9 de gener

Avui hem deixat la família. Una nit perquè descansin de nosaltres, i anem cap a la Contxintxina, aquest racó de món que hem sentit tantes vegades, i que molts com jo, mai havíem situat geogràficament. Concretament anem cap a Can Tho, una ciutat ubicada al delta del Mekong, on farem nit. Per fer-ho, hem contractat una excursió organitzada, així que bàsicament ens deixarem portar i a gaudir!!!

A les sis del matí estàvem esmorzant a casa del My, i poc després estàvem autoportant-nos en moto cap al centre des d’on sortiria el bus cap a dos quarts de vuit. Allà el My i la Thuy agafen les motos, ens acomiaden per unes hores, i tornen cap a casa. Nosaltres sense cap equipatge més que la bossa de mà, pugem al bus i ocupem el seients que ens toquen. Una barreja d’occidentals i orientals omple l’autobús que després d’unes quatre hores, fa parada a la població de Ben thre, al costat d’aquest riu espectacular que és el Mekong, per fer canvi de mitjà de transport.

Allà una barca ens espera, d’aquestes a motor i on ens podem encabir tota l’expedició. Aquest riu és com una autopista, però també al delta hi ha una xarxa immensa de canals, els quals anem resseguint fins arribar a una granja d’abelles. Una parada d’aquestes turístiques 100% on t’intenten vendre de tot, però amb força gràcia. I després de deixar-te tastar fruita, i te amb mel de la que allà recullen, ens amenitzen l’estoneta amb una actuació musical amateur, on prima l’esforç i la dedicació dels artistes a la qualitat musical. Allà i mentre la mestressa fa giragonses de veu impossibles per la nostre oïda poc acostumada a aquesta tonalitat, coneixem una parella d’australians la mar de simpàtics, que ell es declara futbolero de pro, i amb els que fem una estona de xerrada.

D’allà la mateixa barca ens porta a un lloc de manufactura del coco. Podem veure i tastar diversos productes de coco transformat. Des del típic coco comestible present a tot arreu, passant per dolços de coco que comprem, seguint per licors diversos de coco i insectes, i acabant per molts elements decoratius, dels quals uns micos fets amb el coco m’encanten, tot i que ja recordava haver-los vist a Myanmar.

Següent pas de la gimcana dels transports. Ara un motocarro ens espera, de fet uns quants, i ens transporten a tots fins a un altre punt, on en un canal més petitets ens esperen petites barquetes, que es mouen per la força i la empenta d’unes dones de joventut ja passada, que llueixen vestits tradicionals i llampants.

El trajecte en aquesta barqueta no arriba al quart d’hora, però és de les coses que més ens agrada del tot el dia, afegir que ens donen uns barrets tradicionals amb els que estem força bufons…

Hora de dinar, i en taules compartides comencen a portar platets on predomina el peix, i que estan força bons. Això si, per nosaltres el “top” de menjar el tenim a casa quan cuina la Lien.

Acabats del tema gastronòmic, un altre barqueta de motor ens espera. Aquesta és més petita que la primera, perquè així pot navegar per aquests canals. Una estoneta de navegació i de tornada a la carretera. Allà el bus farà el seu servei, i en una hora i mitja més ens porta cap a Can Tho on ens allotjarem.

L’hotel està on algú que apareix a les sagrades escriptures va perdre l’espardenya, però està força be. Una estoneta de descans, i cap a l’hora en que a casa berenaríem, aquí anem a fer el sopar. Un altre cop plats per compartir i fer una mica de xerrada, però sense estendre-ho massa que amb l’horari no fan concessions. Acabat el sopar, es pot anar al centre, t’hi porten en bus de fet, per veure el mercat de nit, i fer-hi una volta, però nosaltres estem cansats, i anem cap a l’habitació que de mercats i nits en portem unes quantes.

Allà intentem posar-nos una mica al dia amb el blog, i altres tasques que comporta el fer un viatge com aquest. Planificar és complicat, però intentar tenir una idea de les coses que vols veure, és una tasca important per quan arribi el moment decidir. Deixar espai per a la improvisació com hem fet aquí a Vietnam ens ha sortit d’allò més be, però ens hem de començar a empapar d’Austràlia que ens queda poc per arribar-hi, i el problema que tenen aquest països tant grans, i més quan vols fer tantes coses, és que després els erros de planificació, es paguen, i allà els diners pel que tothom diu, quasi valen doble, perquè marxen a aquesta velocitat…