10 d’agost

Hello. Hello. What’s your name? Putu. And yours? Mario.

Conversa en una de les innumerables paradetes, on venen benzina a mig euro el litre, guardada en ampolles de vidre de qualsevol mena de licor. Eva, Mario i moto, disposats a descobrir alguns dels raconets de la illa de Bali, que esperàvem ens portessin a de les terrasses d’arròs de Jatiluwih i després al temple de Tanah Lot. No seria fàcil, ho sabíem. Les senyals indicatives són per aquí una quimera, així que l’estar perduts per una carretera que no saps on porta, quan la nit ja arriba, era un dels possibles finals d’història.

Abans, esmorzàvem de luxe al Bale Bali homestay, i allà mateix ens llogaven la moto, en la que esquivant el trànsit dels sempre atapeïts carrers d’Ubud ens aturàvem a la primera paradeta que trobàvem on posar benzina per començar a fer camí. La noia de la benzinera es diu Putu, responent i confirmant la tradició balinesa de posar el nom al fill, segons el moment del naixement i el sexe del nadó, produint d’aquesta manera que entre la població de la illa els noms estiguin molt repetits. Putu és per als primogènits, i tant pot ser posat a nen o nena. Si voleu més informació al respecte d’aquesta curiosa tradició, en aquest post ho expliquen molt i molt bé: http://isladebali.blogspot.com/2008/07/los-nombres-de-bali.html

No sabíem massa bé cap a on anar sense un mapa com deu mana, però basant-nos en el sentit d’orientació de l’Eva començava l’aventura. No hem trigat massa a adonar-nos que això no serà tasca fàcil, quan a cada pocs quilometres trobem interseccions que no indiquen cap a on es va en cada direcció. Molta gent, moltes cases per tot arreu, i passant un poble rere l’altre arribem a una zona d’arrossars. Bonica, on una aturada per descansar i fer quatre fotografies és obligada.

Més carretera. No hem agafat la direcció bona. Sabem que hi ha una carretera important que ens ha de portat a les terrasses de Jatiluwih, patrimoni de la humanitat, però no sabem trobar-la. Preguntant es va a Roma, però a Bali no acaba de ser la millor opció. Alguns camperols que ens indiquen correctament, altres ens desvien quilòmetres i quilòmetres. Si més no, divertit, perquè no tenim massa pressa que encara és aviat, i fer algun tram entre sorra i pedres també té la seva gràcia.

Una mica més endavant, un petit poble de l’arquitectura típica balinesa que es troba per tota la illa. I allà, en una corba tancada, un espetec ben fort, i la roda sembla rebentada. Sortosament som a tocar d’un poble, i tothom qui es creua amb nosaltres ens indica cap a on hem d’anar a que ens l’arreglin. Hem de canviar la llanta, està molt gastada, ens diu el jove mecànic. Li fem cas, i per 3 euros, mà d’obra inclosa, preferim no arriscar i que no ens torni a passar.

Seguim endavant, i ja semi perduts, ens aturem a un petit restaurant amb bones vistes, on a més de menjar força bé i molt barat, ens orienten del camí a seguir. Som a tocar de les muntanyes, hem de seguir una mica cap al nord, però encara ens queda una bona estona. Més preguntes, més indicacions, i comença a fer fred a mesura que anem guanyant alçada. No anem massa ben preparats, i no ve massa de gust això de conduir per aquí sense tenir massa clar on anem. Com trobem a faltar l’Oscar i el seu inseparable mòbil amb gps… ☺

Maduixes per tot arreu. De sobte, apareixen uns micos al costat de la carretera. Turistes que els fan fotos, i nosaltres anem més i més amunt. Preguntem a un grup d’homes després d’una pila de quilometres, i ens diuen que ens hem passat, que hem de fer marxa enrere, però ens donen unes indicacions acurades. Desfem camí i les completem amb les d’un policia que ens indica el camí, mentre es mira amb mals ulls el retrovisor trencat de la moto. Li faig un gràcies i adéu ràpid, i seguim carretera, però ens ha dit que encara ens queda molta estona i sens ha fet tard. Decidim deixar per perdudes les terrasses d’arròs, i anar al següent objectiu, mentre un llac a mitja muntanya ens serveix per estirar les cames, i que el cul recuperi en part la seva forma original.

Ja anem direcció Tanah Lot després de baixar metres, i allà trobem la “desitjada”. La primera senyal que veiem amb el nom de Jatiluwih, i indica que el poble només es troba a només set quilometres. Increïble la de voltes que hem donat… Decidim apropar-nos-hi, i allà les trobem. Terrasses i més terrasses. Per entrar a la part protegida s’ha de pagar. No massa, però anem molt justos de temps, i decidim que amb la part gratuïta ja en tenim prou.

Desfem la estreta carretera, i ja encarats anem cap al temple, mentre la posició del sol ens indica que arribarem justets per veure com el sol cau sobre el mar. Aquí no hi ha pèrdua, les senyals van indicant el camí, i si no, algun vianant preguntat ens respon la direcció correcta. Arribem al temple a l’hora que tothom ho fa. Gent i més gent que cobreixen les roques ara que la marea està baixa.

Els turistes no poden entrar al temple, i a més entre tanta gent, costa trobar bones oportunitats fotogràfiques.

El sol cau, i ja anem amb pressa. No volem fer el camí de tornada a les fosques, que es preveu complicat. Però abans una passejada permet observar un altre petit temple amb el sol al darrere.

Realment bonic.

No ens quedem més, toca tornar cap a casa, i sortim mentre el sol s’acomiada i la lluna, avui més plena que mai, comença a aparèixer sobre els camps d’arròs. Imatge de postal que no tenim temps a immortalitzar. Cal guanyar segons al dia, i fer tot el tram que puguem amb les últimes gotes de llum. Preguntes i més preguntes, algunes respostes contradictòries que et fan dubtar a cada intersecció del camí a triar. Les senyals indicatives són inexistents, i la foscor i els mosquits han arribat per quedar-se.

Benzina que poc a poc va baixant, anem justets, i ens hem tornat a equivocar. Ja no sabem a qui creure, pensàvem que tothom sabria com arribar a Ubud… Comencem nova tàctica d’aproximació, a cada petita intersecció parem i preguntem. Cada deu minuts, parem i tornem a preguntar, i així i amb alguna senyal amb el nom d’Ubud que de tant en tant apareix, anem prenent consciència que ja som aprop.

Finalment, un cartell conegut, i és que indica el cafè Marzano, la nostre pizzeria preferida que ens guia cap al nostre destí. Ja som entrant pels carrers del poble passades les nou de la nit, no ho teníem clar, de fet, ho veiem bastant negre tot plegat.

Però finalment ja hi som, i avui hi haurà recompensa. L’Oscar ens el va portar, i avui en donarem bona compte, amb una miqueta de pa, i un parell de tomàquets que hem comprat al supermercat. Pernil!!!! Una de les coses que més trobem a faltar, i que després de tant de temps sense tastar-ne, és un sabor que barreja casa i desig anhelat.

I així acaba el dia, que resumint-lo ha sigut genial. Potser si ara encara estiguéssim fent voltes buscant Ubud, no ho seria tant. Però un cop a la nostra habitació, amb una cerveseta i degustant el pernil, te n’adones que l’aventura d’avui ha sigut d’aquelles que de tant en tant val molt i molt la pena fer… ☺

Informació pràctica:

– Si voleu moure-us per l’illa de Bali en moto, valdria la pena que us féssiu amb un bon mapa, ja que les indicacions són totalment inexistents i hi han milers de trencants.

– L’entrada a Jatiluwih creiem que costa 20000IDR per persona

– L’entrada a Tanah Lot són 30000IDR per persona i per aparcar la moto 2000IDR més

– La gasolina a Bali està a uns 7000-7500IDR per litre si la poses als llocs del carrer i a 6500IDR per litre a les gasolineres

– Les distàncies a Bali són relativament grans. En moto i sense perdre’t 🙂 pots trigar ben be un parell d’horetes entre Ubud i les terrasses d’arròs. Una i mitja de les terrasses al temple de Tanah Lot. I el mateix temps des d’aquí a Ubud. Si tens ganes d’aventura, i temps llogar una moto pot ser una aventura força divertida.