5 de juny

Aquest post té un inici remot, de més d’un parell d’anys. L’Eva es trobava a Mèxic per motius laborals, i jo quedava com encarregat d’absorbir tota la informació possible del 2n congrés de bloggers de Volta al món. Així que aquell dissabte, amb la meva amiga Patri, viatgera de pro, ens plantàvem a un parell de les cadires del saló escollit, on començàvem a somiar mentre escoltàvem consells viatgers i relats d’aventures.

L’Eva no tenia gaire opcions per triar a qui delegar, perquè si no, sabent de la meva pobre memòria segurament no hagués estat l’escollit ☺. Però allà estàvem, posant un nou país, fins aleshores inexistent, al meu món de mans dels Quaderns de Bitàcola. Que explicaven entre anècdotes divertides de collars especiats que els posaven al visitar alguns racons de Vanuatu, on dins del passat recent d’alguna zona del país, hi havia lloc pel canibalisme…

Allà, entre riures, històries boniques de bicicleta, i relats de viatges que somiàvem fer, de sobte apareixien ells. Una parella de jovenet i joveneta, però ja iniciats en això dels viatges. Encara no havien fet un de tant llarg com la resta de conferenciants, però en tenien un de programat, ja tenien data de sortida prevista, i començaven a explicar detalls del que farien, mentre jo, a cada frase que deien, feia un bot a la cadira. Divuit mesos de viatge, un pressupost de mil euros al mes per persona, i començaven fent el Transmongolià…. Era el nostre viatge, el que teníem pensat l’Eva i jo, i que només esperàvem a que es donessin les circumstàncies administraves adients perquè a les feines respectives ens deixessin marxar amb possibilitat de retorn. Des d’aquell moment l’alter ego de l’Èlia i el Joan, quedava marcat a foc a la meva fràgil memòria en lletres majúscules, i així Voltantpelmon.com passava a ser un dels nostres blogs de capçalera. La tarda va continuar entre històries viatgeres i somnis de llargues travessies en vaixells de carga, mentre al nostre costat es sumava també la Montse i el Javi per enllestir tots plegats el congrés. Unes cerveses més tard, i la nit es començava a complicar, perquè de les cinc hores més endavant poca cosa recordo (coses de la mala memòria), però al Joan i a l’Èlia els seguia tenint presents.

Quan ho vaig comentar amb l’Eva, ella ja els coneixia, de fet els coneix a quasi tots aquests que els agrada viatjar i explicar-ho ☺, però a més, des d’aleshores es van convertir en el nostre objectiu especial de seguiment, i alhora en un llibre obert alhora de conèixer els països que nosaltres visitaríem més tard i com fer-ho. Un plaer i privilegi poder-los llegir, us ho asseguro.

I tot i que ells anaven un any endavant, finalment ens hem pogut trobar, i és que després de nombroses comunicacions telemàtiques, ens oferien la possibilitat de que passéssim a veure’ls per Queenstown, on s’han establert un temps. I dit i fet, ahir arribàvem a la ciutat, i aquesta nit hem dormit d’allò més bé a casa seva, entre històries, somriures i moltes coses per explicar-nos mútuament.

El Joan ha de treballar avui, però tenim sort que l’Èlia té dia de festa, així que avui ens portarà a fer turisme per la zona, i de pas i ja que hi som, localitzar alguns dels molts punt de rodatge de la pel·lícula dels anells. A la furgoneta hi podem seure els tres, així que ens adrecem cap a Arrowtown que es troba a tocar de Queenstown. En aquest petit poblet d’aspecte encantador, hi passegem una estona descobrint entre els seus racons una botiga de records i decoració per a la llar, entre altres coses, d’aquelles que t’enduries la meitat de la botiga cap a casa, si de cas en tinguéssim una…

A la vora del riu, o més ben dit en ell, hi ha una de les localitzacions més espectaculars. O això és el que sembla a la pantalla, perquè en ella s’hi pot veure com la Arwen travessa el riu cavalcant amb el Frodo mig moribund, perseguida pels genets negres. Allà i fent servir màgia èlfica fa créixer el riu que s’emporta els seus perseguidors.

“Cuando los Espectros del Anillo pasaron rápidos como el viento, tus amigos corrieron detrás. Muy cerca del vado hay una pequeña hondonada, oculta tras unos pocos árboles achaparrados junto al camino. Allí encendieron rápidamente un fuego, pues Glorfindel sabía que habría una crecida, si los Jinetes trataban de cruzar; él entonces tendría que vérselas con quienes estuvieran de este lado del río. En el momento en que llegó la creciente, Glorfindel corrió hacia el agua, seguido por Aragorn y los otros, todos llevando antorchas encendidas. Atrapados entre el fuego y el agua y viendo a un Señor de los Elfos, que mostraba todo el poder de su furia, los Jinetes se acobardaron y los caballos enloquecieron. Tres fueron arrastrados río abajo por el primer asalto de la crecida; luego los caballos echaron a los otros al agua.”

Nosaltres no som cavallers negres, però tampoc passarem. El camí que voreja el riu és a trossos glaçat, i no convé arriscar, que segons expliquen les llengües llargues, en els historials de les meves acompanyants, les patositats tenen un paper principal… ☺ Els tours organitzats passen per dins del riu en els seus cotxes tot terreny, però nosaltres ens conformem amb fer una passejada, i decidir en un moment donat que aquell és el lloc que buscàvem.

Curiosa és la vegetació, que tot i que ja iniciem l’hivern, mostra contrastos de colors que no esperàvem. Les muntanyes nevades serveixen de fons per a molt dels paisatges, i és que per aquí s’esquia i molt.

Aprop hi ha un altre localització, potser no tant celebrada, en la qual els orcs maten el Isildur al començament de la pel·lícula, i l’anell, font de tants problemes, que portava cau al riu. Nosaltres finalment no el busquem a dins, tot i que l’anell ens crida ☺, però el gel que es pot veure en alguna formació d’aigua glaçada ens crida més fort a no posar-hi un peu a dins…

“Pero el Anillo se había perdido. Cayó a las aguas del Río Grande, el Anduin. Desapareció cuando Isildur, que iba hacia el norte siguiendo la margen este del río, fue asaltado por los Orcos de la Montaña, cerca de los Campos Gladios. Los Orcos de la Montaña mataron a casi toda su gente. Isildur se zambulló en las aguas, el Anillo se le salió del dedo mientras nadaba, y los enemigos lo vieron, y lo mataron a flechazos.”

I ara, després d’aquest punt, ens toca portar nosaltres a l’Èlia a fer turisme. Concretament, enoturisme, i és que a prop de la ciutat hi ha la regió vinícola de Gibston Valley, i allà en un celler es concentra en un mateix punt, bon vi, i una localització del senyor dels anells. Com s’ho devien passar el Peter Jackson i la seva colla mentre rodaven aquestes escenes a Chard Farm Vineyard…

Primer cal entrar al celler, i no és fàcil, ja que posen unes normes molt restrictives que no són sempre fàcils d’acomplir…

I després a fer un tast gratuït dels seus vins, descobrim que ens agraden força, especialment els blancs, on sembla que no es fa tant present l’acidesa que notàvem a terres australianes. I fet el tast, i converses diverses, sortim a gaudir de l’entorn privilegiat on es troba.

En el curt camí que t’hi porta, hi ha un punt d’observació des d’on es va filmar quan la companyia de l’anell en petites barques passa entre els pilars dels grans reis. Efectes i retocs afegits digitalment després al marge, el lloc és d’una bellesa que fa tremolar. Això o potser és el vi que hem begut….

“-¡Mirad los Argonath, los Pilares de los Reyes! – gritó Aragorn-. Los cruzaremos pronto. ¡Mantened las barcas en fila y tan apartadas como sea posible! ¡Siempre por el medio de la corriente!”

Fins aquí i mentre seguim contemplant l’espectacle, un parell de tours arriben al mateix punt. Fa gràcia les matricules dels vehicles, que sembla que pagant una quantitat poden posar la combinació de números i lletres que vulguin.

Queenstown és la capital mundial dels esports d’aventura. Tot el que acabi en “ing” i que l’arrel del mot sigui anglesa es fa ja, o es farà aquí. De fet, són els precursors del “puenting” entre d’altres coses. Aquí hi ha el més alt del món, i tot i que no és el que tenim al davant, fer-lo en aquest punt ha de ser força divertit. També la manera de recollir als que s’han llançat, i és que ho fan des d’una barca que hi ha al riu, i estirant una corda cap avall….

Un altre celler ens espera, i cap allà anem. El busquem perquè entre els seus vins hi ha un Pinot Blanc, i en agrada això de tastar rareses. El nom del lloc és Gibston Valley, i el lloc per tastar és molt bonic. Una llar de foc i a davant un parell de sofàs, son un racó ideal on degustar vi. El problema per nosaltres és que els tasts s’han de pagar, així que en fem un per compartir.

És més gran que l’anterior celler, i el tracte menys proper, però el lloc és totalment recomanable.

Al costat, una petita botiga de formatges. Es poden tastar gratuïtament, i estan deliciosos, però no són tant barats com ens agradaria. A la botiga hi pots trobar també un seguit d’accessoris de tot tipus relacionat amb el món del formatge. N’hi ha de molt curiosos, però el que ens ha enamorat és un samarreta amb la que ens sentim plenament identificats…

Contents pel vi i pel dia viscut, tornem cap a casa. Allà, i complint amb un moment realment esperat des de fa molts dies, especialment l’Eva que feia saliveres només pensar-lo, està l’Èlia que comença a posar-se una invisible estrella “Michelin”, per fer una esplèndida Moussaka…

Nosaltres aportarem una ampolla de vi al sopar, i les ganes de menjar perquè l’oloreta alimenta. L’hora de sopar arriba, i ja els quatre a taula, el Joan ha tornat després d’un dia dur de feina, o això diu… ☺, ens cruspim aquesta delicatessen. El vi, ens el deixen per nosaltres… poc a poc no tot potser el primer dia… i amb un regust d’aquells d’haver fet un sopar de gala ens aposentem al sofà a acabar el dia amb una pel·lícula de la col·lecció.

Informació pràctica:

– Ruta: 78km Queenstown – Arrowtown – Gibston Valley – Queenstown

– Val molt la pena la visita al celler Chard Farm, tant per tastar els seus vins com per les vistes que s’hi veuen tot arribant-hi, a part de ser una de les localitzacions del senyor dels anells

– Si voleu saber on va perdre la memòria el Mario el dia del congrés de bloggers, només heu d’anar a la Bodega Bonavista a Barcelona, al carrer del mateix nom. Tenen uns vinets molt bons i cerveses artesanes de tot tipus, i el Cris us atendrà esplèndidament.

– Les localitzacions d’Arrowtown són de fàcil accés, una d’elles només heu de seguir el curs del riu, i l’altre és en un parc proper al centre.

– Arrowtown és un petit poble amb un centre molt acollidor.

– Us recomanem anar a fer una copa de vi a Gibston Valley davant de la llar de foc.

– A casa el Joan i l’Èlia s’hi està d’allò més bé, i a més fan una moussaka deliciosa 😉