos, i la segona que si han tancat la zona de bany, i hi ha una trampa, deu haver arribat a aquestes aigües un “saltie”, un dels gegants i temuts cocodrils d’aigua salada, que tant poden menjar altres cocodrils, com nadadors despistats.

I seguint direcció sud la carretera principal, entrem a la zona pròpiament del parc de nom difícil de pronunciar. Sense saber massa bé que hi trobarem anem fins a la zona d’informació turística al costat del riu. Aquí s’hi poden fer entre d’altres coses, passejos amb kayak pel riu, però en aquest època on tot està inundat i els cocodrils d’aigua salada poden arribar a diferents llocs, tant el bany com els kayaks no estan permesos. I a falta d’opcions turístiques econòmiques, ens decidim pel passeig, i mentre ens entretenim fotografiant uns simpàtics wallabies que paren per allà, uns crits que comencen a entrar al nostre cervell.

No són humans, però el soroll és continu i força elevat. Mirem cap al cel, i una impressionant colònia de ratpenats descansen cap per avall als diferents arbres. Realment és impressionant, no n’havíem vist mai tants amb llum de dia, i a més d’estar penjats, es barallen pel seu lloc, fent un so encara més potent, i canvien d’arbre a arbre.

La escena ens recorda a una barreja entre Dràcula, i els “ocells” de Hitchcock, i els anem fotografiant entre la curiositat i el temor, tot i que sembla que no són agressius. Però n’hi ha tants….

Alguna fotografia més d’aquests ratpenats vermells, i ens apropem al riu. No veiem cocodrils, però això no vol dir que no n’hi hagin, així que ho fem amb cautela, i sense posar els peus a dins de l’aigua.

I per avui poca cosa més. Deixem alguna zona termal que hi ha a Katherine per a un altre ocasió. Posem benzina, i comprem alguna cosa per menjar, mentre confirmem que aquí a aquesta ciutat, és un dels llocs, on creiem que tenen pitjor resolta la integració dels aborígens en aquesta societat tant “perfecta” dels colonitzadors. Ronden pels carrers, i aquí hem pogut presenciar un parell de baralles entre ells, en condicions que semblaven d’afectació per l’alcohol, tot i les restriccions que imposa el govern. Així que ens decidim a fer via, que aquí ja hem vist prou.

I la carretera continua, però es fa fosc i nosaltres necessitem parar, així que una aturada a una àrea de descans gratuïta on es permet fer nit seran les nostre últimes escrites del dia…

Informació pràctica:

– Ruta: 549km Rest Àrea – Florence Falls – Buley Rockhole – Batchelor – Edith Falls – Nitmiluk National Park – Katherine – Rest Àrea a 46km

– Hem dormit a una àrea de descans a 46km de Katherine que té lavabo

– Tant a Florence Falls com a Buley Rockhole a Litchfield NP són dos llocs on està permès banyar-se i és una delícia

– A Katherine teniu wifi al Visitor Center

– A Katherine teniu un Wolworth i la gasolina està molt barata en comparació a tot el Outback, l’hem posada a 1,619$ el litre amb descompte Coles inclòs

– A Batchelor abans d’entrar al Litchfield NP hem posat gasolina a 1,759$ el litre