13 de Juliol

Avui últim dia a aquesta capital, que tot i no acabar-la de descobrir, li hem agafat una mica el ritme, i avui parlàvem que el dia que tornem li dedicarem una miqueta d’esforç a fer-nos-la nostre.

Per fer-vos quatre cèntims del que hem après, i què ens ha impactat, és que actualment deu estar sobre els 1’3 milions d’habitants dels quals una gran quantitat hi han vingut abandonant la vida nòmada, i aquí no troben manera de mantenir-se, així que no acaben de trobar la seva terra promesa. Algun article que ens ha colpit és el que parla de les persones en aquestes circumstàncies que malviuen en el subsòl, on hi ha un població que va creixent cada cop més, i així intenten escapar dels terribles hiverns. Els nens, son un grup força important, i podeu trobar mes informació llegint aquest interessant article: Los niños rata de Ulan Bator, i forces ONG estant treballant per intentar ajudar en aquesta delicada situació.

Tot i que es tracta d’una ciutat amb una varietat de locals d’oci que ni somiàvem a Rússia, llegim que un dels principals mals d’aquesta societat és l’alcoholisme creixent, de fet el govern ha impulsat alguna política bastant dura per combatre’l, però sense massa èxit. Es parlava en algun article llegit, que la majoria de famílies de la capital estan afectades directe, o indirectament per aquesta lacra.

I res més d’aquesta ciutat, ara comença una d’aquelles coses, que tot i que viatjar ens encanta, ens agradaria suprimir. Us estic parlant dels trasllats, que tot i que son molt pesats, quan acaben sempre et donen anècdotes, o moments d’aquells per recordar sempre….tot i que el que toca fer i que us expliquem a continuació, d’unes 36 hores i diferents etapes, amb fronteres pel mig, ens fa molta mandra….

El dia comença aviat, com sempre al Golden Gobi, però a més, un pluja incessant fa que el personal no surti a passejar i es concentra en la zona central. Nosaltres recollim i refem les motxilles, i les posem en un raconet que no molestin. Últimes estonetes d’Internet, escapadeta a fer l’últim dinar per terres mongoles, i com no toca en uns restaurant baratet que ja li hem agafat carinyo. Tornem cap al Golden Gobi, comiat amb abraçades i petons al personal, no sabem si ho fan amb tothom o ens han agafat carinyo….

El trolebus número 4 ens recull a la parada al costadet del hostel, i en 15 minutets estem a la estació de tren. Esperem a la estació mentre canviem els rublos que ens quedaven a yuans, i tot i que no hi ha res de pantalles indicant, ens espavilem preguntant i quan arriba l’hora, anem cap a la via on espera el nostre tren. Hem decidit agafar només tren fins a l’últim poble mongol tocant a la frontera, i no creuar-la, perquè així ens surt molt més barat i després ja intentarem creuar la frontera d’alguna manera…

Busquem vagó, i lliteres, avui toca tercera classe, però ens encanta.

Dins de la nostre modesta experiència, hem notat diferència entre la cultura de trens russa, i la de Mongòlia. A Rússia, ho porten tot més preparat, vestuari de tren, menjar, estris tecnològics, menys interacció. Aquí casi ningú es canvia de roba, de fet, ni de calçat, pocs porten menjar, tot és més improvisat i natural. Avui ens toquen de companys de lliteres, uns homes mongols una mica més grans que nosaltres, encantadors, amb els que intentem xerrar una miqueta amb quatre paraules angleses. A més d’una família, en els llits contigus, on un net disfressat de Batman no para de bellugar-se, i el pare s’està jalant i rostant la carn d’un crani de bèstia ganivet en mà. Si, si, així com ho llegiu…

Només arrancar, l’encarregada del vagó ens porta uns sobres de cafè, i aigua calenta. Això ens agrada!!! Després ens n’adonem que s’ha de pagar, però un dels nostres companys, ens convida als nostres cafès. És una passada lo encantadora que hem trobat la gent aquí a Mongòlia!!!

Quasi 15 hores de tren ens esperen, i aquesta vegada tenim els 2 llits de la part de baix de les lliteres. Els nostres amics se’n van a les seves superiors a fer una becaina, i nosaltres ens posem a gaudir del paisatge, en aquest tren que galopa sobre les planúries mongoles, retrobant-nos amb aquest paisatge que tant ens ha agradat. L’estoneta que dura el viatge , l’anem passant amb lectura, conversa, i Ipod. Un dels nostres companys de vagó que per allà passava, quan em veu, es planta a davant, em saluda, i li senyalo els cascos, així que tot eixerit, s’estira al meu costat i compartim cascos durant una estoneta petita, i amb aquestes petites coses, anem passant el temps….