7 al 11 de setembre 2014

Potser perquè ja portem molts dies. Potser perquè l’energia va justa. Potser perquè el que va justa és l’economia. Potser perquè tenim ganes de tornar. Potser perquè tenim ganes que això no s’acabi mai. Potser perquè necessitem uns dies d’adaptació abans de tornar a la realitat. Potser per tot això, o pot ser per no res del dit fins ara.

Deixar la Glòria al matí del primer dia a l’aeroport, acomiadant-nos sense llàgrimes perquè ens tornarem a veure abans que no recordem que no la tenim aprop. I després, cinc dies de deixar passar el temps. Gaudint d’hores a Amman, xerrant, fent viatjar la memòria a aquells llocs d’on encara no hem tingut temps de pair els records, mentre acompanyes somriures i melancolia amb un humus com deu mana.

Un recorregut que ja coneixem cap a Aqaba, intentant fer-lo per carreteres secundàries. Pensant en que en un altre moment creuaríem a Israel, uns dies si més no si a l’Eva li aguantés el passaport uns dies més. Maleïda burocràcia.

Ens submergim a la piscina del Bedouin Garden, somiant el retorn. Aquell que anheles després de tant de temps. Visualitzant totes aquelles cares que necessites veure, i aquells cossos que al abraçar-los fan que et sentis més proper al que realment ets.

Uns dies per decidir que estem cansats. Que el cos és savi, i sap quan el retorn s’apropa per donar-te a entendre que ja estàs sota mínims. Planejar projectes de futur, aquells que t’il·lusionen i omplen de llum el que ens vindrà. Sempre desconegut, tot ple d’incògnites que haurem d’anar aïllant fins trobar la nostra pròpia solució a les incerteses que ara se’ns presenten.

Abandonar allò que has sigut molt temps. Una vestimenta, una manera de viure, unes heroiques sandàlies que han aguantat tot allò i més, i que ja es mereixen la jubilació.

Apurar uns últims dies penjats del wifi mendicat per tenir noticies de casa. Posar-nos la pell de gallina per una diada reivindicant allò que som, des d’un cafè de l’aeroport d’Amman.

Angoixa, nervis i alegria. I tristesa.

Recordes Eva, allò que érem fa 460 dies?

Vint quilos més de persona segur. Vint quilos menys de records i experiències també.

Així començàvem a somiar. Deia Neruda…

“Muere lentamente quien no viaja,
quien no lee, quien no escucha música,
quien no halla encanto en si mismo.

Muere lentamente quien destruye su amor propio,
quien no se deja ayudar.

Muere lentamente quien se transforma en esclavo del habito, repitiendo todos los días los mismos senderos,
quien no cambia de rutina,
no se arriesga a vestir un nuevo color
o no conversa con desconocidos.

Muere lentamente quien evita una pasión
Y su remolino de emociones,
Aquellas que rescatan el brillo en los ojos
y los corazones decaídos.

Muere lentamente quien no cambia de vida cuando está insatisfecho con su trabajo o su amor,
Quien no arriesga lo seguro por lo incierto
para ir detrás de un sueño,
quien no se permite al menos una vez en la vida huir de los consejos sensatos…
¡Vive hoy! – ¡Haz hoy!
¡Arriesga hoy!
¡No te dejes morir lentamente!
¡No te olvides de ser feliz!”

Nosaltres tornem. Acabem viatge i cap a casa. Una Eva i un Mario diferents. No volem morir. Ho desitgem Pablo.

Ítaca ens espera. Ítaca hi serà, i nosaltres la trobarem. Una vida després d’una vida, i allà retornem mitjançant un vol de matinada via Bucarest que ens farà tornar a sobrevolar les seves costes.

Eva!!! Dormim!!! Somiem!!! Que el demà serà nostre…