7 d’agost

Últim dia acompanyats en aquest periple indonesi, i cal acomiadar-lo com cal. Dia de sol i calor. Nit d’amistat i cervesa sota les estrelles, i una foguera trencant l’obscuritat que poc a poc va apareixent després d’un magnífic capvespre. Diem adéu a l’Oscar, el repetidor de venir-nos a veure durant aquesta aventura. La propera vegada ja serà a casa, i allà entre alguna copa de vi podrem rememorar aquests entranyables moments.

Les Gili Islands, les tres illes petitones que s’han convertit en nucli turístic, es troben a tocar una de l’altre. La nostre Trawangan és la més turística i de festa, la que tenim a tocar es diu Gili Meno, i diuen que és la més tranquil·la, ideal per a llunes de mel, i sense massa oferta ni d’allotjament ni d’oci. I després queda Gili Air, la que es podria trobar en un terme mig entre les altres dues.

Aprofitant que estem molt a prop, de fet sembla que quasi be hi puguis arribar nedant, havíem plantejat la possibilitat d’apropar-nos a la illa del costat i passar-hi el dia, però finalment entre una cosa i una altra hem decidit que passaríem un dia tranquil sense agafar vaixell, que ja serà demà quan ho fem. Aixecar-nos tard, i posar al dia en el blog ha sigut la tasca principal. Hem decidit sortir a fer un passeig mentre el sol encara escanya, i apropar-nos a la part nord de la illa. Una estoneta de caminar per la platja, i la calor demana ombra i refresc. Al bar on ahir vam descansar avui no hi ha lloc per a nosaltres. Cap problema desfem el camí, i ens aturem a menjar un saté de carn, acompanyat d’una ampolla d’aigua ben fresqueta que s’acaba en un nores.

Decidim no fer platja, i necessitem una dutxa, pel que ens resguardem de la calor a l’habitació durant una estona. Sortim a passejar quan estem temperats, ja vestits amb roba de “mudar”, i mentre l’Oscar es fa un massatge a quatre mans que el deixa entre baldat i extasiat. Quan el trobem, està molt vermell, ell diu que de massatge, nosaltres creiem que avui sent l’últim dia li ha tocat més sol del compte… ☺ Fem camí cap al Sunset point. El joc de marees està en el seu punt més baix des que vam arribar a l’illa, desplaçant la línia de mar molt més enllà de la nostre posició, mentre el sol poc a poc es va ataronjat.

Decidim prendre’ns-ho amb calma, apropar-nos a una petita guingueta, que és com sembla que es diu el anomenat “chiringuito”. Quantes coses s’aprenen amb això d’escriure el blog… ☺ Seguim en situació després del parèntesi cultural… Platja, capvespre, i nosaltres allà asseguts damunt d’uns bancs de fusta, amb colzes i gots de cervesa recolzats sobre una taula, i mirant cap a l’horitzó. Música reggae originalment concebuda en aquest gènere, o altres cançons conegudes reinterpretades sota els mateixos paràmetres. El resultat és força bo en els dos casos i ajuda a fer caliu.

La gent s’apropa, de fet tot el litoral és ple de gent. L’Oscar decideix anar a buscar el sol de més aprop, nosaltres des d’aquí el veiem bé. Poc a poc els colors canvien, la gent marxa, i nosaltres demanem la segona beguda ara que l’Oscar ja ha tornat de la seva aventura que quasi el porta a quedar xop. A ell i a uns quants mes que no esperaven que la marea comences a pujar de sobte i amb alguna onada amb més força del compte.

Colors que evolucionen poc a poc, fins a extingir-se. Abans una fogata ambienta el moment, i ens il·luminarà quan la llum solar ja no ens acompanyi. Poc a poc la gent va marxant, ja no som tants. Només quedem els bons… els bons clients que demanen l’última cervesa per fer moment especial mentre arreglen el món a base de política, sensacions, sentiments, facebook, twitter, i alguna espurna de futbol, i tot i que no sempre estem d’acord en pensaments, ho passem d’allò més bé en la conversa.

Poc a poc arriba l’hora de marxar, i desfem el passeig fins tornar a la zona “urbanitzada”. Una hamburguesa deliciosa a bon preu, en un dels bars que havíem localitzat en un dels carrerons i que fins avui sempre era ple. Allà una parella d’italians molt influenciats per la moda i el posat, ens fan de companys de taula, mentre un australià i amic d’edat avançada, inicien conversa sobre Barcelona i lo bonica que és, a més del nom Messi, que surt en tota conversa que s’inicia preguntant-nos d’on som.

Un últim dia tranquil, però especial. Adéus d’abrasades i fins la propera que serà d’aquí a poc temps. Tornem a l’estat natural de viatjar al nostre ritme. Deixem a l’Oscar que torni cap a casa i ens esperi acumulant algun dels vinets que tant li agraden, que nosaltres arribarem amb molta set. Ens emportem, a més de tots els records de la seva amistat compartida a Japó i Indonesia, un pernil i una llonganissa que ell ens ha portat, fent-nos feliços gastronòmicament parlant, i que en els propers dies en donarem bona compte. De fet només al pernil, la llonganissa ja va passar a millor vida… ☺

Així que a dormir. Demà sols un altre cop i cap a un destí nou però conegut. Ubud ens esperarà per donar per tancat el nostre capítol per aquest gran país en tots els sentits que és Indonèsia, i que aquesta vegada amb la ajuda inestimable de l’Oscar i de la seva energia i ganes de veure coses, podem dir que la coneixem una mica més.