Viatge a Ítaca

Dia 220: Adéu Saigon o el decàleg de l’amfitrió perfecte

10 comentaris

14 de gener

Si família i amics, hi ha coses que s’acaben. Petites històries que tenen un final. Però hi ha algunes que quan les llegeixes, te n’adones que aquest final no és rodó, que falta alguna cosa, una seqüela, una continuació, esperes saber-ne més, d’aquells personatges que t’has fet teus i que no vols que desapareguin amb el fet de passar una última pàgina.

Encara no són les set del matí, sona el nostre despertador biològic, i fa que ens llevem, perquè els nens marxen a l’escola, i cal que els hi diguem adéu. No sabem quan els tornarem a veure, però segur que hauran canviat molt. Potser ni se’n recordaran de nosaltres, per això, una abraçada ben forta intentant que el màxim d’ells quedi en tu, com si amb aquest gest ho poguéssim aconseguir. No és possible, però un últim intent desesperat no ens el podeu negar. Per sort tot és més fàcil del que pensàvem, i els diem adéu a peu de carrer mentre marxen pujats al ciclomotor que condueix la seva mare. Una última mirada enrere, i un somriure que ens queda gravat a foc.

Saigon5

Saigon6

A les motxilles els hi queda una última repassada, i les fem després d’un esmorzar de luxe, com ens han acostumat durant aquests dies. Com ho trobarem a faltar!!! Ja preparats, i amb esperit evangelitzador, baixem les escales samarreta del Barça en mà. El My és futbolero, però madridista, i tot i que la voluntat no és fer-lo canviar, espero que si algun dia es posa la samarreta al parc per fer quatre xuts amb la pilota, se’n recordi de nosaltres una miqueta, i si de passada li ve de gust mirar al Messi amb uns altres ulls, doncs per nosaltres cap problema. ☺

Ja preparats, les motos ens portaran fins al aeroport, a nosaltres i a les motxilles. Després de provar diverses opcions, el My i la Thuy amb dues motxilles pugen a una moto, i nosaltres a l’altre amb la restant. Passem pel parc a acomiadar-nos de la Lien que ha sortit a fer un volt, i ens fem una bona abraçada. Ens encanta aquesta dona, sense dubte la millor cuinera de Vietnam, i un encant de persona.

Saigon

Avui el trànsit ens fa honors, i el carrers convertits en formiguer de petits vehicles motoritzats, ens fan adonar com n’estem de còmodes als carrers d’aquesta ciutat. Arribem al parking de l’aeroport, aquí no hi ha massa cotxes, però d’aparcaments per a motos, n’hi ha per avorrir, és una autèntica bogeria.

Saigon2

Saigon3

Fem cua, i facturem sense problemes. Ara toca seguretat. Els nostres dos amics del Vietnam segueixen allà, fent cua al nostre costat. Ja ens toca passar pels detectors de metalls, aquí ja no els permeten avançar. Ens acomiadem, sentint que hem passat uns dels millors moments del viatge, una experiència inoblidable, difícil d’explicar, quasi tant difícil com serà oblidar-la. Nosaltres un pas endavant, ells s’esperen a la línia groga. Una frase, una esperança, una promesa que s’enlaira i que ens retrobarà. See you in Barcelona our friends!!!

Saigon4

Moltes coses estem aprenent en aquest viatge, de manera especial en l’experiència de viure a cases alienes, de persones que fins aleshores no coneixies, i sentir-te millor que a la teva. Exemples en tenim a casa de la família del My, del Guillermo i la Nerea a Tokio, o del Wilson a Shangai, i amb ells hem fet un petit màster. Un decàleg del l’amfitrió perfecte que intentarem aplicar quan ens toqui el torn a nosaltres acollir gent. Un resum breu:

  1. Una habitació pels convidats, llit còmode i roba neta.
  2. Raspalls de dents, pasta, i tovalloles per estrenar.
  3. Servei de bugaderia. Mai una roba en aquest viatge, havia fet tant bona olor.
  4. Vehicle a disposició del convidat. Sigui una moto, un targeta de metro, o anar-te a buscar on calgui.
  5. Temps a disposar, perquè els racons de la ciutat i rodalies, i els àpats a llocs autòctons sempre són millors en companyia.
  6. Barra lliure de somriures. L’alegria s’encomana i nosaltres n’hem sortit sempre plens.
  7. Cuina a casa. No hi ha millor demostració de cultura gastronòmica que un plat del país cuinat a casa.
  8. Cerveses compartides. Quan després d’una primera cervesa, entre conversa i conversa n’apareix espontàniament una segona, estàs davant del començament d’una bonica història.
  9. Informació gràfica de la ciutat en diversos formats. Explicacions detallades dels punts d’interès turístic del viatger, en paper, i traduïts a la llengua materna del convidat. Un mòbil local sempre és una bona eina per a qualsevol imprevist.
  10. I per acabar aquest decàleg, la frase: “mentre siguis a casa meva, no trauràs la cartera”. Explicita si, i a més real. Entre avergonyits, i agraïts hem pogut gaudir d’un inacabable recital de convidades. Esmorzars, dinars i sopars de totes les mides i varietats. Entrades turístiques, excursions, autobusos de llarg recorregut, i fins i tot nits d’hotel a llocs increïbles.

Hem tingut molta sort, massa diria jo. Això del decàleg és una broma, no cal acomplir aquests punts per ser un bon amfitrió. Només amb bon esperit, i intentar que l’altre se senti a gust ja n’hi ha prou, al menys així ho hem sentit nosaltres. Però totes aquestes coses explicades ens les han ofert gent que no coneixíem, i que tot i així ens han donat el millor que tenien, sembla increïble per a una societat tant tancada com la nostre. Només podem donar-los les gràcies, ja saben que tenen casa a Barcelona, quan tinguem la oportunitat de retornar, ho farem lo millor que podem, això si, quan estem a Barcelona…i tinguem casa….

Volíem fer alguna cosa, necessitàvem fer-ho, és impossible estar a l’alçada quan t’han tractat així de be, però ho hem intentat fent un resum, amb imatges i vídeos de la nostre estada en aquesta beneïda casa. Esperem que us agradi…

No hi pareu massa atenció al decàleg, que l’hem pensat a l’avió, i no hem tingut massa temps, perquè entre Saigon i Hanoi el vol no dura més d’una hora i mitja. I a més tot ha anat sobre rodes, així que en un tres i no res estem deixant la terminal. Seguint les indicacions del My, agafem unes furgonetes que estalvien haver d’agafar un taxi, i estan tot sortint a ma dreta. Allà només som 2 turistes, i un conductor massa espavilat que no sabem molt bé a que juga, ens està fent perdre molt el temps dient-nos que sortirà en deu minuts. Una hora porta així, i quan sembla que engeguem, és per fer una volta i tornar al mateix punt on érem, que ara està ocupat per una altre furgoneta de la mateixa companyia plena de gent a punt de marxar. Epssss!!!!! Un parell de crits ben donats, i ja som a la nova furgoneta a primera fila, anant cap a la ciutat. Cinquanta minuts ens hi separen, i parem prop del llac, a la zona més turística. Per allà, i seguint un plànol que ens ha fet també el My, arribem al nostre hotel. Està força bé, i és barat, que més podem demanar???

Doncs potser que hi hagi uns nens que corretegin cridant-te, o una conversa amb uns vietnamites, o uns plats deliciosos que t’esperen a taula…Però això ja hem quedat que no pot ser, perquè hi ha històries que s’acaben. Per sort, també n’hi ha altres que comencen, i per les nits i abans de dormir, quan estic una mica més trist del compte com avui, puc mirar alguna de les fotos que m’arriben per whatsapp i les coses es veuen d’una altre manera…

Ruben

Si, si, es diu Ruben, i som els seus tiets, li heu trobat a qui s’assembla? Ell també es sentia molt a gust on era, i fins el dia 11 no es va decidir a sortir. Enhorabona Irene i Ruben, de vegades quan més lluny ets, també et sents més aprop, així que encara que no estiguem per allà, us podem assegurar que no marxem a dormir sense fer-li un petonet a la pantalla del mòbil…

Bona nit!!!! Muak!!!

Anuncis

10 thoughts on “Dia 220: Adéu Saigon o el decàleg de l’amfitrió perfecte

  1. Carai el decàleg dels hostatjadors, quins luxes i quina bona sort heu tingut !!

  2. Carai quina sor trobar famílies tant esplèndides amb el lema !!! mentre siguis a casa meva no trauràs la cartera. !!! Petons, Avi.

  3. Ooooohhh m’ha caigut la llagrimeta!que xulooooo, no estigueu tristos i sentiu-vos afortunats per haver viscut aquesta experiència i conegut a gent tan meravellosa, d’això es tracta oi?no tant d pedres i monuments sinó d’enxamplar l’ànima…i la llista d contactes d gent que val la pena! Ahhhh i por supestu… Q el peque s’assembla a la branca beautiful d la família…. Comença per M i fa croquetes i tataki….

    • Jajajajaja és que des que ets tieta estàs molt sensible… 🙂 I tant, lo millor del viatge son els moments compartits amb gent que formarà a partir d’aleshores part de la teva vida…bueno,això i les cervesetes mentre es pon el sol… jejeje 🙂 petonetsss guapa!!!!

  4. Enhorabona pels dies formidables passats a Saigon i també per tenir un nebodet tan maco!

  5. quina nena més preciosa!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s