24 de Juliol

Beijing ens encanta, ens enganxa per la seva varietat, la seva gent i la seva vida, una ciutat enorme amb mil contrastos i racons per descobrir. Que veure? Per on començar? És com ser al davant d’un poema visual que durant una bona estona no saps com començar a interpretar.

La Barcelona d’en Brossa, penjada a la paret del nostre menjador, amb les seves magnifiques lletres, es difumina en el temps i la distància, i te n’adones que hi ha molts racons de món que et fan seu, on t’hi quedaries un bon temps, i et roben una miqueta de cor. De fet el nostre, que per sort és molt gran, l’anem repartint en bocinets petits, quasi invisibles, n’hem deixat molts en aquesta ciutat, i esperem que no els escombrin, que formin part de las seva quotidianitat, com les múltiples coses que hi pots trobar als seus carrers, i esperem algun dia poder tornar a recollir-los.

Però no patiu família i amics, que ens encanta la nostre estimada Barcelona, i a més com més t’allunyes, descobreixes que les arrels no les fan les ciutats, ni els indrets, si no les persones, i les nostres arrels són molt i molt profundes i fortes a Catalunya.

Així que deixant Beijing, amb molt i molt per descobrir, després de fer uns Dumplings de comiat, i deixar el Hostel entre bones paraules i somriures, agafem el metro amb totes les nostres motxilles, per sort no és hora punta, i anem cap a la estació de tren, on arribem una horeta abans, per poder fer cua com uns xinesos més, fent un pas endavant encara que la cua no avanci, i cada cop més, reduint l’espai interpersonal. La part positiva és que fas coneixences amb tanta proximitat….

S’obren les portes per passar cap a les andanes, i la massa es desboca, però mantenim mínimament la nostre posició, i amb alguna petita empenta, passem el control de tiquets, i anem cap al nostres vagó. Somriure i salutacions al seure al nostres seients, i 6 hores de tren, que van passant, entre música, i algun somriure que respon a l’absència de diàleg, quan algun fugaç intent de conversa en diferent llengua, s’acaba assenyalant el Ipod, el mòbil, o la samarreta.

Com sempre, centres d’atenció, especialment dels nens i nenes que s’apropen per jugar amb nosaltres. Una mica de raïm que ens ofereixen, i l’estoneta que va passant, fins que cap a les 22 hores arribem a Datong, una ciutat de les grans on farem un parell de nits.

La sortida de la estació és en processó, perquè hi ha molta gent, i sortegem els taxistes fins a trobar un carreró on un bar farà de camp base per trobar hotel, perquè no tenim cap referència.

Ens separem, un guarda les motxilles, i l’altre fa la ronda, però la tasca esdevé complicada, perquè els hotels que anem trobant som massa cars, i es va fent l’hora de no passejar en solitari. A més una baralla a la plaça de la estació de tren, recordant una pel·lícula dolenta de Kung-fu, ens mostra el costat més agressiu d’aquests xinesos….

Finalment trobem el que busquem, un hotel no massa car, i que està raonablement bé, tot i que la neteja no és el seu fort. Això si, A/C, tele i ordinador de sobretaula a l’habitació….sorprenent….a més les noies de recepció son una passada, i entre riures i dibuixos van responent totes les preguntes que anem fent.

Per sopar, una terrassa amb taules de plàstic al carrer, on un menú en anglès marca el camí a seguir al nostre paladar, i com a curiositat, hi ha un autòmat amb uniforme de cuiner que fa els fideus….i amb aquesta visió cutre-futurista a dormir que demà toca matinar.