El nostre tren ens recollia a les 16:15 per l’estació d’ Ekaterinburg, i puntual com sempre, ens obria les portes, i la provodnitsa (l’encarregada del vagó), ens revisava el bitllets i passaports i ens feia passar. En aquesta ocasió i com havíem de passar unes 60 hores al tren, vam optar per viatjar en el que podríem anomenar com a segona classe. Compartiments de 4 llits, en lliteres de 2 i 2, on hi ha una petita tauleta al mig. En el nostre cas, vam optar per escollir, llit de dalt i de baix perquè així podíem posar motxilles sota el seient tranquil·lament, i fer i desfer com volguéssim dia i nit, sense dependre de ningú altre.

El mític transsiberià és la via fèrria més llarga del mon i uneix en el seu recorregut més clàssic, San Petersburg i Vladivostok , a tocar del mar del Japó, amb una via de 9.288 kilòmetres. Es van construir entre finals del segle XIX i principis del XX. A aquest recorregut, se li han afegit diferents ramals, entre ells el que nosaltres teníem en ment, el Transmongolià, que des de la ciutat d’Irkutsk, propera al llac Baikal, et porta per les planúries Mongoles, passant per la seva capital Ullanbatoor, fins a Beijing.

I que fas en un tren tantes i tantes hores, rodejat de persones amb les que difícilment et comuniques. Doncs anem a pams….

El primer que cal dir, és com fas front a les necessitats més bàsiques, la higiene, per exemple. En el nostre vagó hi havia dos WC on poder fer una neteja bàsica i necessària, ajudats per les tovalloletes netejadores que son la Bíblia d’aquests tipus de situacions. I la segona necessitat bàsica, el menjar. Cal dir que el trajecte es pot fer per etapes, el tren va fent parades, algunes més llargues i altres molt curtetes, sempre indicades en el tauler i seguides fermament, on apareixen a les andanes venedors ambulants i petites botiguetes on comprar tot el necessari i més, per no passar gana, en el nostre cas, ja vam fer rebost en un supermercat abans de pujar al tren, on el plat principal i estrella son uns recipients de fideus on només has d’afegir aigua bullint i esperar 5 minutets per poder-los menjar. Afegir que en cada vagó podem trobar una aixeta d’aigua molt calenta on poder preparar els fideus, tè, etc… I un cop les qüestions bàsiques cobertes, per la resta imaginació….

Pots contemplar el paisatge, tot i que no és especialment canviant ni espectacular, sota el meu punt de vista en el tram fins Irkutsk, si que pots veure les cases de fusta típiques, i els paisatges de natura, mentre deixes la ment en blanc, o somies que estàs fent un recorregut d’una part d’història…

O fer relacions personals, nosaltres no en som uns experts, i en aquest trajecte hem tingut la companyia d’un noi rus musculós que tot i ser molt educat, no hem parlat massa, per no dir gens. Amb la resta de viatjants, quatre paraules de rigor, però no hi hem pogut gaudir d’un intercanvi d’experiències satisfactori. A més, buscant entre la resta de vagons tampoc hem trobat cap català, ni espanyol, ni no rus amb qui intercanviar quatre paraules amb anglès per poder aprendre una miqueta de vida… El que si que hem contrastat, és la diferència de tarannà entre la segona classe i la tercera, on els compartiments de 4 lliteres sembla que tanquen una miqueta la comunicació, ja que en tercera vam veure més interacció entre tot el personal.

O llegir, en format paper o electrònic, escoltar música, veure pel·lícules o series, i després esperar torn als endolls del passadís per poder recarregar els aparells electrònics. Els professionals ja porten un allargador per poder carregar l’aparell dins del compartiment.

I sobretot descansar, dormint o sense dormir, i fent que qualsevol intent de seguir un horari sigui una bogeria, ja que has de conjugar a la perfecció l’horari de Moscou que és el que porten els trens, amb els de les localitats on vas passant que tenen cadascuna el seu depenent de la seva longitud horària. Així que acabes tenint una mena de jet-lag que no saps si estàs dinant, esmorzant o berenant, i si has de dormir o ja toca despertar-se….i tot que no et desperti la persona que neteja, aspirador en mà que entra a la cabina per donar-li lluentor…

I per suposat, les dues coses per mi més importants, xerrar amb el teu company o companya de tot, de la vida sense pressa, gaudint de la conversa, i sense esperar a que arribis a ningun lloc a cap conclusió que finalitzi el moment, perquè tens la tranquil·litat de que el trajecte trigarà a acabar, potser com una metàfora del nostre viatge… i per últim fer el teu raconet interpersonal, somiar, pensar en tot el que vulguis, en totes les coses que han passat, en tots el somnis que queden per davant, en tots aquells que trobes a faltar, i que estaran fent en aquest moment, i en tots aquells a qui coneixeràs, sens dubte, un dels millors regals que et pots fer, dedicar un temps a no tenir pressa i pensar fins que decideixis que ja toca deixar de pensar i dedicar-te a alguna altre cosa….

I al final, el final, Irkutsk ens espera, té dues estacions, no sabem ben bé quina és la bona, entenen que la segona perquè és on el tren para més temps, i l’encertem de ple. Son les 3 de la matinada, hora local, les 10 de la nit hora de Moscow, i les 8 de la nit hora Barcelonina, i baixem del tren, les motxilles a l’esquena, i una que no tanca plena de records d’aquest mític viatge …☺ , i ara busquem un raconet on fer temps, a la segona planta ens fan pagar per dormir a terra, així que cap a les butaques metàl·liques, on intentem fer sense sort que el temps passi, aquí ja no el gaudim, aquí volem que arribin les 8 del matí per anar cap al Hostel i poder ressituar-nos a la vida a terra ferma, així que la televisió russa en acompanya amb una sèrie de detectius indescriptible, a que el temps passi fins que comenci el nostre veritable temps a Irkutsk… i tot i que aquesta etapa s’acaba, encara ens en queda alguna de resseguir el recorregut d’aquest tren màgic… Us anirem informant…