En la lonely dins de la ruta del Transsiberià , no li donen massa importància a aquesta illeta, però els diferents bloggers que hem anar seguint, han fet una parada en aquest raconet, un petit braç de terra que s’ha desenganxat del continent, i ha quedat com una petita illeta, separada pocs metres de terra ferma, enmig del llac Baikal.

Aquest magnífic llac, és el més profund del planeta, de fet conté el 20% d’aigua dolça no congelada del planeta, de fet es diu, que amb l’aigua del llac es podria tapar tota la superfície terrestre amb uns 20 cm…i les seves mesures son uns 686 kilòmetres de llarg, per uns 80 d’amplada i uns 1680 metres de profunditat coneguda, i a més té un ecosistema propi, amb moltes espècies endèmiques, amb “avistaments” d’ossos a les seves costes, i com no amb les nerpas, les foques del Baikal com a actrius principals.

La excursió contractada, és de 3 dies 2 nits, i surt per uns 3200 rubles, transport i pensió completa a la guesthouse que ens acollirà. La majoria de motxilers que venen per aquestes contrades, arriben al Nikita Homestead, pel que es veu molt recomanable per a gent jove, però nosaltres hem agafat la oferta que hi havia al nostre hostel i no tenim massa clar on anem a dormir….

Cap a les 9 del matí, truquen a la porta del hostel d’Irkusk, i és el conductor que ens passa a recollir a nosaltres, i al sobre que te esperant a recepció…. Nosaltres ja esmorzats i preparats, pugem a la Van que ens portarà cap al nostre destí.

Anem recollint gent aquí i allà, i finalment fem aturada com a una parada de furgonetes, on acabar-se de posar d’acord amb altres conductors i amb el que creiem que és el jefe, intentar recollir algun últim passatger. Cap a les 10 passades, comencem a circular, per carretes llargues i de moment ben asfaltades, amb uns paisatges verds de planúries il·limitades. Passades un parell d’horetes, fem una paradeta, on poder prendre alguna cosa, i fer alguna visita al “excusado” de tipo letrina….

Reprenem la marxa, i ens desviem cap a una carretera, més agresta, amb paisatges similars, on segueixen apareixent els poblets o les casetes escampades, fetes de fusta. Els amortidors de la furgoneta no son últim model, d’acord amb el conjunt del vehicle, i el conductor és d’aquells que no té una especial delicadesa per a la conducció, així que anem fent bots aquí i allà, sense que arribi a ser dramàtic. Una trosset de carretera sense asfaltar, i ens plantem al transbordador que ens portarà cap a Ohklon. Carrega cotxes i persones, i en deu minuts ja estem a l’altre banda, circulant uns trenta kilòmetres per carreteres de sorra fins arribar a la única ciutat de l’illa i on es troben la majoria dels allotjaments. La ciutat de Khuzhir.

La primera impressió és que es tracta d’un poble de l’oest americà, amb les deixalles de la Rússia comunista. Un bon còctel, que ens fa témer que en qualsevol moment, ens aparegui un pistoler amb gorra siberiana, revòlver en una mà, i en l’altre ampolla de vodka….

Cinc hores després d’haver sortit del hostel d’Irkusk, parem davant del que sembla una casa particular, de fet no hi ha cap cartell que indiqui res en tot el poble, i ens surten a rebre dues senyores d’edat més aviat avançada, però amb empenta, que sense gota d’anglès es fan entendre a la perfecció… Hi ha diferents habitacions, i ens ensenyen la nostre perquè deixem les coses. Sortim i ens ensenyen les instal·lacions de la part posterior, WC amb inodor i tot, dutxa d’aigua freda… tot amb sistemes rudimentaris, però muntat a la manera occidental…

Ens porten al menjador, on una dona més jove i d’aspecte més agradable, ens diu en anglès les hores del àpats, i ens convida a fer un te, que acceptem encantats.

Avui l’àpat inclòs, és el sopar a les 20 hores, així que anem a fer una volta pel dispers poble a veure que trobem. No ens acabem de situar en aquest poble sense centre, així que anem a veure el llac, pugem cap a una església petiteta que veiem a dalt d’un turó, i allà trobem una combinació de vista i tranquil·litat que ens fa respirar profund, i assentir que ha valgut la pena venir fins aquí.

Ens asseiem, caminem, fem fotos, tot en silenci, imbuïts d’aquest esperit tant especial, i anem fent, seguint el litoral sota un clima agradable que a estonetes amenaça en va pluja.

La càmera, ens fa molt el tonto, costa molt de disparar les fotos, i això en preocupa, però intentant no pensar-hi, arribem a una platgeta on tocar l’aigua gelada del llac. Pugem cap a un turonet, amb la perícia de l’Araceli Segarra, i arribem a una de les postals d’aquest indret…

Seguim gaudint fins a carregar completament els nostres nivells de satisfacció, i tornem cap a “casa” pel que creiem que és el carrer principal del poble, on veiem algun cafè, una Diskobar, i algun lloc on lloguen quads i fan excursions, però no ens acaben de convèncer, així que creiem que demà anirem tranquil·lament pel nostre conte, a veure que ens depara el dia…

Ja a la guesthouse, anem a veure que ens ha cuinat aquesta bona dona. Un plat d’arròs, amb el que semblen un parell de pilotes de Nadal, i un pa deliciós per acompanyar. Tot realment bo!!!! Ens ha encantat!!! I per acabar, un te, que pel que ens va explicar la Tatiana, no beuen en els àpats, ho solen fer quan acaben, així que nosaltres seguirem aquests costums….

I a les 10 a dormir, que tot i el que cel té un color preciós, ha refrescat i tenim força son, així que veiem un capítol de Game of Thrones, i demà serà un altre dia….