29 de maig

Ahir ja se’ns va posar la mosca darrere la orella quan a l’oficina de turisme ens van comentar que veure fauna a la península d’Otago, era complicat si ho volies fer per lliure. Teníem referents de diferents blocs que havien fet d’aquesta petita península a tocar de la ciutat, el seu paradís particular en lo que a retratar fauna marina es refereix. Però ara, ja no és així, o això sembla, perquè les platges on els animals s’hi estaven tranquil·lament, després de tanta visita humana van decidir que potser calia canviar a alguna altre on estiguessin més tranquils.

I si ahir era la gerra d’aigua freda amb aquesta informació, avui ha sigut un cubell sencer a sobre. I ho podem dir literalment, perquè ja matinant i treien el cap per la finestra per mirar el panorama, el cel ens donava pistes. Núvols rogencs, i arc de Sant Martí a l’horitzó, que milloràvem la visió del paisatge ja de per si idíl·lic, però el dia ja olorava a pluja.

Sortint aviat intentant escapar de lo inevitable, recorrem la península sencera fins al final. Allà un d’aquests negocis basats en el privilegi de posseir un trosset de terra per on s’ha de passar per veure de prop els animalons que jeuen a la platja. En aquesta cas, hi ha una colònia d’albatros, i també unes grades des d’on observar el petits pingüins blaus quan surten o entre del mar, ja sigui a primera hora del matí, o a última de la tarda. No volem pagar, però tot i així ens hem apropat a veure si algun d’aquests últims, o alguna de les enormes aus marines es deixaven veure de franc pels voltants.

Però no hi hagut sort, perquè cap d’ells ha aparegut, i a més mentre fèiem un passeig per la zona, que és bonica de veure, ha començat el que ens acompanyaria fins que marxéssim d’aquest bonic paratge. Quatre gotes, després cinc, i així fins que hem tornat xops a la furgoneta.

Aquí el clima és canviant, ja ho sabem, i amb aquesta premissa ho hem tornat a intentar. Desfent el camí fet, ens hem desviat cap a una platja on abans s’hi trobava una colònia permanent de lleons marins. Ara amb una mica de sort potser en pots veure algun que s’ha despistat. Per arribar-hi, s’ha de passar una bona estona per camins de grava, entre pastures plenes d’ovelles. Algunes d’elles les traslladen, i aquí pel que sembla ho fan amb quads, res de cavalls, i amb l’ajuda d’algun gos la mar de simpàtic amb nosaltres, i no tant amb les ovelles.

El problema és que cada vegada plou més, i s’ha girat un vent que fa tremolar la furgoneta, pel que passar per aquests camins de sorra, on de vegades al costat hi ha aigua, comença a no ser aconsellable. Així i tot, seguim una estoneta fins al final. Allà, hem de deixar el cotxe i seguir a peu una bona estona. Esperem una estona abans de decidir nos a sortir, per si disminueix la intensitat del xàfec, però res, això no hi ha qui ho pari. Decidim abandonar, girar cua, i buscar algun lloc on no haguem de caminar, però entre les platges on abans hi havia la fauna marina, a totes s’ha de caminar, i a més és improbable que en vegis, així que una retirada a temps, és una victòria. I la ciutat ens espera, on fer alguna compra de menjar que necessitem, i omplir el dipòsit de la furgoneta que ja que segueix plovent i el sol no ens vol venir a veure, farem carretera i serem nosaltres el que l’anirem a trobar a ell… ☺

Deixem la península d’Otago amb aquella amargor que et queda, quan allò que esperaves no es compleix. Però no passa res, que ara ens adrecem als Catlins, una de les zones més boniques del país. A les portes hi ha el petit poble de Balclutha, on a la oficina d’informació, hi trobem una noia molt simpàtica, on a més d’explicar-nos tot i més de la zona, ens indica que podem seure en un parell de cadires que hi ha, i fer servir els endolls i la wifi gratuïta. Perfecte, perquè anàvem faltats d’electricitat per l’ordinador, i de wifi pel blog, així que hi passem una bona estona allà asseguts.

Els Catlings és una llarga zona de costa, i ja quan hi entrem sabem que no és pot fer nit de manera gratuïta sense exposar-te a sanció. Ho indica per tot arreu a partir d’un punt, així que el primer que fem es anar cap a un poblet amb un nom d’allò més escatològic, Kaka point, i trobar un càmping amb un preu d’allò més econòmica per a la mitja del país.

I ja que tenim una estoneta abans de que es faci fosc del tot, i que ara és l’hora bona, anem amb la furgoneta a un punt proper, on es poden veure el pingüins d’ulls grocs, o al menys intentar-ho. Una zona d’observació amagada i paciència, són les eines a emprar. I al final, allà apareix. Un petit pingüí, que aquesta vegada podem veure d’una mica més aprop.

Esperem una estona més, però no en surt cap més. Els pingüins surten al matí, recorren grans distàncies, de fins a vuitanta quilòmetres per pescar, i tornen al seu niu a partir de les quatre de la tarda, quan ja no hi ha ningú a la platja. No sabem quants exemplars hi ha en aquesta colònia, ni si ja han sortit tots, així que marxem que es comença a no veure res, i tornem cap a la nostre zona d’acampada on també farem niu.

Avui és nit de càmping de pagament, en sentim quasi bé com si fos diumenge, perquè al poder endollar la furgoneta, tindrem calefactor, microones, i sessió de cine a l’ordinador, així que paro d’escriure que es refreden les crispetes!!!!

Informació pràctica:

– Ruta: 184km Macandrew Bay – Peninsula d’Otago – Dunedin – Balclutha – Kaka Point – Roaring Bay – Kaka Point

– Segons sembla a la península d’Otago si vols veure animals (pingüins blaus i d’ulls grocs, albatros o foques) has de pagar per un tour. Abans es podien veure a diferents platges, però sembla que amb tanta visita humana han decidit anar a llocs més solitaris. De totes maneres, és millor informar-se a la oficina d’informació turística abans d’anar a un lloc o altre.

– A l’oficina de turisme de Balclutha a part de tenir informació sobre els Catlins, tenen wifi gratuït, i un parell de cadires al costat d’un endoll. La wifi s’agafa des del parking.

– De Kaka Point a Nugget Point no es pot fer acampada lliure.

– Hem dormit a l’únic camping de Kaka Point, el lloc amb electricitat val 32$, i tenen wifi gratuïta, sense cap límit i força decent.