11 i 12 de maig

Últims dies de furgoneta per Austràlia, ens apropem a Sidney, de fet hi hem passat tocant per arribar a aquest parc natural molt proper a la gran ciutat on respirar natura, i aquí més que altres llocs, perquè degut a la massiva presència d’eucaliptus a aquestes muntanyes, també es veu que hi pots fer estades per recuperar la salut perduda…

Diumenge, un mal dia per arribar a un lloc força turístic i a més, molt proper a la gran ciutat. Després de l’esmorzar, carretera i deixar Sidney per d’aquí un parell de dies, tot i que és complicat eludir-la. Esquivant carreteres amb peatge, arribem a un creuament de camins que ens ha fet força gràcia per la combinació de les dues direccions a banda i banda.

Les muntanyes cap a on anem, van ser durant molt i molt de temps un mur infranquejable per als colons que estaven assentats a la costa, en el seu objectiu d’endinsar-se cap a l’interior. Van ser tres expedicionaris que ho van aconseguir seguint la carena, i finalment trobant un pas accessible, fent que a partir d’aleshores, els seus noms es fessin servir per anomenar pobles, fenòmens geogràfics, o caminades. El nom de les muntanyes ve donat pel color del sol quan es reflexa en els eucaliptus, i pel que sembla retorna un color similar al blau, tot i que nosaltres no ho hem notat massa.

Katoomba és un dels centres neuràlgics de la zona, potser el més important, i allà arribem per comprovar com han convertit els seus carrers en els d’un encantador raconet orientat totalment al turisme. Ens apropem a la oficina d’informació turística que es troba des d’un mirador, cap a les anomenades “three sisters”, unes formacions rocoses força concorregudes.

Al costat s’ha de pagar per aparcar, però per sort seguint la carretera trobem un lloc on podem deixar el cotxe de franc. Un passeig fins al mirador, i allà ens barregem amb la marabunta cultural que hi circula. Xinesos, Indis, Russos, i d’altres que ens costa identificar, però hi ha una pila de gent i per tota arreu. Agafem informació, i preguntem llocs de franc on dormir, i després ja sortim a fer un volt i quatre fotografies.

Un nen se m’agafa de la ma pensant que soc el seu pare, i continuem una estona del camí mentre els seus pares darrere es trenquen de riure. Finalment veu a la seva mare i se’n va cap a ella, tirant-nos un petó quan ja ha arribat a terra ferma. Nosaltres li tornem des de lluny, i anem caminant cap algun dels esplèndids miradors a la vall.

Sembla que et pots apropar més a les Three sisters, però entre tanta gent per tota arreu, decidim marxar cap a terres solitàries… La zona d’acampada que hem escollit per avui és gratuïta, i després d’una carretera preciosa entre revolts i pendents pronunciades, arribem a un tram que indica que hi pot haver la presència de wombats, aquests animalons que són els nostre “falti” a la nostre col·lecció de cromos de fauna australiana, així que obrirem bé els ulls.

La zona d’acampada al costat d’un rierol és força bonica, i tot i que ja s’està fent fosc, encara la llum dona per fer una petita passejada, recordant els temps de colònies i excursions de cantimplora i carmanyola.

L’endemà i després d’haver passat una mica de fred durant la nit, el dia comença aviat per a nosaltres. Esmorzar mentre un parell d’ocells s’explica les bones matinals, i una caminada llarga per començar el dia estirant les cames, intentant buscar entre el bosc fauna autòctona que acomiadi aquests últims dies per aquestes terres.

De Wombats només el rastre, els seus excrements que vam aprendre a identificar a l’hospital de koales ☺ i algun cau, ja que durant el dia es passen la major part d’hores dormint sota terra. Com a curiositat, aquest són els únics marsupials que tenen la bossa al inrevés, ja que si no, alhora de gratar i excavar amb les potes davanteres per fer el cau, el pobre wombatet que portessin a dins, menjaria terra fins a avorrir-la. I és que aquesta natura i la seva evolució se les pensen totes… ☺

Wallabies, ocells, algun bolet i arbres que comencen a tenyir d’un contrast els boscos que ens recorda, no sabem per què, que hem de tornar al Japó però a la tardor… ☺

El cotxe ens espera, recollim i ens adrecem cap a Blackheath un petit poblet amb una bona oficina d’informació a les afores aprop d’una zona de pícnic molt bonica al costat d’un mirador espectacular. A més entre les quatre cases i botigues posades amb molt d’encant, i algun producte que ens transporta a casa, una molt petita biblioteca, on podem treballar una estona per posar al dia el blog, tenint com a companys de taula rodona tota la tercera edat local.

S’apropa l’hora de dinar, i fem una visita al poble de Litghgow, i per què? Doncs perquè en una paperera hem vist un cartró de pizza. D’on? Del Pizza Hut, amb lo que hem deduït que un proper en deu haver, i amb la wifi de la biblioteca hem pogut orientar la ubicació del nostre petit caprici de massa fina i baix preu, en algun carreró d’aquest poble. I allà seguint el carrer principal, la trobem, aprofitant la oferta per dinar que a més de la pizza, inclou un pa d’all, i la beguda per sis dòlars i mig.

I amb la panxa força plena, ens adrecem cap a una zona seguint els consells de la simpatiquíssima dona de l’oficina d’informació, que si bé està una mica més llunyana que la d’ahir, ens ha dit que és forà bonica, i on hi ha moltes possibilitats de que hi puguem veure wombats. La primera part de la carretera força transitada per camions, que al seu pas van deixant algun marsupial sense vida al costat de l’asfalt. Per a la segona part del camí, hi ha dues opcions i nosaltres triem la de la carretera més sinuosa, però alhora més bonica. I de sobte, un esglai de sorpresa quan la carretera et porta cap a una cova, les Jenolan Caves, al costat d’un molt petit estanc d’aigua turquesa, i mentre encenem les llums travessar aquest forat entre roca, ens creuem amb algun turista que ens mira sorprès.

Encara al·lucinats per travessar pel mig de la muntanya, després de pensar que ens havíem equivocat de camí i arribàvem a un sense sortida, passem el petit poble de llarg, i iniciem una ascensió tant pronunciada que el cotxe pateix i força. Un petit desviament i ens apropem cap a la zona d’acampada lentament, perquè el camí és de terra, així que gaudim de l’estona a velocitat molt reduïda, mentre ens anem creuant amb multitud de wallabies i cangurs. Creiem que és lloc on n’hem vist més en estat “salvatge”.

Ja tenim localitzat on dormirem avui, però passem de llarg perquè al final hi ha les Kanangra walls, uns penya-segats amb unes vistes espectaculars on poder gaudir de les últimes gotes de sol, mentre el fred es comença a sentir al cos.

Desfem una estoneta curta de camí, creuant-nos amb mil i una senyals on adverteix de la possible presència de wombats a la carretera, però a nosaltres no se’ns apareix cap ni a la carretera, ni a la petita caminada que fem quan ja hem trobat el racó on descansarem aquesta nit, al càmping gratuït de Boyd River. Aquí, a més de tenir-hi lavabos, hi ha una zona sota sostre, amb una espectacular llar de foc, i ara que comença a fer fred de debò, ja tenim la petita estança força concorreguda. Així que nosaltres anem a dormir a dins del vehicle, que serà la última nit a la nostre petita casa, i després de 63 dies amb ella toca acomiadar-se com deu mana…

Informació pràctica:

– Ruta: 475km Singleton – Katoomba – Megalong Valley Campground– Govetts Leap Lookout – Blackheath – Lithgow – Kanangra walls – Boyd River Campground

– A Blackheath teniu una petita biblioteca amb wifi gratuïta i lloc on endollar.

– A Blackheath també podeu trobar una oficina de turisme amb lavabos i informació sobre la zona, i un petit museu amb informació de la història i dels animals de les Blue Mountains

– A Katoomba si voleu aparcar gratuïtament heu de passar l’oficina de turisme i el mirador i més endavant trobareu un lloc.

– Per la zona hi ha càmpings gratuïts, nosaltres hem estat al de Megalong Valley que s’hi va des de Blackheath i al de Boyd River proper a les Jenolan Caves