10 de juliol

Hi ha dies que els pots definir amb sabors, per exemple agre-dolç, o amb el títol d’una cançó de Luis Ramiro, “Tristefeliz”. Avui així ens sentim, tristos perquè s’acaba el compartir amb el grup d’aquest dies, la nostra petita família.

Les xerrades amb la Coleen, els jocs amb el Pushka, els somriures del Mashka, i la vitalitat i encant de la Orgui, que ens ha robat el cor. Feliços per tot allò que hem après, el que hem pogut gaudir amb aquesta gent i les seves costums, a més de constatar que ens agrada adaptar-nos a tot. Contents, per la dutxa que vindrà, i per poder saber d’amics i familiars. I il·lusionats perquè ara toca preparar Xina i Japó, que en tenim moltes ganes.

Crec que la millor manera de definir aquest país, és que Mongòlia no és un país per veure, si no un país per viure’l. Qui hagi estat, i li hagi encantat, segurament estarà d’acord amb aquesta frase, així que amics i amigues que no tingueu por a les carreteres dolentes, i tingueu ganes de descobrir, no us ho penseu, apunteu-lo a l’agenda. I a més tenim el contacte de la persona ideal per fer-lo gaudir.

Els seus paisatges globals son espectaculars, les seves tradicions, la seva gent, els seus cels de dia i de nit, gaudir-los amb soledat i tranquil·litat, no te preu, malgrat no tingui bones infraestructures, ni monuments reconeguts, i a les possibles incomoditats.

Avui, últim dia de tour, ens hem despertat rodejats de família, mentre alguns munyien les cabres, la Orgui cuinava unes delicioses creps que ens hem cruspits amb una inusual gana a primera hora del matí.

La carretera ens espera, avui si la carretera. Ens acomiaden de la família, i sortim d’aquest raconet més que ens ha captivat. Asfalt a trossos, però força continu fins a l’hora de dinar, que per mantenir les tradicions fem al mig del nores. L’últim àpat, i més carretera.

Ens desvien, avui hi ha tota la policia que no hem vist aquest dies, i anem a parar on faran la cursa de cavalls del Nadaam, on es comença a intuir el moviment. Els seus gers plantats en les planúries immenses, i vehicles de tot tipus que comencen a agafar posicions. Nosaltres passem de llarg, i cap a les 16 hores estem entrant a la capital. A partir d’aquí el caos. Trànsit i més trànsit, on tothom intenta passar davant de l’altre, sense respectar res. Els carrers de doble sentit son omnipresents, tot i que només hi càpiga un cotxe, així que les cues són llarguíssimes. Finalment, després de dues hores i alguna discussió, no està gens malament per una ciutat de només un milió d’habitants, arribem al Golden Gobi.

Hi ha molta gent amunt i avall, però agafem els nostres llits, les nostres motxilles, i esperem torn a la dutxa. El torn arriba, i és un veritable plaer. Cos net, roba neta.

Ens acomiadem de la nostre família d’aquests dies, donant-los les gràcies per tot, i anem a comprar al supermercat alguna cosa.

La fi del mon sembla que arriba, desenes d’hordes de mongols, armats amb carrets i cistells amb rodes, ocupen tots els racons del supermercat, convertint-lo en pista de xoc, així que comprem les coses ràpidament i amb algun xoc inevitable, fem cap al hostel.

Mala noticia, no podem fer bugaderia, és tancada per les festes….i no podem rentar a mà, perquè aquí no es pot penjar…total, que ja veurem que farem perquè la roba camina sola…

Ara si, les bones noticies, whatssapsss a tope, internet, i un parell d’skypes!!!!

Javi!!! Tant esperar per veure’ns i no t’afaites….. 🙂 però molt contents d’haver parlat!!!!

I amb la colla de Puigcerdà!! A recuperar-se i a continuar endavant….

Ara ja més tranquils, alguna coseta per picar, i a dormir en un llitet net, tou i amb coixí, que de vegades també s’agraeix….