19 de gener

Quin goig, quin plaer, com ens agrada viure bé. Som motxilers de convicció. Ens agrada la filosofia de portar la casa a l’esquena, de trepitjar carrer, i interactuar amb la població de base, aquella que treballa, viu per treballar i treballa per viure. Però en aquesta manera de pensar, també hi tenim les nostres contradiccions, i és que ens agrada allò de viure bé, els petits capritxos que de tant en tant ens fan sentir molt i molt bé. Dormir en un Melià, pels qui no acostumem a trepitjar-lo sovint per motiu de pressupost, és un plaer, i en aquest de Hanoi, que és un 5 estrelles, com diria el Schuster quan entrenava el Madrid, i el partit l’arbitrava un col·legiat català: “no hase falta desir nada más..”.

En aixequem aviat, la nostra biologia adaptada a l’horari de les gallines ens segueix traint, i tot i que estirem l’estona de fer el ronso al llit, finalment baixem a esmorzar a una hora prudent. Buffet de traca i mocador, difícil decidir per on començar i com acabarem, perquè tot té una pinta espectacular.

Resum de l’experiència: un esmorzar que serveix com a àpat de tot el dia. Perquè hem menjat com si fes una setmana que res sòlid no arribés al nostre estomac. I mares, tranquil·les que a aquest ritme, tornem ràpidament a agafar pes, i a més amb dieta variada, perquè hem menjat fruita, verdura, sushi, carn, embotit, cereals, pa, i alguna altre cosa que segur se m’oblida perquè tinc tota la sang concentrada a la panxa. Això si, el tema cafè, ja pot tractar-se d’una cadena xinesa, o d’una espanyola, però si ets a l’estranger, no confiïs a trobar un cafè com el de casa, perquè segurament sortiràs decebut/da, tot i que siguis al Vietnam, país de cafè de qualitat… ☺

Energia desbordada per fer coses, però costa caminar amb aquest globus que corona el melic. Per sort hem dissenyat un programa del dia, d’allò més conservador, i ja que tenim una habitació bonica bonica, gaudir-la tot el que poguem.

A peu, i per aquesta ciutat plena de gent, anem orientant-nos mapa en mà cap al temple de la literatura. A Vietnam n’hi ha uns quants d’aquesta mena, de nom “Văn Miếu”, però el de la capital és el més famós. Està dedicat a Confuci, el gran pensador xinès, que dins de la seva doctrina, i la dels seus seguidors, veia el Cosmos com un espai harmònic que regulava tota la vida. Un exemple que explicaven era el del mal governant que condueix el seu poble a la ruïna. Aquest mal govern contradiria l’ordre diví, violava el mandat celestial i perdia la seva legitimitat com a governant. Potser haurem de llegir més sobre aquesta doctrina, que tot i formar-se abans de Crist, potser ens aquests temps que corren està més d’actualitat que mai… ☺

No és d’una arquitectura espectacular, ni una bellesa de recordar, però sabent que es va fer servir com la primera universitat del país, potser val la pena apropar-si, a més l’entrada és molt barateta. Aquí teniu un enllaç, d’un blog molt interessant sobre Vietnam, amb molt informació del país. Us poso l’enllaç al post del temple, per si voleu informació més acurada i treballada: http://www.vietnamitasenmadrid.com/2011/04/templo-de-la-literatura-hanoi-vietnam.html

La visita l’hem fet ràpida, inclús parant a veure com feia una reportera una connexió per a la televisió. No volia res de nosaltres, tot i la repercussió mediàtica del nostre blog ☺, així que hem tirat pel dret.

Dels següent punts del nostre pla mestre pel dia, ens els hem saltat tots, i hem decidit anar cap al llac Hoan Kiem. S’apropa el Tet, el cap d’any Vietnamita, i estant guarnint de motius florals tota la ciutat. A més les noies del país, llueixen un tradicional vestit molt colorit que ens encanta. Potser l’Eva se n’hauria de comprar un? Estaria segur d’allò més bé…

Els llac és font de vida, i hi ha molta gent que simplement hi passeja. Turistes i gent de la terra es barregen, contemplant la superfície en plena calma de l’aigua. Voltem, i al costat del llac trobem un teatre on fan un espectacle de titelles d’aigua. La cua per comprar les entrades és considerable, i decidim deixar-ho per a una propera ocasió. Ja es va fent tard, es va fent fosc, i anem a fer una pizza per sopar, més per inèrcia estúpida que realment per plaer. No ens encanta, i a més de cara, demà serem a Bangkok on fan unes pizzes delicioses…. Perquè no haurem anat a sopar uns fideus??

Tornada caminant pels carrerons incòmodes per passejar, mentre busquem una samarreta que vull comprar. La típica de l’estrella groga sobre fons vermell, però en cap botiga trobo la que vull. Totes les que toco, són d’una qualitat que fan pensar, que o bé s’encongiran a la primera rentada o s’estriparan quan me l’intenti posar. És que les paraules típic souvenir, i, de qualitat, no hi caben a la mateixa frase? Per aquí sembla que no, així que me’n vaig a dormir sense la samarreta que volia…però no us preocupeu, que després de trucar al meu pare per felicitar-lo que és el seu sant ☺, i a més de que en aquest llit del Melià es dorm tant bé, en un tres i no res ja me n’he oblidat de la samarreta estrellada…