02 d’agost

Estic escrivint aquest post, des d’una tauleta del passadís, amb la tranquil·litat i quietud que s’assoleix quan passa la tempesta. Estem arribant a Shangai, 24 hores després, i tot i que encara queden un parell d’horetes de trajecte, ja les estem gaudint, no acostumats a la soledat i quietud a les concorregudes terres xineses.

El tren ha fet moltíssimes aturades, i pel que hem pogut anar veient, poc a poc s’ha anat buidant de persones i soroll, quedant-nos en aquest tram final, només acompanyats amb el so del moviment de vagó, del lliscar per les vies, que quasi bé ens conviden a tornar a dormir, ens hem acostumat, i ens agrada, només en algun moment la màgia queda esquitxada per algun interrupció humana, però que no se’ns fa gens molesta…

El dia comença, com quasi sempre, aviat, i és que no tenim molt clar on és la estació de tren, ni com anar-hi, i arribar tard no és una opció. El nostre amable amfitrió, ens acomiada, i mentre esperem que passi un autobús de línia per la porta del hotel, que ell mateix pararà i indicarà on es ha de deixar, ens sorprèn regalant-nos unes cintes de color vermell, de les que hi havia lligades ahir per tota la muntanya, i que donen sort, energia i força.

L’autobús, molt baratet, ens deixa a 50 metres de la estació de Wudanshang, que pel que hem pogut comprovar són com dos petits nuclis separats per un tram de carretera.

La estació petiteta, però esperem la nostre hora mentre van arribant i marxant per les úniques dues vies, diversos trens. Finalment a les 12:15, arriba el nostre, i busquem ràpidament el nostre vagó, el 13, i quasi bé corrent, perquè el tren no s’atura massa, mentre acomiadem amb alguna mà que puguin deixar lliure les motxilles i la bossa de menjar, i amb el nostre agraïment a aquesta ciutat, on malgrat a la muntanya no vam poder-la gaudir per les circumstàncies climatològiques adverses, a l’hotel ens han tractat de meravella, tot i ser el més barat que hem pagat, i amb ganes de tornar-hi alguna vegada, per poder tornar a la muntanya màgica, i a veure un llac que no teníem controlat, però que es diu Taichi Lake, i on creiem que en fan pràctiques d’aquesta art marcial interior, a més de tenir, un lloc d’entrenament d’altres arts marcials….

L’estructura del vagó és diferent a les que havíem conegut, en aquest cas, tot i anar en tercera classe, és a dir, tots barrejats sense compartiment, les lliteres son de 3 pisos, i hi ha un passadís en una banda, força ample, que permet passejar i seure en uns seients abatibles, i menjar a unes petites tauletes.

Aquí les motxilles, les posem en una prestatgeria que hi ha sobre el passadís, i gràcies a que els xinesos no són de portar massa grans paquets, les podem col·locar amb l’ajuda d’algun company de tren.

El tren ja va ple, adults i infants, molts i molts nens que corretegen, criden i juguen. A la nostre zona de sis llits, n’hi ha dos de petits, que comparteixen llits amb les seves mares. Són molt divertits, però ens fan augurar una nit complicada….

Mengem alguna de les coses que havíem comprat, i podem seguir veient com els xinesos en aquests trajectes, mengen el que no està escrit, bosses i bosses de tot tipus de menjar, que es cruspeixen sense parar, i això és sorprenent, veient que a la majoria dels cossos no els afecta tota aquesta saturació d’aliments en tots els formats imaginables.

Per sort, amb l’Eva, tot i que ja portem quasi dos mesos de no separar-nos per res, encara tenim força coses a dir-nos, així que fem una bona estona de conversa, al voltant del passat, present i futur immediat, algun desig culinari, i sobre les ganes que tenim d’anar al Japó, on podrem trobar un trosset de casa en forma de familiars i amics que venen.

Una migdiada després, que és una de les millors maneres de passar el temps, i quan la nostre tauleta està lliure, i els anteriors ocupants estirats al tercer pis, aprofitem per sopar un d’aquests bols de fideus precuinats, on només afegint aigua calenta, i esperant uns minuts, pots fer un àpat decent. Ho acompanyem d’unes patates Lays, aquí les hem comprat amb sabor a gamba amb salsa, amb un toc de Wasabi, i unes altres amb sabor a una mena de carn amb salsa, i ens sorprenen els sabors, però ens agraden.

Una estoneta més asseguts, compartint idees esbojarrades, o no, que ens passen pel cap, i una de les encarregades del vagó, ens fa veure que és hora d’anar a dormir a les 21:30, i ho fa molt subtilment, tancant les cortines del passadís, així que ens incorporem a les nostre lliteres, i de sobte es tanquen els llums, i la tranquil·litat i la calma s’apoderen de la situació, només trencades per algun plor sobtat, que les mares amb gran paciència i sapiència, saben fer passar al moment, i que els somnis segueixin sent plàcids….

A nosaltres, tot i que ens agradaria, les nostres mares no hi són, així que perquè la son ens comenci a conquerir, fem servir les noves tecnologies, i tot i que costa una miqueta, finalment Morfeu ens guanya la partida, ens venç amb un atac sobtat, i ja hi som, dormint un altre dia en un d’aquests trens, mentre el traqueteig continu ens acompanya en aquest viatge….