5 de setembre

Wadi Rum, cap a ell adrecem les nostre motxilles. Alguns diuen que és el desert més bonic del món, altres que no, i uns quants hi ha que encara no ho han decidit. La vall de la lluna l’anomenen. Deshabitat, solitari, on la pedra sorrenca i el granit de les muntanyes que el custodien s’han anat erosionant fins a formar un mar de sorra fina, vermella, que et fa sentir en un indret diferent a la resta.

No tenim massa temps per visitar aquest racó imprescindible de Jordània, però tampoc tenim l’agosarat pla de presentar-nos a ple migdia a les portes de l’infern, així que deixem que el despertador soni a una hora prudent, i ens aixequem amb la calma que permet la il·lusió que tenim, per viure un dia com el d’avui. Esmorzar el de sempre, i una estona de calma a les haimes intentant que alguna de les engrunes de brisa que arriben a Aqaba temperin el nostre cos. Motxilles recollides, i un ball per acomiadar el Mar Roig…

Eva bailonga from Eva Martinez Bordons on Vimeo.

Acomiadaments diversos, i cap al cotxe. Ens aturem a comprar uns durums pel camí, i enfilem carretera cap al Uadi més llarg de tot Jordània. “Wadi” es pot traduir com a vall, i “rum” en arameu vindria a ser “elevat”, així que la suma de les dues coses defineixen al lloc on ens adrecem per la carretera que travessa Jordània de Nord a Sud, o a l’inrevés. Amb el Mar Roig al retrovisor, travessem un punt de control sense cap problema, i és que ser de Barcelona i la paraula “Messi”, fan les coses més fàcils.

Alguna que altre tanqueta militar que descansa al voral de la carretera, i poc a poc ens apropem a destí. Jordània és un país fàcil per fer per lliure, no hi ha massa llocs on et puguis perdre, i nosaltres amb l’Eva com a copilot, aviat estem agafant el desviament cap al Wadi Rum. Arribem a l’hora de la migdiada, i a part d’un quants homes vestits amb robes tradicionals, no s’hi veu massa moviment al punt d’entrada al desert. Pots portar la reserva feta, o simplement apropar-te a aquest punt, i ells t’assignen un guia i un campament per fer nit.

Aparquem el cotxe allà on ens indiquen, i abans d’entrar xarrem amb un noi que diu que ens farà de guia. Els preus són tancats pel que sembla, però aquesta forma de funcionar tant poc ordenada i on sembla que sempre hi hagi alguna petita escletxa on t’estiguin prenent el pel, ens segueix produint massa desconfiança per integrar-la bé dins de la nostre normalitat. Així que amb l’equipatge just per passar la nit al desert, pugem a la camioneta destartalada que ens portarà a conèixer les terres que Omar Sharif i Peter O’Toole també van trepitjar…

El camí és ple de pols, recordant que som al desert, i que circulem per les marques que cotxes precedents han deixat. Algun sot, que ens fa botar i agafar-nos fort a l’Eva i a mi, mentre la Glòria va fent petar la xerrada amb el conductor-guia a l’interior de la cabina. La primera aturada és a una font que abasteix d’aigua aquestes contrades. El conductor aparca sota una de les contades ombres que algun solitari arbre fa, i ens convida a pujar al turó des d’on hi ha unes bones vistes.

No pugem fins a dalt, només fins allà on la calor i la nostre habilitat muntanyenca ens deixa. Des d’allà ja en tenim prou.

Seguim endavant. La bellesa d’aquest desert de pedra i muntanya és espectacular. Potser fer alguna ruta menys turística deu ser una gran opció. En la següent aturada pugem a una pedra des d’on ens sembla reviure aquelles imatges de Lawrence d’Arabia al galop aixecant pols. Allà ens trobem a un grup d’espanyols amb els que intercanviem unes quantes paraules sota el sol abrasador.

Per sort anem preparats per l’entorn. Mocadors, ulleres, protecció solar, i aigua… ☺ és que som unes aventureres…

Un petit canó amaga uns petroglifs a la següent aturada. Un lloc preciós, i a més a l’ombra. No sabem el que hi diuen, però hi passem l’estona llegint-los i somiant el que hi podrien dir.

La gran duna vermella ens espera, i allà que hi anem. A la part protegida per l’ombra de la muntanya la sorra és freda. A la que toca el sol, crema com un ferro roent. Pugem a dalt. Mirem la immensitat d’aquest desert diferent, on a la llunyania alguna silueta d’algun camell perdut es retalla, i tot d’una iniciem la baixada. Corrent cames ajudeu-me, no només per la sensació d’enfonsar-se en aquesta sorra fina, si no per intentar tenir poc temps de contacte amb la sorra, que ens recorda a cada passa el que ella pateix cada dia a mans del seu amic sol.

Viatge a Itaca al Wadi Rum from Eva Martinez Bordons on Vimeo.

Una haima ens espera. Uns tes precedeixen als somriures del noiet que ens els serveix. Hi ha diversos souvenirs per comprar, però ara prima el descans i gaudir d’aquest te enmig del desert.

La tarda avança ràpidament, i avui és un dia en el qual no ens podem permetre no gaudir del capvespre. Avancem cap al nostre campament, un dels molts que hi ha repartits pel desert. No sabem quins son els millors, no hem llegit gaire al voltant, però si que sembla que la majoria són turístics. Arribem al nostre, i esperem una estona a una gran haima mentre ens assignen una de les petites tendes amb finestra al desert que ens acollirà aquesta nit.

Aquí hi trobem més turistes. N’hi ha de diferents nacionalitats i procedències. Un grup de dones russes és el més nombrós, i entre elles destaca una noia que te els cabells tant llargs que li arriben als peus. Els porta ben pentinats, recollits en una trena interminable. Ja tenim habitació. Llits de motlles i res més, però l’entorn és increïble, decidim mentre contemplem les vistes del desert des de la finestra ben oberta.

L’hora màgica s’apropa, i pugem cap a una petit turó de roca. Ens apartem del grup majoritari i trobem un petit racó on gaudir amb tranquil·litat del moment. Els sol es va ponent, tons ataronjats, que van enrogint cada cop més el ja de per si desert vermell.

Poc a poc la rodona de foc que ens fa patir quan treballa a màxim rendiment, va quedant en un nores mentre esperem a que les petites muntanyes l’acabin de fer desaparèixer.

Esperem una estona més posant la vista a l’horitzó, sobre l’estela d’un camell que s’ha escapat del seu propietari, i és perseguit pel mateix. Finalment no hi ha final feliç i l’animal és recuperat… Baixem amb cautela de la roca, i anem cap a la haima gran, on ens serviran el sopar ja inclòs en el preu.

Viandes de tot tipus. Algunes d’elles cuinades a la manera de forn tradicional, sota terra. Gaudim del sopar asseguts a terra, mentre el propietari del recinte ens fa una actuació musical que consisteix en fer sonar un instrument de corda que ell rasca amb una mena de serra, a l’estil d’un violí. El so no ens acaba de convèncer del tot, suposo que és perquè la nostre oïda no hi està acostumada.

Acabem, fem petar la xerrada una estoneta, i donant les gràcies sortim cap a la immensitat que forma la conjunció de desert i cel. Les nits per aquests indrets son tant o més boniques que els dies. Llàstima que encara no tenim massa idea de com fer fotografies nocturnes. Haurem de practicar.

La lluna allà a dalt ens mira tranquil·lament, mentre nosaltres ajaguts a la sorra intentem identificar constel·lacions.

Decidim que ja ha arribat l’hora d’anar a descansar. Des de l’habitació i amb la finestra obert podem seguir estudiant el cel. No sabem l’hora que és, no la consultem perquè aquí no mana la tecnologia, si no la llum i el cansament, així que poc a poc anem caient. Primer un, després l’altre, i finalment l’últim que diu “bona nit”, i ningú li contesta…