25 d’octubre

El petit paradís que tanca portes per a nosaltres. Els regals que s’acaben i ja no tocaran fins d’aquí un bon temps. Hi hem estat molt be aquí a Nashik, una elecció encertada en tots els aspectes, que ens ha permès gaudir de l’Índia d’una manera diferent, fent un parèntesi de la motxilla, trens i regateig constant, i sentint com el nostre pressupost diari pujava, i amb ell, minvaven en la mateixa proporció les incomoditats del trepitjar terra, gaudint d’unes comoditats que fan que el país no s’assembli en res al que durant aquests tres dies hem vist. D’hotel a hotel, de bombolla a bombolla, amb taxi prepagat, que t’assegura una tranquil·litat de recorregut, i gaudint a mes no poder de l’enoturisme. Un luxe!!!!!

I com el checkout és a les dotze, doncs perquè marxar abans. Ja havíem reservat un tren compatible amb estar el màxim temps possible al hotel, i després de llevar-nos amb una ressaca considerable, i fer un esmorzar bastant justet pel que pagues per l’habitació en aquest ressort, hem aprofitat per gaudir una miqueta de les instal·lacions, i del solet que fa avui. Un passeig al costat de la piscina, i una estoneta de gimnàs, per suar una miqueta de l’alcohol d’ahir, i a les onze i cinquanta nou, estem a la recepció per entregar la nostre clau, i pagar el que falti per pagar.

El taxi ens espera, i ens porta fins a l’estació de tren. Tres quarts d’hora de trajecte, i arribem al voltant de la una a la estació, on el tren sembla que vindrà amb retràs. A les dues és l’hora de sortida, però el van endarrerint, i sembla que fins a un quart de quatre que no sortirà. Un núvol negre ens ve al cap en forma de record de tren a Chengdu, però aquí no estem gens preocupats, i elaborem un pla d’emergència, on hi encabim una altre nit a l’Hotel Ibis, perquè el resultat sigui satisfactori. Per sort per les nostres butxaques, anuncien el tren, i cap a dos quarts de quatre està entrant. Abans de parar del tot, ja hi ha gent baixant, i el pujar costa perquè ningú cedeix el pas a ningú, però ja n’hem aprés, i quasi m’emporto per davant una noieta que intentava passar entre la meva motxilla i la paret. Li demano disculpes, i diu que tranquil que està bé.

El tren ja ve carregat, i com hem entrat per la porta errònia, hem de recórrer tot el vagó per on és molt difícil circular amb les motxilles. Arribem finalment i les nostres lliteres estan ocupades. Però ni hem d’insistir, ens desocupen l’espai que havíem pagat, així que cadascú al seu lloc, i a esperar que passin les més de quatre hores de durada d’aquest viatge. Ens passa el temps volant acostumats a estones més llargues.

Un parell o tres d’estacions abans d’arribar al final de línia, que és la nostra parada, el tren es buida, i un noi més o menys de la meva edat, o potser una mica més jove, em comença a parlar, i de la conversa que encetem va sorgint un fil molt interessant que seguir, que passa per moltes coses. Pertany a l’exèrcit de l’aire, i el que és més important, també baixa on nosaltres, així que quan el tren s’atura, anem xerrant, i l’anem seguint cap a fora de l’estació. Comença a negociar amb tots el lleons que se’ns apropen i que ens volen cobrar un preu abusiu per portar-nos a l’hotel que tenim reservat, i anem veient com la cara li va canviant, i va veient com és de difícil fer de turista en aquestes ciutats. Després d’engegar-ne uns quants, i preguntar a tort i dret, arribem a una cabina des d’on surten alguns tuk-tuks prepagats. Ell ho gestiona tot, i de dos centes rupies no aconseguim baixar. La seva cara ho diu tot, està emprenyat com una mona, però li diem que no es preocupi que estem acostumats, i creiem que no és un preu horrible pel que hem vingut pagant. Li recorda al conductor, que ens porti a on toca, i fa com si ens donés el telèfon per si hagués qualsevol problema el poguéssim trucar. Una joia aquest noi, d’aquestes persones que quan les trobes arreu del mon, et fan recuperar una mica la fe en el gènere humà.

El trànsit és caòtic, però després de parar per preguntar entre quatre o cinc vegades, un altre conductor més viu que és l’últim al que ha preguntat, truca al telèfon que tenim, i com som a prop, un noi de l’hotel s’apropa amb la moto, i en cinc minuts ja estem davant de la porta.

Bones vibracions des del primer moment en el Ihotel. Gent encantadora, l’habitació prou bona, i ens van a buscar alguna cosa per sopar, avisant-nos que ens cobraran un càrrec per anar-la a buscar. Cap problema, les coses clares, i aquí son força honrats, o així ens ho semblen.

I res més, soparet sobre el llit, amb uns papers de diari com a mantell, i a dormir que demà ja tocarà començar a conèixer la ciutat de Mumbai…