19 d’agost

Segon dia de curs, i llicència a la butxaca. Més que pel paperet en si, estem contents perquè ens ho hem passat teta aprenent tot el que el gran Endika, amb la seva immensa saviesa ens ha sabut transmetre, i nosaltres com esponges, mai millor dit, les hem adherit a les nostres habilitats bussejadores. De nit, les llums s’encenen i dona pas a la festa. No és per nosaltres i per la nostre recent llicenciatura, si no perquè la nostre adorada Gina fa anys, i al Bizarro s’ha muntat un bon sarau.

Avui si que toca matinar de debò. Set menys quart ja preparats, així que l’operació lentilles i despertar-se, en aquest ordre, és una mica abans. Esmorzar alguna cosa que ahir vam comprar, i cap avall. Lleganyes, i cares somnolentes i mirades encara tèrboles que es troben entre manca de son, i algun excés controlat de festa d’ahir a la nit. Alcohol i busseig són enemics eterns, i nosaltres hem respectat la màxima, però a Koh Tao, i més si estàs de vacances, és una temptació que es trobin en algun moment.

Avui dues immersions determinaran si estem preparats per ser bussejadors Advanced. La primera és d’aquelles que venen de gust, i que fins ara no podíem fer. Es tracta de la profunda, baixant fins al llindar dels trenta metres. Explicació, equips a la esquena, comprovacions de seguretat, i a l’aigua. La farem al Satakut, un vaixell de l’armada, enfonsat pel govern de Tailàndia en una zona no massa profunda, perquè els bussejadors recreatius el puguin gaudir i contemplar tota la vida que l’envolta.

Anem baixant tranquil·lament, i poc a poc fins als trenta metres. Allà hi ha una de les anomenades termoclines, un fenomen produït per la diferència de temperatures entre diferents capes d’aigua. El sol escalfa les capes superiors, i a determinades profunditats l’aigua és manté freda, així que aquesta diferència de temperatura que varia en funció de la latitud, època i profunditat, provoca una sensació tèrmica molt curiosa, i en la majoria de casos un empitjorament de la visibilitat que de vegades pot arribar a ser molt elevada.

Allà aprofitant que no es veu tres a dalt d’un burro, el nostre gran mestre ens demana de seguir els exercicis de brúixola, fent quadrats, per després tornar al mateix punt en condicions de visibilitat quasi nul·la. Tot correcte, exercici completat amb èxit, tot i que en un primer moment l’Eva s’enduu un ensurt quan deixa de veure l’Endika, i una mà que surt del nores l’agafa de l’armilla… ☺

Sortim de la termoclina, i ascendim uns metres buscant visibilitat. Passegem tranquil·lament pel vaixell enfonsat sense entrar-hi a dins. Un parell de voltes i cap a una zona de pinacles submarins on hem de guiar una part de la immersió, i saber en tot moment on es troba el vaixell a on hem de retornar. Encara hi ha aire a la meva ampolla, cosa estranya, però pugem a superfície amb la prova superada. Res de narcosi produïda per la combinació del nitrogen i la profunditat, i un dels motius perquè els bussejadors sempre han de fer l’immersió en parella.

Una estona de descans i anem cap a White Rock. Aquí toca fer exercicis de flotabilitat que després d’ahir encara surten molt millor. Això de fer el buda a diferents profunditats és molt divertit, ☺ llàstima que no portéssim càmera per poder fer fotografies aquàtiques durant el curs. Després anem fent navegació per sota l’aigua, sempre tenint en ment on es troba el vaixell, i agafant punts de referència naturals que ens guiïn de tornada al mateix. A més, anar preguntant qüestions relacionades amb l’aire, metres, temps, etc, als nostre instructors, per tal que ens acostumem a treballar amb l’ordinador de busseig, i totes les funcions que fan més segura i optimitzen qualsevol jornada de busseig.

Visca!!!! Hem acabat!!!! Ja som Adavanced, i més que això, hem notat una millora molt gran en matèria de consum, flotabilitat i en especial en això de donar un pas endavant en el busseig autònom. El mar es mou, però estem molt contents.

Som a terra ferma, i dinem alguna coseta mentre omplim el logbook, anotant les característiques de les immersions, i recollint l’autògraf de l’Endika per constatar-les, que el dia que es faci famós, el vendrem a preu d’or… Després una migdiada tranquil·la a l’habitació, que aquesta nit hi ha gresca i no hi estem acostumats.

A les vuit hem quedat al Bizarro, i passejant, descobrim al Dani que s’està sotmetent a un petit turment. Diu que amb el bambú que fan servir per inserir la tinta no fa tant mal, però imaginem que tres hores de la primera sessió, i unes quantes més per la segona de demà, no són precisament un massatge amb olis essencials de rosa. Coses de l’estètica, i és que per presumir s’ha de patir… ☺

Avui el restaurant està tancat, només obert per a l’aniversari de la Gina i res de tapes, només cervesetes i begudes diverses. Hi ha molta gent, gairebé tots són occidentals que fan vida a l’illa. En coneixem uns quants, i més després d’haver passat dues vegades per aquí, però sembla que l’Eva mostra clarament les seves preferències… ☺

El Toni, i el Beltran. I al fons la Gina com a artista principal de la pel·lícula. Avui fa vint-i nou anys, i s’emociona quan al projector posen un vídeo que han fet molts dels seus amics i família. Nosaltres també ens emocionem, és molt bonic. La gresca segueix, antifaços per aquí i xarrera per allà. El Beltran tampoc estarà massa més temps per la illa. Provarà sort amb la seva parella a terres australianes d’aquí uns mesos. Segur que els hi va be, són d’aquella gent que es sap buscar la vida, i si el concepte karma funciona com hauria de ser, segur que així serà, perquè realment s’ho mereixen.

El Bizarro està a punt de tancar, i la festa es desplaça cap un altre lloc. L’Endika ens ofereix portar-nos en la moto cap al següent bar, un a darrere i l’altre a la cistelleta del davant… No ho veiem clar, però vist lo que és capaç de transmetre sota l’aigua, no dubtem que se’n sortís. Una coneixença més de les que valen la pena al sarró. Coincidències, però aquí a Koh Tao se’n concentren moltes!!!

Això de sortir de festa té un cos elevat en matèria econòmica i no estem per a masses extres. No és barat, ni aquí a Koh Tao. Així que tot i que estàvem decidits a fer una copa més al següent bar, aprofitem una parada, i com som bons alumnes, hem après la tècnica de la bomba de fum que va servir de tant en tant el Toni, i dissimuladament i acomiadant-nos sense fer massa soroll, marxem a dormir.

És tard, nosaltres habitualment a aquestes hores ja en fa un parell o tres com a mínim, que dormim. Però ens ha encantat compartir aquests moments especials amb la Gina. Moltes felicitats guapa!!!! No sabem on serà el proper, segurament no hi podrem assistir, però allà on siguis, encara que sigui breument, sabràs de nosaltres que segur ens recordarem de felicitar-te… ☺