29 de desembre

Dies al paradís, nits a l’infern. Així podríem resumir els nostres dies en aquesta petita illa. Tot i haver canviat d’allotjament, de l’habitació compartida, a una privada a la guesthouse del costat, la cosa no varia. Ara potser no ens hem de preocupar que algú en estat etílic i/o de consciència alterada, es posi per equivocació al teu llit mentre dorms, però el soroll, també anomenat música ensordidora fins a les sis del matí, el tenim a la porta de casa. Concretament l’altaveu del bar del costat quasi bé hi toca, a més també s’afegeix el del bar de l’altre costat, i per acabar-ho d’adobar un generador elèctric que posen just al davant quan a mitja nit se’n va la llum. Resum de la nit = fatal + ja no tenim edat per aquestes coses + Perquè collons no vam reservar!!!

Però el dia comença, amb picades per tot arreu, i és que les mosques de la sorra no ens deixen respirar, però una dutxa quasi tot ho arregla. Ens preparem amb indumentària d’expedició, i al recollir… una ombra, una BCNO (bestiola corredora no identificada), que fuig a tota pressa de la nostre motxilla, aràcnid de dimensions generoses o ratolí, no m’acabo de decidir per cap del dos.

Apa anem a esmorzar, que ja en tinc prou. Alguna cosa per acompanyar un te a un bar del costat, i ens disposem a començar la caminada cap a la Long beach, una de les cinc millors platges del món hem llegit en algun lloc. Per arribar-hi, indica un rètol, només heu de seguir el camí que marquen les sabatilles de platja.

Misteriós tot plegat. Ens calcem bé, i cap amunt que fa pujada. Hem d’arribar a l’altre costat de l’illa, i el camí indicat és creuar-la pel mig. Aviat entenem el críptic missatge de les sabatilles de platja….

Perduts!!! No, no ho estem perquè el camí està ben indicat, però mentre caminem recordem la mítica sèrie de la Fox. Esperem l’ós polar en qualsevol moment, o “los otros” que apareguin d’un moment a l’altre, L’Eva crec que esperava al Jack… però res de res, això si, els avisos tampoc et fan anar massa tranquil per aquest trencant entre la jungla.

El camí es complica. Fa baixada, molta baixada, pedregam en lloc de sorra, i ja no hi ha camí. Són roques, i alguna corda que t’ajuda a baixar. No és de màster d’alpinisme, però jo quasi bé rodolo avall. L’Eva en canvi, sembla professional d’aquests menesters. Una miqueta més, i ja olorem la sal del mar, sentim com hi ha aigua a prop, i tota la suor que ha costat arribar, queda compensada pel blau cristal·lí d’aquesta platja, que es fon amb el cel.

Poca gent, quasi be ningú, i la platja és llarga com be diu el seu nom. Anem caminant per la vora, i quan trobem el lloc adequat, ens hi plantem. Allà serà el nostre paradís per una estoneta, allà gaudirem d’aquest marc, d’aquesta postal per recordar, que no sabem si és de les millors del món, però si no ho és segur que se’ls hi assembla. Sorra blanca i fina, que no crema, i ens condueix quasi be infinitament sense cobrir a fer un bany reparador. Bàlsam per oblidar la nit, i pel camí fet per arribar fins aquí.

I ara ja estem preparats. Portem molt de temps amb el tresor a la motxilla. La Montse, ens ho va regalar abans de marxar. Ho hem fet servir, hem gaudit del que conté. Aquesta història tant emotiva i especial que conté, i tal com li vaig prometre, està enterrat perquè ho vingui a buscar. A un d’aquells llocs màgics, dels que val la pena arribar, dels que hi volem deixar constància de la nostre presència. Així que a cinc passes en paral·lel de l’inici del manglar es troba enterrat. No hi ha cap X que marqui el lloc concret, i segurament serà difícil de trobar, però tant si la Montse, com si algú altre es vol aventurar a seguir-li la pista, aquí us deixem marcat el lloc exacte…

I ara, amb la feina feta, gairebé set mesos després, seiem una estoneta més a gaudir de l’indret. Més aigua, i més sorra, no et cansaries mai d’estar per aquí en platges com aquesta que semblen de la teva propietat o tu ets d’ella, perquè t’hi sent sol, t’hi sents especial.

El camí de tornada, ja teníem decidit de no fer-lo a peu, però en l’art de la negociació no s’han de mostrar les teves cartes, així que quan un noi que s’autoanomena capità del vaixell, ens ofereix amb un somriure la possibilitat de tornar en barca, ens fem una mica els durs. Lo just per fer-li baixar una mica el preu, però no massa no sigui cas que marxi sense nosaltres….

Una mica més de mitja hora després de navegar per un mar embravit, i confirmant a la vista del litoral, que en aquesta illa podrien rodar la segona part de Lost, això si esperant que ara que tenen temps, es pensis un final com deu mana, arribem a la platja principal. Baixem de la barca, ens mullem els peus, i anem a deixar el calçat a la vora de la nostre habitació. Seguidament fem un passeig fins al Treehouse, on el seu bar, i la seva wifi ens faran companyia, mentre estirats en els seus comodíssims sofàs deixem que es faci l’hora de sopar.

I per acabar el dia, desfem el camí, i una altre barbacoa genial a peu d’aigua. Aquest cop toca barracuda, o això diuen, la veritat és que està força bona amb la salsa que li posen, i que nosaltres millorem acompanyant-la d’un got de cervesa fresqueta. I quan la nostre hora ha arribat, ens retirem cap a l’habitació, mentre pel que sembla és just el moment que arriba l’hora dels fiesteros, i la música puja, puja, i puja de volum…