11 de gener

Ja ha arribat el cap de setmana!!! I com ens hem adonat, si no sabem en quin dia vivim? Doncs perquè els nens són a casa, avui no hi ha escola, i anirem tots junts a veure i recórrer el túnels de Cu Chi!!!!

I que són aquest túnels que us fan tanta il·lusió, us preguntareu? Doncs es tracta d’un sistema de túnels interconnectats molt extens. És una part, dels molts que omplen el país. Però aquests són especials, especials perquè es troben a uns 40 kilòmetres al nord-oest de Saigon, i els feien servir les tropes del Viet Cong durant la guerra del Vietnam. Servien d’amagatall, però també com a rutes de comunicació, de magatzem per a armes i menjar, i com a hospital pels guerrillers, entre d’altres funcions. Aquests potser són els més coneguts pel paper que van jugar durant la guerra, ja que es troben molt i molt a prop de la capital de Vietnam del sud, seu central de l’exèrcit americà.

Per arribar-hi, hem anat amb el cotxe, condueix la Thuy, i anem travessant els carrerons de Saigon. Motos i més motos, una imatge que ens quedarà gravada a la retina per sempre, però que no hem pogut immortalitzar en fotografia amb la mateixa intensitat. Alguna que va carregada fins a dalt, de tot el que us pugueu imaginar, fins i tot una nevera vam arribar a veure en alguna ocasió….

Arribem a les nou, ja que havíem sortit molt aviat de casa, i allà som dels primers. Després de comprar les entrades, un guàrdia ens espera tot uniformat i ens acompanyarà durant tot el recorregut. La primera aturada, és una sessió de vídeo on amb imatges d’època explica qüestions relatives a la guerra i als túnels. Després toquen les maquetes, on pots veure el sistema de túnels interconnectats a escala. Com estaven organitzats en nivells, i com ho tenien tot pensat, amb sortida subterrània a riu inclosa, i podem comprovar l’ingeni vietnamita en els petits detalls de la construcció d’aquesta increïble obra.

Quan sortim del recinte, comença l’expedició a la jungla. Aquí et pots posar en situació. So reproduït per altaveus, on es barregen explosions i trets acompanyant-nos mentre avancem pel camí acotat i ben senyalitzat, mentre el guia ens va comentat en anglès qüestions relatives al túnels i la zona. Parem atenció a no sortir del camí, perquè tot i que la zona està neta, podem anar veient les trampes de punxes ben afilades vietnamites, així com també els cràters deixats per les bombes dels B52. La necessitat conjugada amb l’ingeni, feia que les restes de les bombes es fonguessin per fabricar les trampes. I a més, tenim la consciència latent en tot moment, de que tota aquesta zona era plena de mines, pel que nosaltres avancem sigil·losament intentant passar desapercebuts a l’enemic…

Reproduccions a mida real de guerrillers i guerrilleres, amb la seva indumentària, que custodien alguna zona del camí. Arribem a una mena de búnquer, allà el primer túnel que veurem, que connecta dues estàncies. Per recorre’l passem tots en fila índia. No hi ha llum, així que amb la llanterna del guia anem passant ajupits el petit tram, ara ampliat perquè puguin passar els turistes.

Una visita a un segon túnel. Aquest de mesures més reduïdes i que la seva entrada es troba amagada per la sorra. Invisible per a enemics, nosaltres ho comprovem quan el guia del grup anterior, hi entra i fa desaparèixer qualsevol rastre de que allà hi pugui haver una entrada. Els següents som nosaltres, l’Eva i un servidor, millor dit, un servidor i l’Eva, que aquí no cola, tot i que ho intento, allò de les dones primer… Baixem sense guia que es queda a la superfície, amb els braços estirats cap amunt, que si no, no passem pel forat. Un cop avall, ja podem avançar encongits, per sort està un pèl ampliat per turistes, i no cal gatejar massa. Aquestes construccions estaven fetes pels petits cossos dels guerrillers vietnamites, no pels corpulents americans, i en algun lloc vaig llegir que en alguna ocasió l’exèrcit americà havia reclutat exèrcit de nans per a aquestes missions. La llum al final del túnel, literal. Allà està la sortida, i uns meravellosos companys d’armes que ens ajuden a sortir, mentre vigilen que cap tropa enemiga ens agafi desprevinguts a la sortida.

Ens pregunta el guia si volem veure uns altres túnels, més profunds, més estrets, d’aquells que no han estat ampliats. Declinem l’oferiment perquè els nostres cossos, compactes i d’una mida excessiva per aquesta vida subterrània, ens supliquen seguir a la superfície. I caminant, arribem al que era la sala de comandament, allà una taula on seuen els que decideixen les accions militars.

Un altre petit túnel, i des de la superfície arribem a la zona d’avituallament dins d’un petit búnquer, on podem tastar una mica de te, i una mica de iuca bullida, condimentada amb una mica de sal. Després del rigor de la batalla, l’engolim quasi bé tota.

I amb l’estomac ple arribem al final. No al final vital quan una bala perduda ens ve a saludar de ben aprop, si no al final del recorregut. Allà el guia s’acomiada, i ens indica el camí a seguir. Passem per algunes sales més, on podem veure treballs d’artesania que es feia servir. De calçat que pots adquirir per estar per casa, diferents tipus de trampes de punxes, una col·lecció interminable de mines, i altres objectes i fotografies de la guerra lluint cruesa bèl·lica.

Abans de sortir, a mà dreta, un espai on pots disparar foc real, amb les armes més famoses de la guerra, l’AK-47 del Viet Cong, o el M-16 per part americana. Nosaltres res de res, seguim endavant i tornem cap al cotxe que ja hem acabat la visita.

I tot això abans de dinar, així que amb una mica de gana, seguim amb el cotxe en direcció Cambotja, cap a un lloc de carretera. Un restaurant que els agrada als nostres amfitrions, i on es menja el “Banh Canh” entre d’altres coses. Consisteix de primer, en que et posen un seguit d’ingredients (verdures, carn, etc…), i et vas fent rotllets,(uns amb més gràcia que d’altres), i a continuació una mena de sopa amb fideus i un tipus de carn de porc una mica gelatinosa, però que a mi em va encantar.

I després la tornada, on dormim una miqueta tots menys el My que condueix. Arribem a casa cap a les quatre. I aposentant-nos una estona curta, ja toca posar-se a cuinar, perquè avui soparem truita de patates i pa amb tomàquet. L’Eva ja està disposada a fer un parell de les seves magnífiques truites, i jo, descuidant els meus deures de pintxe, vaig al parc a jugar amb els nens i el My. La idea era fer quatre tocs de pilota, i tornar per ajudar a la cuinera al que calgués, però la cosa s’ha allargat entre el disc volador, la pilota, i el córrer sense parar amunt i avall, així que quan ens adonem ja s’ha fet tard, i tornem cap a casa amb cara de “ho sentim se’ns ha fet tard”. L’Eva no es treu la sabatilla, somriu lleument, perquè ja té les dues truites i el pa ben sucat i preparat a taula, amb l’ajuda de la Thuy i la Lien. Aixxx és que és un sol!!!! ☺

Obrir un vinet, que acompanya perfectament aquest sopar de casa, i a menjar que està deliciós!!! Sobretot els catalans mengem de valent, i és que en teníem ganes, però sembla que a ells no els desagrada, especialment al My.

I com a premi, per ser una gran cuinera, sessió de perruqueria. La Van, li fa a l’Eva el mateix pentinat que porta ella, i és que semblen bessones…. ☺

Encantats, contents, emocionats, agraïts i més de mil qualificatius, amb els que podríem descriure perfectament com ens sentim ara mateix. Un dia intens, però meravellós, així que anem a dormir amb ganes, desitjant molt bona nit a la nostre família vietnamita.