17 de juliol

Aquí a Wuhai és el primer lloc on hem dormit en habitació privada amb bany, i tot i que això de compartir-ho tot no ens desagrada, més que res la que està agraïda sobretot és la nostre butxaca, una mica d’intimitat i ampliar el teu espai als 10 metres quadrats d’habitació ens va de meravella.

Tenim el súper-poder de l’expansió, i en quan ens donen una mica d’espai, les nostres motxilles i el seu interior, es despleguen i ocupen el màxim d’espai possible. Així que després dels luxes higiènics, com la dutxa i demès, refem les motxilles, ja orientant a que una d’elles abandonarà la aventura quan acabem Japó, i tornarà cap a terres catalanes del bracet de la Glòria i el Pere, esperem.

A recepció, ens tornen un dipòsit que no havíem deixat, així que amb lo difícil que és això d’entendres, qualsevol es posa a discutir per tornar-los-hi…i deixant les motxilles reposant al costat de la recepció del hotel, anem a acomiadar-nos de la reina del dumplings, fent-li els honors. No cal que demanem, ens veu apartar les cortines, i taula neta, senyal amb el dit, dos cistells de farcellets, i una cervesa de les grosses perquè de beure no hi tenen res més. Amb calma els degustem, no en perdem la pista a cap, mentre amb lentitud i parsimònia, els palillos els van agafant d’un en un. El preu ens commou, no arriba a 2 euros, 14 yuans, si ens la poguéssim endur, li faríem un foradet a la maleta, però no sé si la seva família hi estaria d’acord, així que res, ens acomiadem d’ella, marit i fill, que està a fora provant una bicicleta a la que amb prou feina li arriben els peus als pedals.

L’autobús posa que surt a les 13 hores, però nosaltres que som de no haver de córrer a última hora, quan encara no son les 12 ja estem a la estació amb totes les nostres coses.

La gent està esvalotada, alguna cosa no acaba de girar com hauria, i ho percebem, però no entenem res de res. S’apropa a les nostres cadires, on fem temps, un home cridant, no l’entenem, així que cara de bojos, i se’n va…una estoneta més de paraules per megafonia (un megàfon en mans d’una policia), i torna a venir un altre home, aquesta força més espavilat, ens demana els bitllets, i crida en veu alta : Son ells, els que buscàvem!!!! O això vam deduir, perquè enseguida, a corre cuita, entenem que l’autobús que ens toca és a punt de sortir, i ens espera a fora. No las tenim totes, però que hem de fer, a un quart d’una, estem pujant al autobús que ens ha de portar a Beijing i que efectivament només faltàvem nosaltres. Cap problema, però és estrany que surti abans de l’hora que marca al tiquet, encara sort que sempre anem amb temps….

El bus, és d’aquests on pots dormir, o al menys intentar-ho…Entre l’Eva i un servidor un noia molt prudent, sobre la que sobrevolen les nostres converses. L’estructura la tindríem configurada, en lliteres de dos pisos, sobre una filera de tres llits, on diposites les sabates en una bossa de plàstic al costat del cap del que tens al davant. Els llits son de mida estàndard xinès, metre setanta justetes, així que les cames arronsades i a passar l’estoneta.

Pensem que pararà per poder comprar viandes, però el viatge s’assembla més a una passejada d’ovelles, on en unes 4 o 5 vegades, el bus para 5 minutets a que la gent pugui alleugerir les seves necessitats fisiològiques excretores, però d’ingerir alguna vianda res de res, així que ho has de portar de casa comprat.

Intentes fer passar el temps, entre paisatge, música i alguna sèrie o programa de radio descarregat, fins que la nit arriba i les caravanes en els trams d’obres et fan desesperar. Un conat de baralla del conductor amb un camioner en plena nit, parats a la carretera, i escoltats per una multitud de conductors d’altres vehicles, encara endarrereix més el que sembla que no arribarà mai.

Per sort, la son et venç, tot i que feia hores que t’havies rendit a ella i no acabava d’entrar a matar. Un ull que s’obre, i les 7 que ja toquen, edificis que comencen a aparèixer, i el gegant asiàtic que comença a deixar-se veure entre aquest cel tapat que no saps si és boira, núvols o contaminació.

18 de juliol

Després de 20 hores sobre el motor d’un autobús (guinyo a los planeteros…), parem en una estació que no tenim ni la més remota idea d’on es troba en aquesta mega-ciutat. Un senyor una mica esbojarrat que se’ns apropa, li ensenyem on volem anar, i el preu que ens posa al seu telèfon mòbil ens sembla massa car, així que passejada pel centre comercial que tenim al costa en busca d’un WC, i tornem a la carga. Ens torna a trobar, i aquest cop ens convenç, i no li podem rebaixar més el preu, però estem molt cansats i encara ens queda feina per fer avui, així que per uns 10 euros ens portarà on volem.

Més d’una hora més tard, ens deixa a prop del Hostel Lama Temple, un lloc d’on havíem llegit que estava força bé. Busquem una miqueta, i entre uns carrerons el trobem, però no tenen habitacions, així que ens permeten una estoneta de descans a un sofà, i amb el Wifi que ens deixen, podem reservar un parell de llits en un hostel proper. Motxilles, i caminata, fins al Happy Dragon, un lloc que sembla que es sorprenen de la reserva però quan li ensenyem, ens donen un parell de llitets, en una habitació amb aire condicionat que està força bé.

El recinte sembla que l’estan millorant, son casetes petites, i al centre té un bar d’aquest que hi entraries sense pensar-ho, però fem una volteta pel barri per veure que hi trobem.

Tot i que ja pensàvem que seria més car que el que podíem trobar a fora, tornem al bar del hostel, on fem un parell de plats i unes begudes que ens senten de meravella. Un descans a l’habitació de l’hotel mentre comprovem que el Wifi va de conya, però hi ha pàgines on no hi podrem entrar pel veto xinès, com per exemple el Bloc.

Ja passades les quatre, avui no dona per veure alguna de les coses que tenim al cap, així que sortim a fer un passeget per fer-nos una mica amb el barri, i els seus raconets de comprar i menjar. Perruqueries amb glamour, pastisseries, 7 eleven, i més botigues inunden els carrers, però nosaltres passegem fins un parc més tranquil, on barrejar-nos amb els passejadors de gossos, els avis fent ballar els vanos, els nens que patinen, o els que asseguts als bancs, si adverteixen la nostre presència, saluden, o simplement ens miren amb somriure als llavis o sense. El passeig culmina, de tornada ja, en una pastisseria on comprem alguna cosa per sopar, i esmorzar demà, i ja a l’habitació en donem bona compte, mentre compartim 4 paraules amb el nostre company d’habitació Neozelandès, i esperem resposta via mail del Dinu que és per Beijing, a veure si demà ens vol acompanyar a veure un dels plats forts del viatge per aquestes terres….La Gran Muralla!!!! ☺