Viatge a Ítaca

Dia 296: Dormint dins d’una cova a Coober Pedy

8 comentaris

31 de març

No us espanteu pel títol, que no estamos tan mal, com diria el Laporta, que el final és més dolç del que promet el títol, tot i que el dia ha estat ple de sorpreses. Algunes molt agradables i altres no tant, i és que de camí cap al cor d’Austràlia, dins de les quilometrades infinites de carretera recta, i entre la monotonia del paisatge, sempre hi ha espai per a tot…

Calor, els dies es defineixen per la calor, i ni la nit la fa baixar. Les finestres obertes per poder si més no, intentar la tasca de conciliar la son, i que són aprofitades pels mosquits per fer el seu agost, o com imagino diran aquí, el seu “March”. Ens aixequem amb algunes picades, res greu, mentre el cel enrogeix el nostre despertar. Potser el transit embruta el sentit de l’oïda, però la vista s’engrandeix amb un despertar com aquest. Ben d’hora, ben d’hora, que la carretera ens demana marxa, i nosaltres li volem donar.

StuartHighway

Molts quilòmetres farem avui, i els dies successius, però ens agrada. Passen les estones entre paraules i silencis, entre el recordar i el somiar, que compartim per obrir boca amb el que vindrà, o treure pols i lluir el nostre passat molt recent, que ja després de tantes coses viscudes, ens sembla remot. A més, sempre atents, perquè entre aquestes planúries infinites sempre et pot aparèixer un animal, que reclama que aquest tros d’asfalt és seu. I té raó, ells hi estaven abans. Ens explicava l’Alberto a Melbourne, com se’n donava compte que la natura deixa viure a l’home en aquesta terra i no al revés, després de que posés la mà a un arbre, just al costat d’una aranya grossa i de colors llampants. Per desgràcia, aquí impera la llei del més fort, i els camions de dos, tres, o quatre remolcs ho són, i a més porten el para-xocs reforçat, deixant a peu de carretera algun macabre trofeu que ja no creuarà més aquest tros d’asfalt. I aleshores, nosaltres passem pel costat, mentre la natura segueix el seu curs, i els ocells volen i s’apropen a devorar el que pugui quedar.

StuartHighway5

I el viatgers seguim endavant, l’agulla immòbil indicant que anem a cent, i el volant recte. De tant en tant, pitjant el fre, a àrees destinades al descans. Al mig del no res, a quilòmetres i quilòmetres de tot.

StuartHighway6

StuartHighway4

I del no res, i aprofitant-ho apareix Woomera. Una ciutat militar, i és que una gran part de l’outback és zona prohibida. Zona militar restringida on no et pots endinsar. Aquesta ciutat et fa ser conscient de les proves de míssils i altres armes que es fan a territoris invisibles. Avions, coets i armes diverses decoren el nucli urbà, i l’oficina d’informació. A més, protocols d’emergència que expliquen a locals i forans que per allà passin, com actuar en cas de que comencin a sonar les sirenes. No fa una mica de por tot plegat? Nosaltres, no hi estarem massa estona per si de cas.

Woomera

Woomera2

Més carretera, i un llac salat a mà esquerra. És el preludi d’un altre, més espectacular i proper a la carretera. És el Lake Hart. El blanc ens crida a apropar-nos i caminar cap a ell, però als cinc minuts de baixar ja estem rodejats d’una munió de mosques, que no respecten res i ens fan el camí una mica pesat.

StuartHighway2

StuartHighway3

LakeHart

L’Eva desenvolupa una tècnica de vaivé de braços que sembla que no funciona, però com a mínim fa exercici… ☺ El negre, no és un color amb el que l’hagi encertat, sembla que els agrada.

LakeHart2

LakeHart11

Però entre mosques que no deixen gaudir les coses amb tranquil·litat, també hi ha el llac. Gran, infinit, i blanc. El paisatge és preciós, convida a parar una bona estona i treure la càmera a passejar.

LakeHart4

LakeHart5

LakeHart6

Provar amb els jocs de perspectives, demostrant-nos que encara hem de practicar-los una mica…

LakeHart7

LakeHart8

LakeHart9

LakeHart10

I ja tornem, acalorats, perseguits per l’exèrcit negre, creuant la via del tren, contemplant els cotxes que abans devoraven asfalt, i ara s’han de conformar convertint-se en testimonis del pas imparable del temps.

LakeHart3

Seguim camí, cap allà diu la carretera, recte, sense parar. I en un racó imaginem que escollit a l’atzar, una aturada enmig del no res, i allà una taula espera. I ja que hi és, l’aprofitarem per fer passar la gana intentant cuinar alguna cosa.

StuartHighway7

El dia avança més ràpid que nosaltres, i el sol va baixant del seu punt més alt. Coober Pedy és una ciutat oblidada podríem pensar. Forada a banda i banda, perquè el seu sòl és ple d’òpal, una espècie de mineral similar al quars, tot i que no es tracta veritablement d’un mineral per la seva composició. És molt valorat en joieria i es considera una pedra semipreciosa. A Austràlia, i concretament a aquest poble tenen concentrada la major part del mercat mundial.

CooberPedy

CooberPedy2

Ciutat minera pels quatre cantons, que enmig del desert marca les vides dels seus habitants, i fa que ens adonem encara més, de la diferència entre aborígens i habitants de raça blanca, que ja havíem vist apuntada en algunes ciutats. A alguns dels càmpings on preguntem, no et deixen entrar si no ensenyes targeta d’identificació, però a nosaltres no ens la demanen. Les mosques segueixen sense deixar-nos fer res, i convertint qualsevol tasca que sigui sortir del cotxe en una petita tortura. No sabem que fer, els càmpings no ens convencen. I més per curiositat que per un altre cosa, adrecem el vehicle cap a un allotjament de sostre tancat tancat, típic de la zona, esperant un preu prohibitiu que no estiguem disposats a pagar.

Quan els primers europeus van arribar a aquesta zona, davant de la calor infernal a determinades hores del dia, van començar a construir les seves cases sota terra. Avui en dia, a Coober Pedy hi viuen unes 3500 persones, d’unes 45 nacionalitats diferents, i molts d’ells tenen casa a sota terra. I com no, el poble a més de miner, és un reclam turístic per aquest tipus d’habitatge, així que ja que hi som, i com el preu del Lookout Cave no ens ha espantat massa, avui dormirem a una habitació excavada a la roca.

Lookoutcave3

Lookoutcave2

De fet, aquest motel, era una antiga mina. L’han refet, adaptant-lo a les necessitats del turisme, i entre elles pots trobar una wifi força decent.

Lookoutcave

Lookoutcave4

Lookoutcave5

I aquesta és la història, de com hem fet nit en una cova, a un lloc especial, una experiència única que ens ha encantat viure, tot i que el nostre angelet tresorer no hi està totalment d’acord.

Informació pràctica:

– Ruta: 518km Rest Àrea – Woomera – Lake Hart – Glendambo – Coober Pedy

– En aquestes dates que estem en el centre d’Austràlia hi ha unes mosques que t’amarguen l’existència a part de la calor que fa

– Creiem que dormir en una cova és una experiència totalment recomanable tot i que es surti de pressupost. El Look Out Cave està molt ben posat i a més té una wifi més que decent

Anuncis

8 thoughts on “Dia 296: Dormint dins d’una cova a Coober Pedy

  1. quines fotos més xules!!! sou uns artistes

  2. Fantàstics els saltirons artístics enmig del salar i la cova! Però les mosques, només de veure-les a l’esquena del Mario, m’ha vingut una picor…

  3. Mecatxis les mosques, no m’estranya, éreu dels pocs sers vius que peu que passàveu per allà ! Fantàstic fer ruta pel desert aquest. Molt bé el comentari que aquí es veu com són els humans els que s’han d’adaptar a la natura i no al revès.
    Saltirons del salar, dels millors mai vistos !!
    La cova molt xula, millor que a l’exterior en un lloc així, i tant !!

  4. Avui la que faltava, dormir amb una cova.!!! per al menys no hi a mosques .Els saltirons lo millor que he vits amb aquests deserts. Petons, Avi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s