2 de juny

Aquí fa molt de fred, potser ha sigut una de les nits més fredes que hem passat, i sortir del sac ha sigut una petita tortura. Decidim esmorzar quan entrem una mica en calor, així que avancem un tros de carretera amb la calefacció de la furgoneta apuntant-nos directament per recuperar temperatura corporal. El cel gris, dels que semblen que prometen pluja. Una pena, perquè aquest és dels llocs que s’han de visitar si vens al país, un d’aquells que anomenen “Must do”, i ens hagués agradat fer-ho amb bon temps. Així ho posava a la oficina d’informació, però en aquest país el temps canvia a cada segon.

Als voltants de la carretera, tot gebrat que indica que no som els únics que hem patit el fred. I arreu cartells indicant que condueixis amb precaució per la possible presència de gel. Una aturada tècnica per fer l’esmorzar ara que ja no tremolem al agafar les tasses, i ens avesem sobre un llac que havia de tenir unes bones vistes. Ara només la boira l’inunda, i ens fa sorgir l’esperança que tot aquest gris que ens envolta només sigui una boira baixa, a estones molt densa, que atrapa tot el que pot.

La carretera continua amb la mateixa tònica. Una furgoneta estavellada a mà esquerra, que tot i l’ensurt inicial que ens enduem per si fos de fa poc, sembla que es tracta d’una que es va estavellar fa temps, i que ara l’han deixat com a avís per a conductors. El mètode funciona, tot i que ja vigilàvem força. I després d’una estona de boira encara més densa, arriba la il·luminació. Poc a poc, sense fer-ho massa evident perquè fins al final no ens ho acabem de creure, i és que el cel gris que tan poc ens agradava, era la boira, que ara al començar a elevar-se la carretera l’anem deixant poc a poc, i un sol ben bo ha aparegut per acompanyar-nos.

Ens els prospectes informatius ja t’indica els llocs on et pots aturar, i nosaltres els anem destriant i fent l’aturada de rigor allà on ens ve de gust. Els Mirror Lakes, són sense dubte un dels llocs que has de visitar, i és que en dos petits llacs hi pots veure reflectides les muntanyes del darrere en una imatge perfecte. Diria més, el reflex quasi sembla millor que l’original…

A més, en plafons informatius pots aprendre alguna cosa sobre la fauna de la regió. Està al costat de la carretera, així que no has de caminar massa per accedir-hi.

Una mica més endavant ens aturem a Cascade Creek. Un recorregut d’una hora ens porta per un bosc ple de molsa per tot arreu. De fet es podrien nodrir tots els pessebres de la fira de Santa Llúcia amb el que veus els primers cinc minuts des de que hi entres.

Realment és espectacular. Seguint el camí t’acostes al riu, on pots comprovar en persona que l’aigua està moooolt freda.

Alguna aturada més on seguir gaudint d’aquesta carretera i de les meravelles naturals que l’envolten, i en un pujada tenim un petit ensurt. I és que les rodes del darrer patinen i desestabilitzen una mica el vehicle. Per sort res greu, i és que el maleit “Black Ice” com l’anomenen aquí, ens ha jugat una mala passada. Arribem encara una mica acollonits al Hommer túnel, una excavació a través de la muntanya per permetre a la carretera arribar cap als fiords. La circulació en cotxe es va fent alternadament en cada sentit controlant l’entrada un semàfor, i quan l’acabes i tornes a veure la llum, et venen a saludar algun dels simpàtics animalons d’aquestes contrades.

El Kea, o lloro alpí, sembla que ha trobat en aquest punt un lloc de menjar fàcil, i és que tot i que els cartells indiquen que no els alimentis, mentre els cotxes esperen al verd del semàfor, deixen caure algun tros de pa que fa que aquí hi puguis veure lloros fàcilment, i que fins i tot els hagis de demanar si us plau que s’apartin del teu camí… ☺

Des d’aquest punt s’aprecia la enorme muntanya, i la feina que ha degut ser foradar-la. Una carretera que zigzagueja et fa baixar progressivament d’altitud, i una mica més endavant et porta a aturar-te, si ho vols, a The Chasm.

Aquí i després d’un curt passeig pots veure com l’aigua que baixa directament del fondre’s de la neu, i com ha anat moldejant la roca amb formes increïbles.

Aigua d’un blau tant pur que t’hi tiraries a fer un banyet, si no fos perquè el salt és alt, el riu baixa fort, i a més l’aigua deu ser com a mínim gelada.

I quasi ja hem arribat al nostre destí. A l’esquerra de la carretera un Lodge ben posat on dormir si la cartera t’ho permet, i una mica més endavant el complex que conté cafeteria, restaurant i lloc on dormir, entre d’altres coses. Al pàrquing indica que no s’hi pot fer nit, però hi ha uns lavabos oberts a hores que indiquen que algú els utilitza quan es fa fosc. Aquí, ja hi trobes molta gent, i és que hi ha molts autobusos turístics que et porten fins aquest punt, però tot i això, el lloc és bonic.

Si passeges vorejant l’aigua arribes al moll, i allà pots trobar una zona d’arribada d’autobusos més gran que la de l’Estació del Nord a Barcelona. Potser no tant, però deu ni do, i al costat, un edifici i el moll des d’on surten totes les companyies de creuers que et porten segons el teu pressupost, més o menys temps, i amb més o menys tranquil·litat, a veure els fiords des de l’aigua.

Hi ha preus per a tots els gustos, però finalment no ens decidim a fer-ne cap. El lloc, si no vens a fer cap creuer, és bonic, però el que realment ens ha encantat ha sigut la carretera per arribar-hi, realment impressionant.

Es fa tard, i vist que la carretera està prou be, i que no volem fer cap creuer, mirarem de desfer-la tot el que podem perquè no sabem quin temps es preveu per demà, i no ens agradaria haver de posar les cadenes, o que si no hi el sol d’avui, les carreteres estiguin una mica més gelades. Així que amb calma i sense cap mena de pressa més que la foscor no ens enganxi en carretera, fem alguna aturada per contemplar algun salt d’aigua.

Ja estem al tram on hi ha zones d’acampada cada pocs quilometres, així que n’escollim un de diferent que ahir a la nit, però que no es troba massa lluny de Te Anau. El nom Totara Campground, i en les parts on el sol no ha tocat massa durant el dia, encara hi queda rastre de congelació. Així que preveient una nit freda d’aquelles d’ajuntar-se tot el que puguis a la teva companya de furgoneta i sac, fem un soparet basat en caldo ben calentet, que alhora escalfa i alimenta, i a dormir aviat que s’està molt millor a dins del llit que a fora…

Bona nit!!!

Informació pràctica:

– Ruta: 165km Henry Creek Campground – Te Anau Downs – Eglinton Valley – Mirror Lakes – Cascade Creek – Hollyford Valley Lookout – The Chasm – Milford Sound – Totara Campground

– Hem passat pel segon dels campings i és molt més petit, per tant si voleu parar en alguns dels més propers a Te Anau és millor el de Henry Creek

– Hem dormit al càmping de Totara està a 50km de Te Anau, està més exposat a la carretera que el de Henry Creek, però també té lavabo, i també val 6$ per persona que has de posar en una honesty box

– En general totes les parades que et posen en el mapa que et donen al i-site de Te Anau valen molt la pena