14 de setembre

Les quatre menys quart i el despertador sona amb insistència, després de no haver dormit més de dues hores, però contents ens llevem i vestim perquè tenim moltes ganes d’anar al Tibet. Baixem escales sense fer massa soroll, i hem de despertar a un noi que dorm al sofà, perquè ens faci el checkout i ens retorni el dipòsit, mentre el taxi ja ens espera a la porta. La parella d’holandesos amb els que compartim taxi i tour pel Tibet, també s’incorporen, i ens encaminem cap a l’aeroport que està situat a uns quaranta minuts de trajecte pels carrers de Chengdu quasi acabats de posar.

Facturem sense problemes, i comencem a ensenyar el permís del Tíbet per poder anar passant les successives fases de seguretat que ens porten cap al nostre avió. Puntualitat en la sortida, i comença l’espectacle. Per sort ens ha tocat finestra, quan l’avió s’enlaira fins sobrepassar el núvols, al·lucinem amb la visió d’un mar blanc de cotó, on sobresurten unes petites illetes. L’efecte visual de les muntanyes per sobre els núvols és espectacular i hipnòtic, fins que arribem a una serralada imponent, on pel que sembla ja no deixa passar la nuvolada. Des d’aquest punt fins a Lhasa la son em venç, i intento descansar una miqueta en aquest trajecte d’unes dues hores.

Només arribar, les motxilles que surten seguides i ràpides, com amb ganes de veure Lhasa, i ja podem sortir per la porta, ensenyant un parell de vegades mes el nostre permís per accedir a aquesta regió tan controlada. Els nostres companys holandesos ens esperen a fora, ja que venien en un altre avió que sortia cinc minuts abans, i estan acompanyats per la resta de la expedició, el guia tibetà, i dos nois de Vietnam. Primer de tot, presentacions, després rebuda amb un mocador blanc al coll, i així tots ja ben mudats, podem fer la primera foto de grup.

Des de l’aeroport uns 40 minuts cap a Lhasa, on és obligatori que vinguis amb tour i guia contractat, i que a més et vinguin a recollir al aeroport. Ja des de l’inici ens adonem que el guia parla molt i ràpid, i ens comença a explicar qüestions relatives a la vida tibetana, les mesures de seguretat que hem de tenir en compte, i les prohibicions a les que ens sotmeten, com per exemple, no anar sense guia, o no poder fer fotos a les patrulles militars xineses que sovint veurem deambular per aquesta zona.

Lhasa està a uns 3.600 metres d’alçada, i com hem pujat de cop, sense l’aclimatació requerida per aquests casos, tenim un major percentatge de possibilitats de patir mal d’alçada, així que ens han donat un seguit de recomanacions per intentar prevenir el mal de cap, marejos, i possibles complicacions que poden fer que un viatge de somni, es transformi en un malson…

Algunes de les recomanacions més típiques, són per exemple que beguis molta aigua, amb les conseqüents visites al lavabo. Alguna de curiosa, com que durant els dos primers dies no ens dutxem, no sabem el perquè, però seguirem el consell. I sobretot la més important, que durant les primers hores d’estada a Lhasa, i a ser possible durant el primer dia no facis gaires esforços.

El nostre hostel, està molt cèntric, a tocar del Jokhang, i a un passejet del Potala. Després de deixar les motxilles a l’habitació, volem sortir a comprar alguna cosa per esmorzar, així que contravenim el principi de repòs, i ens deixem portar per aquests carrerons, veient les cares d’aquesta gent, els seus somriures que t’omplen de joia, mentre mires el cel, i te n’adones que estàs en un lloc únic. Les forces renovades que ens ha donat aquest indret, ens porten cap al Bakor, un carrer ample que rodeja el Jokhang, i des d’on podem fer el passeig circular al voltant del temple seguint el sentit correcte, acompanyant força gent que fa el mateix recorregut mentre reciten mantres, duent en una mà un rosari i a l’altre una mena d’estupa portàtil que fan girar. A més trobem també el nivell avançat, que en una sèrie de quatre moviments, on enllacen tres de resos amb les mans, i finalitzen estirant-se completament a terra. Molt curiós de veure per nosaltres, i per ells deu ser dur, tal com sembla indicar la nafra que algun d’ells porta a la cara.

No volem abusar de la nostre sort, amb el mal d’alçada, i el cos ens demana descans que avui no hem dormit gens, així que tornem al hostel, proveint-nos d’uns panets rodons recent fets, i alguna cosa d’un súper que ens servirà per fer un esmorzar invers. És a dir, menjar abans d’anar a dormir… ☺

Tres horetes, i ja estem una miqueta millor. Aprofitem que avui tenim tot el dia lliure, i anem a fer una volteta per Lhasa al nostre aire, que és el que més ens agrada. Primer de tot, seguim passejant per aquests carrerons, gaudins dels seus edificis, i passant el controls policials que delimiten algunes zones, sentint-nos observats per policies de paisà que vigilen des d’algun terrat. Busquem l’hotel on la vegada passada s’havia allotjat l’Eva, i el trobem, però no uns quants petits restaurants que semblava recordar on feien pinxos. Des d’allà, un altre lloc que li va encantar a ella, al Marcel, la Judit, i l’Alfonso, quan hi van estar fa uns anys. Es tracta d’un convent de monges tibetanes, on després de trobar-lo podem fer un “sweet tea”, una mena de te, llet i sucre, que realment està força bo, i que podem compartir amb tibetans i tibetanes, que en alguna ocasió ens omplen el got quan veuen que el tenim vuit, malgrat hem demanat un “termo” sencer que encara tenim per acabar. El preu ridícul, el lloc encantador, i a més es pot menjar, així que per poc que puguem ens tornaran a veure.

El passeig cap al Potala era imprescindible, així que sota un solet que dona escalfor de màniga curta, caminem pel passeig on hi ha tot de paradetes en direcció al majestuós palau. A punt d’arribar, tanco els ulls, i li demano a l’Eva que em porti al mig de la plaça, visió frontal al Palau. Un segons per respirar ben a fons, intentant acumular energia per copsar en un primer cop d’ull tota la màgia que desprèn. Obro els ulls, i allà està, davant nostre, present, majestuós i orgullós, per damunt de tota la ciutat, i resistint fermament a la opressió sistemàtica i brutal en tots els sentits que fa el govern xinès a aquest territori que ell representa. I aquí les hores passen, fem fotos des de la plaça, fins cansar la càmera. Un noi tibetà ens adreça cap a un dels costats, des d’on les vistes son increïbles i a més és la imatge que surt en el bitllet de 50 yuans. El temps ens ajuda, i dona uns núvols que encara fan el marc més incomparable. Combina el blanc del Palau, i aquest cel tan blau, perfecte, potser el més bonic que hem vist mai. Ens omple de pau, de tranquil·litat, de joia, d’energia, de felicitat.

Més fotos, nuvis inclosos que participen d’aquests moments nostres, únics, i després de retratar-los, baixem d’on érem, tornem a la plaça, seiem en algun racó, riem, saludem amb alguna expressió tibetana recentment apresa, i ens responen amb un somriure i una salutació. Nens que volen jugar, i s’amaguen, entre la curiositat i la vergonya, darrere d’algun d’aquests vestits que llueixen tant les dones d’aquestes terres.

Hem tornat al punt on va començar tot, jo sense saber-ho ni estar present, però l’Eva va estar en aquest mateix punt poc abans de coneixen’s, diu que li van netejar l’aura, a ella i al Alfonso, però no sé si ho van fer massa bé perquè devia demanar un príncep blau i l’atzar es va equivocar de gripau, i li va portar un que no ha acabat la metamorfosi després del primer petó… ☺

I ja quan es fa fosc, cansats, no sabem si pel mal d’alçada o per tot una mica, iniciem el camí de tornada, arrossegant els peus entre les botiguetes, i parant a recollir alguns pinxo de patates fregides que ens crida al passar. Busquem lloc per sopar, tornem a provar, i aquesta vegada descobrim la paradeta de pinxos, a la part musulmana de la ciutat, i comprovem que després devorar-ne uns quants, amb força picant com no, però sense cervesa, que l’alcohol no va bé pel mal d’alçada…. les forces tornen a nosaltres, i ja sembla que serem capaços d’arribar als nostres llits, on esperem que tot i que diuen que no es dorm be fins que no t’acostumes a aquestes altituds, amb nosaltres es farà una excepció….