3 de juny

De vegades el camí que agafes, passa a tocar de la ratlla de la inconsciència. Però al final les decisions preses, moltes vegades no les podem definir com a bones o dolentes, fins que els resultats immediats de les mateixes, i les seves possibles seqüeles han deixat pas a una simple anècdota que explicar amb un somriure als llavis… ☺ I esperem això poder-ho fer demà, quan tornem a terra habitada, perquè de moment estem a un lloc preciós, això ho té, anomenat Mavora Lakes, on no hi ha ni mussols passejant, i ara que ja és fosc encara que siguin les sis de la tarda, estem intentant allargar el anar cap a dins del sac, entre sopes calentes i algun te, on l’únic important és la temperatura del mateix, perquè el fred aquest vespre és un enemic temible… ☺

Ens llevàvem propers a Te Anau, solitaris en un dels càmpings del DOC situats a la carretera cap a Milford Sound. Amb la furgoneta tocant als arbres, ahir buscàvem arrecerar-nos el que poguéssim, per tal de que el vent gelat no contribuís a fer més freda la sensació ambiental. S’intueix el sol, però aquí costarà d’arribar per començar a desfer la gebrada que reposa sobre el daurat del camp.

El trosset de carretera cap a Te Anau igual que ahir, a estones i al costat de la mateixa, alguna zona gelada. A sobre, al davant i al darrere, una boira espessa. Al arribar a la població tenim dos objectius. El primer buscar la biblioteca on carregar estris electrònics, i penjar algun post per al blog. La biblioteca no està malament, i la wifi és decent, però et fan estar en una habitació tocant a la porta que s’obre automàticament, i on sembla que no han sentit a parlar del que és la calefacció. El resultat després d’un parell d’hores i mitja de feina, és que sortim destemprats i amb un fred que ha traspassat pell per arribar a toca os. Quasi s’està millor a fora al carrer que a dins de la biblioteca…

I el segon , després de fer un dinar ràpid a dins de la furgoneta, acompanyat d’un te per escalfar l’ambient, és passar a visitar una mena de parc, on es poden veure diferents aus de la zona, de manera gratuïta. Fem una passejada, i entre gàbies i reixats hi podem veure una au autòctona molt característica, no voladora com moltes de les de per aquí, i si no recordem malament té el nom de Takahe.

A part, un parell de Keas engabiats, i algun Kaka, que també són lloros alpins però aquests amb un plomatge amb colors vermellosos. És impressionant quan obren les ales i pots veure tota la gama de colors del plomatge. El problema, la gàbia on estan que no ens ha acabat d’agradar aquest fet.

Ànecs al llac, i algun ocellet que sembla que s’hagi pintat els ulls per conèixer-ens, també els hem pogut trobat.

Volem deixar la zona dels fiords, i anar cap als grans llacs, cap a la preciosa, diuen, ciutat turística i centre dels esports d’aventura que és Queenstown, però abans d’arribar-hi farem alguna aturada, ja que en aquesta zona hi ha concentrada una quantitat important de localitzacions on es van filmar alguns petits trossets de les pel·lícules dels senyors dels anells. Anem una mica justos de temps ja que fem amb l’horari solar, i a més, la boira ens comença a acompanyar un altre vegada, però ens desviem uns quilometres per cercar el que a la ficció és l’anomenat bosc de Fangorn. Es tracta d’un entramat d’arbres on la llum costa de passar entre ells, i on viuen els “Ents”, els pastors d’arbres, amb morfologia similar a un arbre, i que es poden moure, i parlar . O això és el que fan a la pel·lícula… ☺

Després d’una bona estona combinant camins d’asfalt i sobretot de terra, arribem on creiem que és el lloc adequat. Aparquem, i com dos hobbits temorosos ens endinsem entre l’espessor de fusta i molsa, guaitant de que cap tronc no es mogui, ni parli, i amb compte de no trepitjar cap esser Tolkienià… ☺ Pels frikis com nosaltres, aquí van rodar l’escena quan l’Aragorn, el Gimli, i el Legolas troben una persona que no esperaven… el Mag Blanc…. No Albert… aquest no és el et vam deixar i que ara tens a casa… ☺

“-Gimli -dijo Aragorn, soñoliento-. No lo olvides: cortar una rama o una ramita de un árbol vivo de Fangorn es peligroso. Pero no te alejes buscando madera muerta. ¡Antes deja que el fuego se apague! ¡Llámame si me necesitas!

Dicho esto, se durmió. Legolas ya no se movía; las manos hermosas cruzadas sobre el pecho, los ojos abiertos, unía la noche viviente al sueño profundo, como es costumbre entre los elfos. Gimli se sentó en cuclillas junto a la hoguera, pensativo, pasando el pulgar por el filo del hacha. El árbol susurraba. No se oía ningún otro sonido.
De pronto Gimli alzó la cabeza y allí al borde mismo del resplandor del fuego, vio la figura encorvado de un anciano, un hombre apoyado en un bastón y envuelto en una capa amplia; un sombrero de ala ancha le ocultaba los ojos, Gimli dio un salto, demasiado sorprendido para gritar, aunque pensó en seguida que Saruman los había atrapado. El movimiento brusco había despertado a Aragorn y Legolas, que ya estaban sentados, los ojos muy abiertos. El anciano no habló ni hizo ningún ademán.

-Bueno, abuelo, ¿qué podemos hacer por ti? -dijo Aragorn, poniéndose de pie-. Acércate y caliéntate, si tienes frío.”

Contents amb el lloc, i fetes les fotos de rigor mentre passegem per un terra que sembla s’enfonsi quan el trepitgem, deixant-nos la sensació que caminem per sobre una catifa molt gruixuda, retornem per on havíem vingut. El camí ha de seguir, i el nostre destí per aquesta nit, ara que el dia ja arriba al seu final, són els llacs de Mavora, un paratge que creiem concorregut per els amants de la pesca.

L’asfalt deixa pas a al terra i pedres, durant molts i molts quilometres. Ens creuem amb genets que han canviat cavalls per quads, i ara transporten el bestiar d’un lloc a un altre. Nosaltres els saludem i seguim endavant. Al final veiem el llac, o millor dit, els llacs, ja que són dos que quasi es toquen. El lloc és bonic, una vall entre muntanyes on hi ha molt espai on acampar. Muntanyes nevades al fons, i mentre seguim el camí amb encara alguna placa de gel en el que abans era bassal d’aigua, comencem a veure que no hi ha ningú per aquí.

La zona és enorme, de fet hi ha més d’una zona d’acampada, però avui sembla que serem els únics inquilins. Per què serà?

Arribem quasi al final, i decidim quin serà el nostre lloc on dormir per eliminació, descartant tots els que semblen de difícil accés per culpa del gel. De fet, dormirem en un pàrquing només per aparcar de dia, tant de lloc per acampar… ☺ Apago el motor, quan els últims rajos de sol s’amaguen, i és que avui hem apurat fins al final.

El llac al costat, respira tranquil·litat mentre li canvia el color a mesura que la llum directe del sol li deixa de tocar. La lluna ja és allà, igual que nosaltres, per gaudir del conjunt, tot i que no ho fem molt de temps, perquè correm a tancar-nos a la furgoneta que comencem a notar el fred.

A dins, i mentre cuinem, un somriure i una conversa trivial no amaga un petit sentiment de preocupació. I és que fa molt de fred, i el temps aquí és imprevisible. Tant imprevisible que no l’hem consultat abans de venir, i des d’on som fins a una carretera que hi passi algú, tenim ben bé uns cinquanta quilometres, així que en veu alta s’escapa el desig de que avui no nevi. Que les neus de fa uns dies a Queenstown, aquí al costat, fossin només un episodi aïllat…

Parlem de que potser ens hauríem d’haver informat millor al voltant de la meteorologia esperada, i també sobre el lloc on veníem, en quant a infraestructures i condicions de carretera, però decidim no pensar-hi més. Sobretot quan en alguna de les vegades que surts al lavabo, és la penyora de prendre tant de te calent… ☺, gires el cap amunt, i veus un cell estrellat impressionant. Un altre vegada, i és que aquestes terres, igual que al Tibet o a Mongòlia, són llocs on la nit és tant espectacular com el dia. Així que només cal que te la trobis, per acabar el que has sortit a fer, que amb tant de fred no és fàcil, i tornis cap a dins de la furgoneta, perquè amb cels així, amb tantes i tantes estrelles que ens vigilen i cuiden de nosaltres, les petites inconsciències demà segur seran divertides anècdotes per explicar… ☺

Informació pràctica:

– Ruta: 161km Totara Campground – Te Anau – Takaro Road – North Mavora Lake

– A la biblioteca de Te Anau hi ha wifi gratuïta, tot i que posa que no t’hi estiguis més d’una hora. Nosaltres hi hem estat més temps i no ha passat res, tot i que sembla que no tenien la calefacció engegada a la sala on hi ha la wifi i hi hem passat força fred.

– El lloc on hem vist els ocells és gratuït i si vols pots donar una donació

– Per arribar al bosc de Fangorn, s’ha d’agafar la carretera cap a Queenstown i passats 4km girar a l’esquerra cap a Kakapo Road, després de 11,5km girar un altre cop a l’esquerra cap a Takaro Road i després continuar 5,1km on trobareu una mena d’entrada a l’esquerra

– Per anar a Mavora Lakes només heu de seguir les indicacions a la carretera, són uns 39km de carretera sense asfaltar, però prou bona.

– Hem dormit a Mavora Lakes, és un càmping del DOC i són 6$ per persona que has de pagar en una honesty box, sembla que a l’estiu hi ha un ranger, però a l’hivern no hi ha ni una ànima.